Nascut a Vitòria el 5 de setembre de 1967, Roberto Íñiguez compartia pupitre a l'escola San Viator amb l'ara entrenador del Madrid, exbase del Casademont Girona, Pablo Laso. Íñiguez també va ser director de joc a l'ACB (120 partits defensant els colors d'equips com el Pamesa, el Gran Canària i el Múrcia, i va enfrontar-se diversos cops amb el Valvi a Palau) però una lesió va forçar-lo a una prematura retirada quan jugava al Gandia de la Lliga EBA, als 29 anys. El bàsquet va seguir sent la seva professió, des d'aquell moment, com a tècnic. Primer, en equips base del València i més tard agafant el poderosíssim Ros Casares per fer-lo campió de l'Eurolliga i la Lliga Femenina el 2012. Allò li va obrir les portes del Fenerbahçe turc, amb qui va guanyar una Lliga (2012/13) i va ser fnalista de la màxima competició continental (2012/13 i la 2013/14). Havent deixat Istanbul el tècnic havia decidit prendre's un any sabàtic per acompanyar el seu fill Pablo, futbolista del Girona FC, en la seva estada a la ciutat. La vida dóna tantes voltes inesperades que des d'ahir n'és el tècnic del principal equip de bàsquet.

Quines han estat les primeres sensacions i què ha comentat a les jugadores quan li han presentat l'equip?

Jo estic aterrant. No sóc cap home miracle. Ara estic coneixent la gent i crec en els equips de treball. He tingut una primera reunió amb les jugadores i els he demanat unió. Els he dit que hem de mirar endavant, que jo sóc una persona molt natural i que podem parlar sempre que ho vulguin. Els he demanat també qualitat en els entrenaments perquè ara ens vénen molts partits de cop, seguits, i això provocarà que no poguem fer-ne gaires, d'entrenaments. Ara falta rematar la temporada. I tant les jugadores, com el club, es mereixen, per la feina que s'ha fet fins ara, que s'acabi bé.

En quinze dies l'Uni sembla que ha passat d'haver-ho de guanyar tot sense gairebé ni despentinar-se a no tenir opcions de res. Hi ha un terme intermedi?

Així és la vida i així és l'esport! I l'esport és la vida multiplicada per 10. No hi ha memòria ni compta el dia a dia. Estic d'acord que hi ha un termi intermedi. Hi ha coses per millorar i reptes per complir però en Ramon (Jordana) ha fet una feina molt bona i serà intel·ligent aprofitar part d'aquest treball. Jo podré aportar algunes pinzellades per millorar, però no em penso posar medalles ni canviar-ho tot perquè ja hi ha una base de feina molt ben feta.

Després de la derrota a la Copa amb el Conquero i de perdre a Rivas en la Lliga el primer objectiu ha de ser sumar una victòria al més aviat possible?

A mi em sembla que el primer objectiu ha de ser donar una mica d'aire físic i psicològic a l'equip. Les jugadores vénen de dos setmanes molt dures, amb el trauma del canvi de tècnic. A partir d'aquí, és clar, l'esport d'elit està fet per guanyar. Ens ve un calendari molt dur, amb el Gernika diumenge a Fontajau i després la visita a la pista del Conquero. Ara primer hem de pensar en el que hem de fer aquesta setmana. I després veure quin pot ser el nostre rival al play-off i amb aquesta perspectiva anar treballant algunes coses per arribar preparats a aquell moment.

L'afició gironina es va deixar notar a la Copa. Quina importància tindrà el públic en aquesta recta final de temporada?

Jo demano a tothom que siguem positius, que des dels mitjans s'animi la gent a venir als partits i a empènyer l'equip. Sovint em pregunten pel futbol (el seu fill, Pablo, juga amb el Girona) i sempre repeteixo el mateix: jo vull que li vagi bé al futbol i al bàsquet perquè serà bo per a la ciutat.

L'Uni Girona disputa la seva sisena temporada consecutiva a la Lliga Femenina. Des de la distància, quina imatge té el club?

La tinc molt clara: de club càlid, familiar, portat per gent amb cultura de bàsquet, i on hi ha el treball de molta gent que hi inverteix el seu temps personal. Cada any ha anat creixent.

Res a veure amb la pressió que devia tenir a Turquia...

Cada club és un món! Tot és molt diferent. No es pot comparar el Ros Casares amb el Fenerbahçe, o el Fenerbahçe amb el Girona. Un entrenador ha de saber adaptar-se, no pot tenir idees fixes, això ja ha passat a la història. Jo m'haig d'adaptar ara a l'equip.

La plantilla és curta?

Curta? Potser és que s'ha fet curta en la rotació. Intentarem allargar-la una miqueta. És bo per a gent que té molts minuts tenir un respir. En bàsquet, avui en dia, jugar 40 minuts a intensitat màxima és impossible. I el que juga menys, s'ho ha de guanyar. Això pot donar-nos qualitat d'entrenaments i jo intentaré premiar a qui s'ho mereixi. Ara ens vénen molts partits seguits i si els afrontem amb una rotació curta és com agafar un ganivet i matar el teu equip. I jo no ho vull fer, això.

Aquest havia de ser el seu any sabàtic per acompanyar el seu fill Pablo a Girona. Per quines raons ha acceptat l'oferta de l'Uni?

N'hi ha moltes. A mi m'agradaria deixar el meu fill a part, ell juga a futbol amb el Girona i que jo estigués aquí és una coincidència. Raons? Pel repte que representa. Agafo un bon equip i m'agrada el club. Jo he tingut una oferta de Rússia però no m'agradava el club. Per mi l'Uni té molt mèrit, pel que està aconseguint any rere any. Jo encara tinc un punt de romanticisme pel bàsquet, que hi ha tècnics que no tenen, i van allà on més paguen, i em motiva treballar en un club com aquest. D'altra banda és cert que jo estava aquí amb el meu fill, m'encanta la ciutat i hi estic molt a gust. No podia dir que no.

Quan el club li truca vostè era a Girona?

Sí, vaig anar a València en un viatge llampec per recollir unes coses i vaig tornar per posar-me a treballar. I sí, així seguiré estant al costat d'en Pablo aquí a Girona. Jo amb el meu fill hi tinc una relació molt especial, més que pare i fill som com dos amics, pel que hem viscut en la vida. Jo vaig trucar al meu fill i li vaig demanar permís per acceptar l'oferta de l'Uni, i ho dic tal qual. No em fa vergonya dir-ho. Li vaig dir que ell era el protagonista i que jo estava aquí per passejar el gos, fer-li el menjar, descansar, acompanyar-lo i gaudir d'un any sabàtic. El nano de seguida em va dir que ni ho dubtés, que sabia que seria feliç entrenant. No hi havia més a parlar.

L'Uni és un dels caramels de la Lliga Femenina?

Hi ha bons mitjans per treballar i s'hi posa molta passió i hi ha il·lusió per seguir creixent. No és un equip superpoderós, sinó que creix a base d'esforç. De moment hem parlat només fins a final de temporada. Qui sap què passarà al futur. Qui m'havia de dir a mi quan vaig venir a Girona que acabaria entrenant l'Uni.