Jorge Lorenzo es va endur el Mundial més polèmic. A dues voltes per al final, Pedrosa retallava la diferència entre ell i el mallorquí i Márquez. El pilot de Castellar del Vallès provava d'avançar el seu company d'equip, que s'hi tornava amb una maniobra clàssica del Márquez agressiu. Pedrosa, que ve amb millor ritme i millors pneumàtics, ho torna a provar i Márquez es torna a defensar. La seqüència permet a Lorenzo agafar uns metres d'avantatge que al final resulten decisius perquè Lorenzo s'endugui la carrera i el títol. La que per a molts era la cursa del segle va tenir,doncs, un desenllaç esperat. Lorenzo havia de guanyar, i ho va fer, Rossi havia de remuntar i també ho va fer, quedava per saber què passaria amb els dos pilots d'Honda... i aquests van evitar entrar en la guerra amb el mallorquí.

Lorenzo era conscient que si guanyava la cursa, tenia gairebé assegurat el campionat. Tan conscient com Lorenzo ho era Rossi, que va remuntar des del darrer fins al quart lloc. La seva Yamaha el va fer volar fins que se li va fer una muntanya atrapar Pedrosa, que va ser l'únic que va gosar posar emoció a la cursa. Lorenzo va sortir primer i no va permetre que ningú més liderés la cursa. Va tirar des del principi intentant deixar enrere Márquez i Pedrosa. Les esperances de Rossi de fer valer els 7 punts d'avantatge amb què començava la cursa passaven perquè les Honda quedessin per davant del seu rival i company d'equip. No va ser així, i el més inquietant, però, és que en cap moment va fer la sensació que Márquez tingués intenció de passar a Lorenzo. Ningú pot dir que Márquez deixés guanyar el mallorquí però el que sí que va quedar clar és que el cerverí, enemistat amb Rossi des de fa unes quantes curses, no va atacar amb la mateixa intensitat amb què ho va fer amb l'italià fa 15 dies a Sepang. Va haver de ser Pedrosa qui a dues voltes del final, contactés amb Márquez i Lorenzo i amenacés la victòria i el campionat del mallorquí.

Si els dos pilots d'Honda haguessin superat Lorenzo, el campionat hauria estat per a Rossi, que va fer el màxim que podia fer tenint en compte que sortia últim, després de la sanció per l'incident amb Márquez del passat gran premi de Singapur. No és menys cert que alguns pilots es van defensar més que altres en la remuntada de Rossi. L'italià va avançar sis llocs en la sortida i a partir d'allà, exhibició d'avançaments. De tot tipus. Mentre que Aleix Espargaró va obligar a treure el geni del pilot d'Urbino, Petrucci s'obria sospitosament sense que Rossi tingués cap d'ficultat per avançar-lo. Un dels que ja s'havia posicionat en favor del de Yamaha, el seu compatriota Iannonne, va caure i permetia continuar la remuntada de Rossi, que a quinze voltes per al final, ja era quart. El màxim al qual podia aspirar, si no hi havia un accident amb els del davant.

Però la lluita del de Yamaha no era aquí, sinó al cap de la cursa. Lorenzo rodava com un rellotge i Márquez li va agafar la roda calcant-li els temps. S'esperava un atac del pilot català que no va arribar mai. Cert és que Lorenzo no va cometre cap error, però en moltes ocasions Márquez rodava enganxat al de Yamaha i feia la sensació que, sobretot en els dos primers sectors del circuit, podia superar el seu rival. Mentre ells dos anaven a un ritme endimoniat, Pedrosa perdia temps, però, això sí, conservava pneumàtic, que al cap i a la fi va ser el que li va permetre tornar a contactar amb el cap de cursa en les últimes voltes. Va ser aleshores que els nervis van arribar al box de Lorenzo i al de Rossi. Un Pedrosa desbocat va intentar avançar Márquez i de la lluita entre els dos pilots d'Honda se'n va beneficiar Lorenzo. Què hauria passat si Rossi hagués sortit al davant? La realitat és que l'italià, que ja ha manifestat moltes vegades que aquest circuit de Xest no li agrada, no tenia un ritme tan alt com el seu company d'equip, i per tant, segurament no hauria guanyat la cursa. De totes maneres, segur que la cursa hauria estat diferent, sobretot per a Lorenzo, que s'hauria vist atacat en algun moment.

Abans de resoldre's el Mundial de MotoGP es va disputar el de Moto3. En feia prou entrant entre els 14 primers Danny Kent per guanyar el títol, i ho va fer. Va ser conservador l'anglès, que va entrar en novena posició.

La victòria, com de costum, va ser pel portuguès i únic rival que li podia treure el títol, Miguel Oliveira, que es va tornar a imposar en una gran cursa, però Kent va procurar no caure i assegurar-se així el seu primer títol mundial deMoto 3. Ha hagut d'esperar a l'última cursa Kent, quan semblava a mitja temporada que s'imposaria amb una autoritat insultant. Si arriba a durar un parell més de curses, Oliveira segurament hauria estat el campió.

En Moto 2 la victòria va ser per Tito Rabat que es va imposar a Àlex Rins, que això sí, va mantenir el subcampionat per darrere del francès de Kàlex, Johan Zarco.