A la muntanya, però sense competir. No li falta adrenalina?

Quan competeixes en esquí de muntanya, en trails, o en qualsevol esport el que busques és la satisfacció personal. L'objectiu és superar-te a tu mateix, posar-te a prova tot i que sí que és veritat que hi ha moments d'adrenalina...

Per guanyar les curses s'ha d'arribar primer.

Sí, però si vols evolucionar no pots estar mirant què fa el veí. T'has de centrar en tu mateix perquè tothom té el seu màxim. Has de buscar aquest màxim i, arribant-hi, uns dies faràs uns resultats i un altres dies uns de diferents. Els altres competidors t'ajudaran a millorar, i et serviran com a referència, però el principal rival de cadascú és sempre ell mateix.

La filosofia de viure l'esport per davant de la victòria, oi?

És que per mi és totalment antagònic estar pendent del que fan els altres i gaudir del que fas. Inverteixes un munt d'hores a fer esport perquè t'omple i potser arriba una dia que això ja no t'omple i et dedicaràs a un altra cosa.

Relativitzar els resultats havent estat campiona del món és més fàcil. Diria el mateix si no hagués passat mai del vintè lloc en una cursa?

Crec que no té a veure, perquè jo no estic parlant de resultats. Ho faig de valors; no es tracta de ser el millor sinó de ser el que s'ho passa millor. A mi em van ensenyar aquesta filosofia quan vaig entrar als disset anys al Centre de Tecnificació a fer esquí de muntanya i així segueixo intentant viure.

Així quan a Catalunya, i veient les medalles de Martin Fourcade en biatló a Sotxi, hi ha gent que es lamenta que l'esquí de muntanya no sigui olímpic s'equivoquen?

(Riu). Ni se m'havia passat mai pel cap. Quin benefici trauria jo de pensar en una possibilitat que no existeix? Com a molt fer-me mala sang pensant que si l'esquí de muntanya fos olímpic la meva carrera hauria anat millor. Així no hi ha manera de ser feliç...

Amb aquesta filosofia li deuria ser més fàcil prendre la decisió de plegar quan el genoll va dir prou.

Deixar la competició arriba després d'un procés molt llarg. No estava gaudint fent el que feia en aquella situació. És clar que m'hauria agradat seguir competint, però ara no en trauria res de pensar en el que ja no és. No em quedaré a casa deprimida, perquè a tots ens passen coses cada dia i hem de seguir endavant. La meva vida ha canviat molt, però quina era la meva altra opció?

Creu que amb els genolls intactes també hauria acabat deixant la competició?

Sí. No sóc una persona de rutines i necessito molts canvis. No em veia més enllà de tres o quatre anys competint, tot i que sí que és cert que m'esperava retirar-me d'una altra manera. Deixo la competició perquè ja no estic gaudint en el dia a dia, en aquell moment va ser pels genolls, però hauria acabat passant per un motiu o un altre.

Segueix centrada a la muntanya. Canviar de rumb, dedicar-se a una altra història i anar a viure a la ciutat era impossible?

Impossible, impossible no. A la vida ens succeeixen coses i, a vegades, la clau és saber trobar-li la part positiva. Jo he tingut la sort que la muntanya és molt important, però, si per qualsevol circumstància de la meva vida, n'hagués de prescindir crec que m'acabaria adaptant per ser feliç d'una altra manera. Si només penses en el que no tens estaràs sempre en un mal viure. Moltes vegades tenim més del que ens pensem i hem de saber gaudir-ne.

Està obrint un nou camí també vinculat als esports de muntanya. Activitats com el "salt base" ja eren al seu cap des de fa anys o hi ha anat a parar per casualitat?

Una mica de tot. En el cas del "salt base" feia anys que tenir clar que volia provar aquest esport i ara n'he tingut la oportunitat en una situació que demostra que d'un experiència aparentment dolenta com deixar la competició en surt una de bona com és trobar el "salt base". M'ha atrapat. És un esport amb un part mental, que et posa a provar per la necessitat de trobar l'equilibri mental abans del salts.

La muntanya, les curses, la filosofia que hi ha posat gent com en Kilian Jornet o vostè ha enganxat molta gent. Creu que ara el seu exemple de canviar de rumb després d'una lesió també pot anar bé?

No et pots enfonsar mai. Sempre has de buscar gaudir fent el que fas. Sigui esquiant, corrent, fent un altre esport... Per altra gent pot ser la pintura, l'art, la música. No ens podem aturar per un entrebanc. Hi ha molts corredors que, per alguna lesió, han de deixar de fer trail i m'agradaria que el meu exemple els servís per veure que es pot canviar i seguir gaudint. El més important no és guanyar, sinó estar bé amb tu mateix fent el que estiguis fent en cada moment.

Els resultats no importen. Però bé que es deuria alegrar quan va ser campiona del món o quan va guanyar una prova mítica com la Pierre Menta.

És clar que sí. Perquè llavors estava dedicant la meva vida a això i m'havia esforçat per aconseguir aquell objectiu.

Mireia Miró ja no competeix en mundials, però encara viu dels esports a l'aire lliure. L'esport està canviant a Catalunya?

En el nostre país no hi ha gaire cultura d'esportista a l'aire lliure. El fet que jo hagi deixat la competició i que pugui seguir vivint d'això és una mostra que l'esport està creixent i que les marques ja creuen en quelcom més que els resultats. Parlem que vaig ser campiona del món, quan, i aquí em repeteixo, en realitat el més important són els valors. Competir i córrer curses pot estar molt bé, però la felicitat en l'esport també pot arribar escalant a Montserrat un diumenge amb els amics o simplement jugant un partidet de futbol.