El partit avançava amb domini de l'Almeria, però el resultat encara es mantenia possible per les aspiracions del Girona. La guerra de banderes i d'improperis prometia un final conflictiu entre els aficionats més propers. Els crits d'"Espanya, EspanyaÉ" tenien resposta amb el clàssic "InÉdeÉIndependència". Quan mancaven 15 minuts i l´objectiu del Girona semblava una quimera, de sobte, va passar d´una manera etèria, gairebé imperceptible. Va creuar l´aire un eslògan : "Gràcies, Girona, eleleleleléÉ". Els gironins es van posar dempeus i, com una sola persona, amb la gent dreta i reiterant el crit fins el límit, acompanyaven amb aplaudiments l´agraïment. Més d'un de l'Almeria va pensar: aquests catalans s'han tornat beneïts, fidels a la seva història commemoren les derrotes. Pobrets, no entenien que van ser conquerits, però no dominats.

El nostre crit no constatava el fet més obvi, sinó el nostre desig de permanència en un projecte que tantes il·lusions ha endegat aquests darrers mesos i es premiava l'esforç d'uns jugadors que van desbordar abastament les expectatives. El crit es va anant estenent com una taca d'oli i els mateixos seguidors locals van començar a corejar-lo. Fins i tot, acabat el partit, es van apropar a la nostra graderia, tot compartint el nostre crit de guerra. Nosaltres vam agrair el gest i també vam cridar: "Almeria, Almeria...".

La festa va ser total, si bé és cert que més d'una llàgrima es va vessar entre els gironins que s'havien recorregut el corredor mediterrani durant moltes hores per tal de ser-hi al costat dels seus en un moment transcendent de la nostra història comuna. La tornada seria encara més llarga. No gaire lluny d'Almeria, el nom d'un poble costaner recordava altres trobades entre aquests gironins i els nadius d'una Andalusia imbricada en el fet nacional i cultural català: Castell de Ferro. Però això són figues d'un altre paner. Gràcies, Girona, eleleleleléÉ