Aquest diumenge, en el segon partit del play-off final de la lliga xilena de bàsquet, l'Osorno s'imposava a la pista del Tingurica empatant la sèrie i guanyant-se el dret de decidir el títol en el dos propers partits al seu pavelló d'aquesta localitat de la zona dels llacs, a un miler de quilòmetres de Santiago de Xile. Amb els visitants, i jugant nou minuts en la rotació, un aler gironí de dinou anys que viu la seva primera experiència en el bàsquet d'elit lluny de casa: Sergi Salamanca es va formar al Maristes i al Sant Josep, amb qui la temporada passada va jugar a Lliga EBA, però l'ascendència xilena del seu pare, l'expreparador físic del Valvi i del Joventut Julio Salamanca, li va obrir les portes del bàsquet sud-americà i ara ja frega el seu primer títol. "Valoro d'una manera molt positiva aquesta primera temporada aquí, he après moltíssimes coses del bàsquet que m'han ajudat molt a millorar com a jugador i per a mi això té un valor enorme", diu Salamanca que ara, més enllà del possible títol de campió de lliga, vol seguir creixent com a jugador gràcies l'oportunitat atorgada per Manuel Córdoba, entrenador de l'Osario: juga amb el primer equip amb una beca que, al mateix temps, li permet estudiar Educació Física a la universitat.

Ara fa un parell d'anys, i a través d'un entrenador xilè que viu a Barcelona, Sergi Salamanca va provar d'obtenir la nacionalitat del país de naixement del seu pare i per jugar amb la selecció sub17. Allò no va sortir bé, per temes burocràtics, però Córdoba era el seleccionador d'aquell equip i mantenir-hi el contacte li va obrir, més tard, la porta de l'Osorio. "El bàsquet aquí a Xile és molt més atac que defensa, els equips busquen més fer molts punts que no pas fer bones defenses, s'intenta que el joc sigui més ràpid i de possesions més curtes, a diferència d'Espanya que es busca un joc més pausat, amb més jugades i una intensitat defensiva més gran", argumenta un Sergi Salamanca que, a Xile, té relativament a prop el seu pare -"Es tà vivint a Santiago, a gairebé un miler de quilòmetres d'aquí, però ens intentem veure sempre que podem"-, però troba a faltar la seva mare (Emi) i el seu germà (Marc) que s'han quedat a Girona. "M'animen molt des d'allà i els estic molt agraïts com també a l'Alfred Julbe que sempre ha fet molt per mi". Actualment, Julio Salamanca és el director d'esports de l'associació cristiana de joves (YMCA) i també entrena l'equip de la facultat d'engenyeria de la Universitat Catòlica.

Als seus dinou anys, Sergi Salamanca està començant una carrera professional a Xile, però sense descartar en un futur un possible retorn a Europa. "De moment, estic molt còmode aquí i tinc ganes de fer-m'hi un nom, però no em tanco cap porta perquè també estaria bé poder tornar a Europa, principalment a Espanya, però el temps i les ofertes ho diran...", argumenta l'aler gironí que no amaga les bones sensacions que li desperta el bàsquet xilè. "La principal diferència és l'afició, aquí el bàsquet es viu molt i la gent és molt fanàtica. Els pavellons s'emplenen i assisteixen al voltant de 3.000 persones, però ara que són finals estarà entre 4.000 i 5.000".

Una experiència, que Salamanca reconeix viure "amb una alegria immensa", molt diferent del que va passar en el seu darrer a Girona amb l'esfondrament definitiu del Sant Josep just quan ell hi començava a treure el cap. "El final del Sant Josep el visc amb tristesa, perquè ha sigut el meu club des de mini, pràcticament sempre ha tingut un equip a l'elit excepte aquests dos darrers anys i ha sigut una verdadera llàstima". I, així, sense bàsquet masculí d'elit a Girona, més enllà del Quart de lliga EBA, Sergi Salamanca s'està buscant la vida a milers de quilòmetres sense deixar de desitjar que la vella flama del bàsquet gironí torni a ressorgir. "Espero que en un futur no gaire llunyà es pugui refer de nou i puguem gaudir altre cop de bon bàsquet a Girona perquè la ciutat s'ho mereix", subratlla.