La Premier League s'ha posat de moda. Per davant de la Lliga de les Estrelles i fins i tot de la Bundesliga -que acull entre els seus equips el totpoderós Bayern de Munic, flamant campió europeu, i el Borussia Dortmund, subcampió continental- el torneig anglès comença a captar a grans jugadors. En la temporada que ha de començar, més de mig centenar de jugadors procedents de la LFP espanyola vestiran la samarreta d'algun club anglès. Són molts. I a més, en la majoria dels casos, es tracta de futbolistes molt bons, d'altíssim nivell.

A banda de pagar excel·lentment, perquè les seves entitats són un model de gestió i estan sanejades, el futbol britànic sempre ha exercit un atractiu molt especial per als jugadors i ha subjugat històricament els aficionats. Sens dubte, la seva organització i planificació, l'autenticitat, la generositat i entrega amb les quals es dirimeixen els partits, la passió i l'ambient que es viu a les graderies, l'embolcall, en definitiva, amb el qual ens ho presenten, oculta la mediocritat del joc desenvolupat, molt primitiu en la majoria dels casos i a anys llum del que es practica a Espanya. El bon joc queda rellevat a un segon pla. El que compta és l'espectacularitat del producte, enormement atractiu per al seguidor, sobretot el de televisió.

En efecte: els partits anglesos són com un night-show de primer nivell, gràcies a una cuidada realització i a una excel·lent producció. En canvi, la Lliga espanyola ha caigut els últims anys en una pobresa de mitjans televisius, tant humans com tècnics, que ratlla la vulgaritat. La crisi passa factura i obliga les productores a estrènyer-se el cinturó, de manera que on abans s'utilitzaven una dotzena de càmares, ara amb prou feines n'hi ha sis i els bons professionals han estat substituïts per operadors i realitzadors mediocres, a meitat de preu.

Aquest futbol anglès de puntada cap amunt, que tant agrada a Javier Clemente, en té prou amb l'embolcall i l'etiqueta de made in England per ser exportat. En canvi, l'estil imposat pel Barça i La Roja, amb el seu joc d'elaboració, toc i triangulació, tant del gust d'Alfredo di Stefano -"bajen la pilota al pasto", demanava als seus jugadors- manca del signe identitari que porta a la pell el futbol britànic, encara que la seva qualitat sigui menor. Ara que Espanya ha abandonat per fi la fúria i el -"a mi la pelota, que els atrope?llo"-, ara va i resulta que no encerta amb el màrqueting.

En canvi, els anglesos han estat capaços d'enredar mig món amb un jugador que no té ni idea de futbol. S'anomena David Beckham, i només serveix per enviar bananes al mig de l'àrea. I allà, que es busquin la vida els altres. Mai va fer cap altra cosa. Però fora del camp llueix impecable en aparadors i passarel·les. Tot el que toquen ell, la seva parella Victoria, i les criatures de tots dos, ho converteixen en or. Beckham i el futbol anglès saben vendre. A veure si amb l'allau que els arriba de futbolistes -i tècnics- procedents de la Lliga espanyola, s'esmenen i també aprenen a jugar.