Després de la victòria de Sebastien Vettel al Gran Premi de Singapur, es fa evident com és d'important a la Fórmula 1 tenir un bon cotxe, però també tenir els millors pilots. Aquest és el cas de l'escuderia McLaren fundada el 1963 pel neozelandès Bruce McLaren i establerta des de principis dels setanta a Woking (Anglaterra).

McLaren ha estat el tercer millor equip de la història de la Fórmula 1, però el segon en el campionat de pilots, en el rànquing de victòries i de podis, darrere de Ferrari. Per aquest equip han passat campions com Emerson Fittipaldi, que els va donar el primer campionat del món el 1974, James Hunt el 1976, Nikki Lauda el 1984, Alain Prost el 1985, 1986 i 1989, Ayrton Senna el 1988 i 1990, Mika Häkkinen el 1998 i 1999, i Lewis Hamilton el 2008.

Els millors pilots ajuden a posar a punt la màquina i fer-la evolucionar abans, durant i després de la competició. Aquesta ha estat una de les màximes preocupacions de l'escuderia i del seu director, Ron Dennis, que durant aquests 40 anys va configurar un model propi de competitivitat dels pilots d'èxit capaç de beneficiar l'equip. Això va ser així fins l'arribada de Fernando Alonso l'any 2007 amb un conflicte públic que va esclatar dins i fora dels circuits, malgrat que entre el 1988 i el 1990, Mc Laren va guanyar fama d'equip controvertit per la impossibilitat de convivència dels pilots Ayrton Senna i Alain Prost, amb la sortida d'aquest últim a Ferrari.

Malgrat alguns capítols de molta tensió i no trobar-se Ron Dennis al capdavant de l'escuderia, es manté encara aquesta filosofia i model de gestió de l'èxit basada en la competitivitat extrema dels seus pilots. Només així es fa creïble el rumor que McLaren vulgui contractar un altre Alonso tot i el conflicte del 2006 amb el company Lewis Hamilton, pilot anglès protegit de Ron Dennis, que va facilitar que Kimi Raikkonen, pilot de Ferrari, guanyés el títol mundial.

I és que McLaren guanya títols quan té els millors pilots. El sistema requereix aquests pilots i les seves habilitats, guanyant curses, lluitant entre ells i amb la resta de corredors. El model té present que els resultats del passat no són garantia de futur, exigint als campions contractats que guanyin i rendeixin al 110%.

És el model de la gestió de la competitivitat extrema. I si surt un conflicte? Se soluciona. Com? A la pista, primer, en els entrenaments i després a la cursa. Per força, un quedarà per davant de l'altre, demostrant qui és millor, qui té raó, momentàniament, fins al proper Gran Premi. Només hi ha una regla important, en el circuit es poden avançar, però sense destruir-se. Han de córrer com uns senyors, malgrat tinguin pensaments i emocions de vil·lans. Es podria dir que aquest model de gestió de la competitivitat dels pilots es basa, com a bons anglesos, en el fet que uns villans (pilots) corrin i competeixin al màxim, però com a senyors dins i fora de la pista. Precisament, Alonso i Hamilton van portar el límit el model, picant físicament cotxe contra cotxe en les curses i perdent posicions respecte a altres pilots.

A McLaren, vistos els resultats nefastos d'aquest any, ja busquen substituts per als seus actuals pilots -Button i Pérez lluiten al màxim a cada volta, fins i tot entre ells, però no acaben mai entre els 5 millors-. El model no es mostra eficaç amb pilots que malgrat ser bons no són els millors i, en conseqüència, el cotxe no és competitiu i no hi ha victòries.