· ENTREVISTA
Ester Parramon · Àrbitre de Primera Catalana

«El pitjor és arbitrar futbol base: la majoria d'insults que he rebut al camp són de mares»

Als seus 23 anys, aquesta exjugadora de l'Estartit i del Girona és la gironina que ha arribat més amunt en el món de l'arbitratge, després del seu ascens aquest estiu a Primera Catalana al costat de Gerard Brull i Oriol Jarit. El col·legiat masculí de més categoria a Girona continua sent Pere Barceló, el 15è millor de Segona B.

05.07.2015 | 08:23
«El pitjor és arbitrar futbol base: la majoria d'insults que he rebut al camp són de mares»

Per què va decidir deixar de jugar per ser àrbitre?

Aquesta serà la tercera temporada des que em vaig iniciar en aquest món. Per què ho vaig fer? El meu pare s'havia dedicat al món de l'àrbitratge tot i que va començar molt tard, i havia fet empreses, algun juvenil... Un dia un amic meu, Samu Hernández, que és àrbitre, em va dir si m'agradaria provar-ho, que volien potenciar l'arbitratge femení. Ho vaig provar... i aquí estem!

Des de quan jugava a futbol?

Des que tenia tres anys. Primer amb nens i després ja amb equips femenins, quan vaig ser més gran. Ho vaig deixar fa un parell d'anys, quan vaig fer el salt a Tercera Catalana. Em van dir que havia de triar, o jugar o arbitrar, i vaig escollir arbitrar. Jo havia jugat amb l'Estartit a Superlliga femenina, era pivot defensiu, i va arribar un punt que no podia compaginar les dues coses.

Ho va tenir clar de seguida, que s'estimava més l'arbitratge?

A l'Estartit hi vaig viure el descens i després vaig jugar al Girona l'any de la fase d'ascens a Primera Divisió, tot i que no vam pujar. Des de la Federació em cuidaven molt, als entrenaments m'ho passava bé i vaig optar per canviar de xip. Estava farta de viatjar, d'haver d'agafar cada quinze dies l'autobús i fer hores per anar allà on fos.

I a casa què li deien?

El meu pare m'ha donat sempre suport en tot el que he decidit però quan arribava a casa i li deia "avui al camp m'han dit això" veia que no li acabava d'agradar que volgués arbitrar. En canvi la meva mare sempre ha exterioritzat el seu suport.

La seva carrera arbitral l'ha afectat en els estudis?

Quan vaig començar a arbitrar feia primer d'integració social, un cicle superior. Ara compagino la universitat amb l'arbitratge. El curs que ve faré tercer d'educació social.

Recorda el seu primer partit?

Si no recordo malament va ser un partit d'alevins a Quart. Potser abans havia fet algun amistós. Aquell va ser el primer partit oficial. Estava una mica nerviosa. Els pares sempre pressionen.

És més fàcil dirigir un partit de categoria sènior que no pas un de futbol base, per això que diu dels pares?

Per mi, sí. Si pogués decidir no fer partits de base, ho faria. Hi ha categories en què als pares no els deixaria entrar al camp. En alguns països ho fan, aquells pares que no es comporten, no veuen el partit. És bastant dur.

És encara més dur pel fet de ser una noia?

Aquí li diria que al contrari. Jo penso que amb mi es comporten bastant, ho dic per l'experiència que tinc a vegades de veure companys arbitrant abans del meu partit. Però tot i això, és dur.

Pels jugadors què prefereix, arbitrar nens o adults?

Per mi li reitero, el més complicat de controlar és el futbol base. Més que pels nens, pels pares. I sobretot, per les mares. La majoria d'insults que he rebut són de mares. No deixa de ser curiós.

Els jugadors són més fàcils de dominar que la grada?

Aquesta temporada he fet partits de Segona i Quarta Catalana. Estic molt contenta perquè no he tingut cap problema, cap incident. A vegades algun jugador potser sí que es creix, però ràpidament el poses a lloc. No he tingut mai sensació d'inseguretat.

Quantes noies hi ha a Girona dedicades a l'arbitratge?

Una desena. Quatre o cinc voltem la vintena d'anys, una altra és una veterana, i un parell o tres de 17-18 anys. N'hi ha a Girona, a Figueres i a Olot.

Què n'espera, de l'arbitratge? Quin és el seu sostre?

No m'esperava pujar a Primera Catalana aquest estiu. M'ho volia esperar, però no m'ho esperava. Les proves físiques van anar bé per tothom però vaig sortir de l'examen escrit bastant preocupada. Són proves molt complicades. Tu vas a Barcelona amb una puntuació feta a partir d'informes de camp quan tu xiules, més els bonus que hagis pogut aconseguir anant a xerrades o a cursos. Si després passes les proves físiques, pots fer l'examen sobre qüestions del reglament. Què n'espero? L'arbitratge femení és diferent del masculí. Arribant a Tercera Divisió podria ser internacional, per exemple, i anar a un Mundial com el que ara s'ha estat disputant al Canadà. És molt complicat perquè físicament has d'estar molt i molt bé, però espero arribar a Tercera d'aquí a dos o tres anys. Aquest seria el meu objectiu de mínims.

Quantes hores dedica a entrenar?

Les proves físiques que hem de superar són dues: un 2.000, cinc voltes a la pista d'atletisme, i sis sprints de 40 metres. Entrenem al GEiEG un parell de dies a la setmana i allà ens trobem amb altres àrbitres. Hi estem cap a una hora i mitja. I després anem a classes, per rebre crèdits, com li deia abans, i també per tu mateix, perquè el reglament canvia i has d'estar al dia.

Té algun àrbitre de referència al futbol d'elit?

No. Ara potser sí que m'hi fixo, a veure com corren, com es col·loquen... però res més.

Com a àrbitre assistent fins on pot dirigir partits?

Podré fer partits de Tercera, l'any passat ja ho podia haver fet, és diferent de ser àrbitre principal però també resulta interessant.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema