El Barça es va proclamar ahir campió d'hivern després d'arrencar un valuós empat del Calderón, un estadi que aquesta temporada encara no havia vist volar cap punt. El pols amb l'Atlètic a la Lliga continua ben viu i tots dos equips segueixen empatats al capdavant de la classificació. Ahir van resoldre el seu partit, un xoc d'estils marcat per la igualtat, amb un empat sense gols, amb el lideratge i l'honorífic campionat d'hivern en mans del conjunt blaugrana i amb la sensació dels madrilenys de poder competir amb qualsevol amb un sentit col·lectiu d'alta fiabilitat.
L'Atlètic va fer el partit que volia. Va defensar amb un ordre gairebé insuperable i va tenir opcions per guanyar, les mateixes que el Barcelona, al qual la possessió de la pilota no li va ser suficient per vèncer al Calderón. Li va faltar profunditat contra un rival combatiu, que va convertir el duel en un embolic constant per a l'atac blaugrana.
Ni la suplència de Messi i Neymar ni l'enèrgic inici de l'Atlètic, que va encendre el partit durant els primers minuts, van canviar el guió establert en la prèvia. La partida estava clara, definida des del vestidor: la força col·lectiva i l'ordre blanc-i-vermell contra el futbol, el toc i la possessió blaugrana. A la fórmula de la Supercopa d'Espanya, que li va valer a l'Atlètic per competir fins a l'últim moment amb el Barcelona, li va afegir alguna cosa més. El conjunt madrileny va canviar registres durant el duel. Del replegament a la pressió, de la pressió al replegament, sempre amb l'ocupació d'espais com una prioritat enfront del talent rival.
Perquè al Barcelona, més enllà que Messi i Neymar veiessin el duel des de la banqueta al començament del partit, li sobra futbol i precisió. La seva essència és aquesta, la que el condueix en cada jornada, la que ahir li va donar el control de la pilota i la que l'Atlètic va combatre amb les línies molt juntes, amb insistència i amb contraatacs.
En aquest partit no es va sentir incòmode l'Atlètic, potser massa endarrere per combinar un bon contraatac, ni el Barcelona va treure profit del seu domini del primer temps. Va haver-hi ocasions per als dos, però tampoc gaires: una jugada genial d'Arda Turan, un parell de remats de Diego Costa, un remat -el primer del Barça als 17 minuts- i un cop de cap de Pedro o un intent llunyà de Piqué.
Al descans, amb el partit per sota de les expectatives en els primers 45 minuts, tot estava embussat en aquest panorama, a l'espera d'un pas endavant més contundent dels dos equips, d'una acció que alterés un partit més, d'un impuls de l'Atlètic, sempre a la recerca d'alguna desmarcada decisiva de Diego Costa, o de l'eficàcia del Barça.
La pissarra va apagar la brillantor i la lucidesa dels dos millors equips de la primera volta, reaparegut per moments a la segona part, un duel més atractiu, amb més ambició i més convicció ofensiva, sobretot de l'Atlètic, i amb l'aparició de Messi, que va substituir al descans a Iniesta, i de Neymar, en el minut 67.
De l'Atlètic van estirar en atac del carro Arda Turan i Diego Costa; el Barça, inesperadament pla dalt contra la col·locació defensiva local, es va encomanar a Messi, que va provocar les dues ocasions blaugranes en el viatge cap a l'equador del segon temps, amb una acció individual, primer, i una paret i un cop de cap, després.
Tot estava obert. Ja ningú es va sentir propietari ni tan sols de l'empat. Ni el Barcelona, quan Arda Turan va guiar un contraatac culminat per Diego Costa i aturat per Valdés o quan el jugador turc, el millor del seu equip, va enganxar una volea dins de l'àrea, ni l'Atlètic, quan Courtois va avortar una internada a Messi, l'última ocasió d'un partit que manté la igualtat en el lideratge.
