Tota història, sigui la que sigui, té el seu inici i també el seu inevitable final. Alguns són esperats, però d'altres arriben per sorpresa. A Dani Mallo (Cambre, 25/01/1979), després de quatre anys vestint la samarreta del Girona, se li ha aparegut el punt i final a la seva etapa a Montilivi tot de sobte. Era una possibilitat, però mantenia les esperances de seguir, com a mínim un curs més, en el club on més temps ha conviscut després del Deportivo de la Corunya. El gallec se'n va "trist" i també "decebut", ja que deixa enrere una etapa "inoblidable" i "grans amics" que de ben segur trobarà a faltar. Però s'anima a passar pàgina i l'ajudarà a fer-ho la "il·lusió" que li provoca el seu fitxatge pel Lugo, anunciat ahir mateix, cosa que li permetrà allargar dues temporades més la seva carrera. I el que és més important: podrà fer-ho a casa seva.

Fa pocs dies reconeixia que, abans de donar cap pas, preferia esperar que el Girona es posés en contacte amb vostè. El club ho va fer, però per comunicar-li que no seguiria al club. Com va anar tot plegat?

No va ser res de l'altre món. Em va trucar en Sergi (Raset) i em va explicar que el club i també el cos tècnic entenen que s'havia acabat un cicle, pel que fa a meva persona. Em va agrair tota la feina que havia fet fins ara, però que no em podien oferir la renovació. Això sí, em va desitjar molta sort.

Doncs miri que se'l veia amb ganes de seguir...

Sí, això és cert. Jo estava molt a gust al club i els esperava. No volia moure fitxa ni dir res a cap altre equip que s'havia interessat en mi perquè primer volia escoltar quina era la proposta del Girona.

Però el Girona no li havia dit, a mitja temporada, que comptava amb vostè per a l'any següent?

Sí... Hi havia una declaració d'intencions, és cert. Em van comunicar que estaven contents amb mi i que els agradaria que seguís. Però amb el temps les paraules no es van plasmar en fets. Jo tenia la il·lusió de continuar, però tampoc passa res. El Girona no té l'obligació. Ni el Girona ni ningú.

L'ha decebut tot plegat?

No li negaré que una mica decebut estic. Però és que és el més normal del món. I són coses que passen. Les situacions canvien amb el temps i, si bé un dia em van dir que em volien, pot ser que després d'uns mesos l'opinió sigui una altra. Per això mateix, no me'n vaig amb mal cos ni li guardo rencor al Girona.

...i si hi ha decepció, també hi ha tristesa?

Sí, també. I força. Pensi que deixo el que ha estat casa meva durant quatre anys. No només això: me'n vaig del lloc on ha nascut la meva filla i on ha viscut el meu fill durant molt de temps. Hi deixo molts companys, una afició espectacular, amics, gent del club que m'ha tractat de meravella, persones com Javi Galiano o en Jota (Josep Maria Luís), que ha estat com un pares per a mi. No oblidaré mai el que he viscut a Montilivi. Mai. Però he de mirar endavant i seguir...

Quatre anys, en la carrera d'un futbolista, són molts anys. Li haurà donat temps per viure experiències de tota mena, no?

Quatre anys són molts, sí. Imagini's; el Girona ha estat el club on més temps hi he passat després del Deportivo, on em vaig formar i vaig créixer com a jugador. Després de quatre temporades, és evident que una part meva marxa, però l'altra es queda. La gent, tothom, m'ha tractat d'una manera exquisida i això no ho podré oblidar. Per molt que la gent pensi que els futbolistes som freds, que només mirem pels diners, els ha de quedar clar que també som persones i tenim sentiments. Entenc que hi haurà de tot, jugadors que es mouen pels seus interessos, per cobrar més o menys. I ho respecto. Però cadascú és diferent i d'altres ens quedem amb moltes més coses.

Doncs si es queda amb tantes coses, quina és la millor que retindrà en el seu record després d'aquests anys a Montilivi?

Buf...! És difícil. Són moltes coses. Però si hi ha quelcom que s'ha repetit cada any i que mai ha fallat ha estat la companyonia que s'ha format temporada rere temporada al vestidor. Sempre. El vestidor ha estat de cinc estrelles. Però aquest últim any, fins i tot, ha estat millor. A part de tot això, em quedo, com he dit abans, amb la gent de fora del futbol que he anat coneguent. Tothom m'ha tractat molt bé i això no es pot oblidar. He passat moltíssimes hores fora de Montilivi amb gent extraordinària; he rigut, però també he plorat. Són moltes les vivències que em guardo per al record.

I la pitjor experiència?

Cada cop que he hagut de sortir d'un equip m'ha fet mal. Però també m'ha dolgut haver-nos quedat sense fer realitat el somni de l'ascens. Però, després de tot plegat, vull passar pàgina i seguir amb la meva carrera. Coses com les que m'han passat formen part de la vida i no pots estar d'acord amb les decisions de tothom.

No tot han de ser males notícies, però. Acaba de fer-se públic que jugarà al Lugo les dues properes temporades. Com encara aquesta nova etapa?

Em fa molta il·lusió tot plegat. Sobretot perquè ha estat el Lugo el que ha mostrat interès i ha vingut a fitxar-me. Com he dit en moltes ocasions, jo sempre vull estar allà on em vulguin. I en el cas del Lugo, així és. El club ha fet un gran esforç oferint-me un contracte per dos anys; és un detall important per la seva part. La meva intenció era continuar jugant a futbol i fer-ho, com a mínim, a la Segona Divisió A. Així ha sigut. Però no només això; he pogut tornar a la meva terra després de molt de temps de no ser-hi.

Quant de temps feia que no jugava a Galícia?

L'estiu del 2006 vaig marxar del Deportivo de la Corunya, així que fa 7 anys de l'última vegada...

Fa tot just unes hores que s'ha anunciat el seu fitxatge pel Lugo però no li ballen ja pel cap les sensacions que pot viure quan li toqui visitar de nou Montilivi?

Encara no me'n faig massa a la idea, però segur que serà una mica estrany. Ara fa dues temporades em va passar quan vaig trepitjar de nou Riazor. Va ser un sentiment increïble i la rebuda, molt càlida. Suposo que serà igual a Montilivi. Potser... Potser m'equivoco d'escales i pujo per les que no em toca a l'hora de saltar a la gespa (riu)!

El públic segur que l'aplaudeix. N'és conscient de com se l'estima l'afició de Girona?

En sóc conscient perquè sempre m'ho ha demostrat. No només al camp, sinó pel carrer, a través de les xarxes socials... Com no t'ha d'afectar tot això! Les llàgrimes no es poden ocultar, és impossible. Sempre és una pena marxar d'un lloc on t'estimen, com ha passat ara amb el Girona. Serà molt especial el retorn, molt emotiu.

Imagino que deu seguir tota l'actualitat del Girona i que ha viscut des de la distància l'arribada del nou tècnic i la sorprenenent marxa de Javi Salamero. Quin futur li augura al club? És optimista?

Jo només espero que no es llenci tot per la borda. Confio que les coses es facin bé i que s'arribi a bon port. És cert que hi havia jugadors que han marxat i que podrien haver continuat. Però l'última decisió sempre és del club i en això no m'hi fico. Al Girona li desitjo la millor de les sorts i, encara que des de la distància, seré un seguidor més. Esperò que al nou tècnic li vagi molt bé; també als jugadors i a la directiva, encara que hem tingut els nostres estira i arronsa. És normal: després de tants anys...