Estarà lluny o s'ho mirarà des de més a prop, però, tot, absolutament tot, el que ha passat en els tres últims anys a Montilivi no s'explica sense tenir-lo en compte. Avui fa tres anys, el 21 de juliol del 2010, Josep Delgado es feia amb el control del Girona comprant el paquet d'accions que tenien l'expresident Josep Gusó i el controvertit advocat barceloní Josep Rofes. I, tres anys més tard, Delgado i els seus companys de viatge, molt canviants al llarg d'aquesta temps amb l'única excepció de l'actual president Joaquim Boadas, han portat el club de Montilivi a on ningú esperava: a les portes de la Primera Divisió. Un parell de presidents, cinc entrenadors, el mateix nombre de directors esportius i tres directors generals batallant contra un Consell d'Administració per el qual han passat una vintena de membres. Un estil que, des de fora, sembla caòtic amb l'agreujant de la pròpia situació legal d'un Delgado que, buscat per la Interpol, fa mesos no se'l veu en públic. Amb tot, caos o bogeria organitzada, el Girona ha estat a punt de fer història amb la millor temporada des de la seva fundació quedant-se a les portes de Primera Divisió. La imatge de l'estadi ple en molts partits, les cues per aconseguir entrades, els trens especials per anar a Alcorcón i Almeria i, sobretot, el futbol de l'equip de Rubi sempre quedarà en la memòria de molts aficionats del Girona. La descoberta definitiva de les limitacions tàctiques de Raül Agné i la curiosa relació de Javi Salamero amb els gestors del club varen provocar que, el passat estiu, el Girona donés una oportunitat al tècnic maresmenc. I la van encertar de ple. Amb Rubi a la banqueta, jugadors com Luso, Tébar, Felipe, Acuña o Benja han ofert un rendiment espectacular i, afegint aquí, clàssics com Jandro, Jose, Migue o David García, més fitxatges com Chus Herrero i Becerra, el Girona ha estat la gran revelació del campionat. Partits espectaculars, com el 5-0 al Las Palmas o la remuntada contra l'Alcorcón, han deixat els gironins a tocar d'una Primera Divisió que podria haver estat una realitat sense el desgat provocat per les lesions en una plantilla curta o, també, per què no dir- ho, sense l'estranya ensopegada a Montilivi del dia del Xerez.

El bon futbol, i també, per què no, els resultats, han aconseguit portar una aparent estabilitat al projecte del Girona. Amb Rubi al camp i els primers mesos de continuïtat als despatxos -Boadas, Gorksa i Raset- l'equip ha aconseguit fer oblida episodis passats amb canvis d'entrenadors, marxa de directors esportius i arribades de personatges estrafolaris com Mauricio Novach. L'estabilitat que donen els bons resultats, el tòpic "mentre la pilota entri", ha fet oblidar ràpidament la temporada anterior amb un parell de canvis d'entrenador -Agné, Uribe i Salamero- a més d'apariciones, més o menys comprensibles, d'un director esportiu com Mario Barrera i els seus fitxatges o del també argentí Mauricio Novach que, acompanyant del seu fill adolescent, es pujava a l'autocar del primer equip per assessorar Agné o Uribe. Aquest segon any de Josep Delgado va ser el més caòtic, perquè, ja fora del terreny esportiu, ell mateix es va encarregar de fer pujar la tensió anunciant una presumpta venda del club per un euro. Aquell moviment, que ell mateix reconeixeria mesos després que era una pura estratègia, va servir per aconseguir el que sempre ha volgut Delgado; una major implicació de la ciutat. No la va aconseguir llavors, perquè l'equip no engrescava al camp i l'empresari de Sarrià de Ter ha hagut d'esperar fins aquesta temporada per tenir notícies, que no viure personalment, d'un Montilivi ple i d'una Girona absolutament entrada al seu equip de futbol.

Pel camí, a mesura que anava sumant més aficionats al camp gràcies al futbol de Rubi i la desfrenada política d'invitacions, Delgado ha anat perdent companys de viatge. Aquell 21 de juliol del 2o10, el projecte es va presentar amb Ramón Vilaró de president i Xavi Julià i Raül Agné a l'àrea esportiva. Tres noms, que a dia d'avui, ja semblen pura història. Com gairebé també ho sembla la gran temporaa de l'any passat. Ara toca parlar de la marxa de Salamero, de la de molts jugadors, de l'imminent concurs de creditors... Una autèntica muntanya russa en la qual el Girona porta tres anys pujat.