Roberto Íñiguez

«Miro sovint la foto que duc al mòbil de Fontajau ple el dia del títol de lliga»

Vuit mesos després de celebrar el primer títol de lliga de l'Uni a Fontajau, Roberto Íñiguez torna per enfrontar-se a l'Spar Citylift al comandament d'un poderós equip rus

16.12.2015 | 08:55
«Miro sovint la foto que duc al mòbil de Fontajau ple el dia del títol de lliga»

La temporada passada havia de ser sabàtica per a Roberto Íñiguez, un cop tancada una etapa de dos anys a Turquia, dirigint el Fenerbahçe. Es va instal·lar a Girona per acompanyar-hi el seu fill, Pablo, futbolista que va jugar a Montilivi cedit pel Vila-real, però va acabar assegut a la banqueta de l'Spar Citylift gairebé sense pensar-s'ho després de la sortida de Ramon Jordana. Amb Íñiguez, l'Uni no va perdre cap partit i es va acabar proclamant-se campió de la Lliga Femenina derrotant el Perfumerías Avenida. Tot i tenir una oferta per continuar, l'Orenburg li va fer una proposta econòmica irrebutjable. Als 48 anys avui torna a Fontajau liderant un poderós equip rus que aspira a tot, amb jugadores com Kayla McBride, Dewana Bonner o la catalana Anna Cruz, per enfrontar-se a aquell Uni que va ajudar a fer gran fa vuit mesos. Atén el Diari de Girona just després d'esmorzar i abans de fer una visita llampec al Barri Vell amb els membres del seu cos tècnic.

Hi ha pensat gaire en el seu retorn a Fontajau? Quines sensacions tindrà?

No ho sé... ahir (dilluns al vespre) em vaig sentir una mica estrany quan vaig arribar i vaig veure el segon entrenador de l'Uni, el xòfer de l'autocar... em vaig sentir una mica estrany, com si arribés a casa sense ser de casa. Tampoc he tingut gaire temps per pensar-hi. Venim de Bèlgica, hem estat gairebé 10 dies fora de casa perquè també vam jugar un partit de lliga molt dur a Moscou contra l'Spartak, o sigui que és a partir d'aquest matí (ahir) quan he començat a pensar on sóc, quin partit he de preparar i la il·lusió que em fa jugar-lo. Però no tinc cap expectativa ni exigència amb ningú. Qui vulgui venir a Fontajau que vingui. La gent ja sap què penso de l'afició, del club i de la ciutat i no cal repetir-ho mil cops.

Va ser una estada breu, la seva, de només dos mesos (de finals de febrer a finals d'abril) però intensa.

Ja ho diu el refrany: «El que és bo com més curt millor». Sí, la veritat és que sí, que va ser intens. Però tot i això tot el que va passar la temporada passada jo ho vaig dur amb molta naturalitat. Va ser molt maco perquè vam aconseguir moltes més coses que un títol de lliga. Aquell últim partit, més enllà de l'alegria de les jugadores i del club, d'haver classificat l'Uni per l'Eurolliga, també vam aconseguir omplir el pavelló i que hi hagués gent que es quedés a fora. Encara tinc la foto al meu mòbil, i la miro molt sovint. Allò ho vaig valorar molt. Quan et dediques al bàsquet amb passió i veus també aquella mateixa passió en la gent és molt enriquidor. Això al final és el que t'omple, recordes més aquestes coses que el títol.

Què més el va omplir?

Passar aquella temporada al costat del meu fill, que jugava al Girona, i la gent. Vaig deixar molts amics a Girona, és un plaer tornar-hi per retrobar-los. És clar que haig d'intentar estar estable perquè tinc un partit molt important.

Hi ha algú a qui li faci especial il·lusió retrobar?

Tota la gent amb qui vaig compartir moments la temporada passada. Leandro (el seu segon entrenador, que segueix al cos tècnic), Laura Antoja, Vicenç (el delegat), Pere Puig (director esportiu), Noe (Jordana), Vita (Kuktiene), tota la directiva... i segur que me'n deixo molts. La meva relació amb la gent va ser molt bona i natural.

Li ha costat gaire adaptar-se a la vida a Orenburg?

Jo ja sabia on anava, coneixia Rússia d'haver-hi jugat diverses vegades. Jo era dels que deia que no entrenaria mai allà però va sortir una oportunitat esportiva i econòmica tan bona que el meu agent m'hauria mort si hagués rebutjat. Per mi és un repte, aprenent a marxes forçades, però estic content. Hi ha un bon equip. Sé el que és Orenburg, que només puc anar en cotxe de casa al pavelló a entrenar i d'allà de nou cap a casa perquè al carrer no s'hi pot estar. Hi fa molt fred, és ple de gel i tot és fosc.

L'Orenburg és segon de grup a l'Eurolliga. El partit contra l'Uni és vital. En canvi per a les gir0nines la seva final és dissabte a Salamanca. Hi haurà partit?

Segur que hi haurà partit! No me'n refio ni un pèl de l'Uni. Quan jugues amb poca pressió practiques un millor bàsquet i això em preocupa. És evident que l'Uni la pressió la té dissabte, però pot ser que això els faci jugar millor contra nosaltres que a Salamanca. Girona no hi té res a perdre. Si s'acaben classificant per a l'Eurocup ja serà un èxit per a elles perquè a la segona competició europea s'hi poden adaptar molt bé. Nosaltres hem de preparar el partit amb tota la seriositat perquè és importantíssim. Comença la segona volta i hem d'estar concentradíssims.

La diferència entre l'Spar Citylift i el Nadezhda és més gran que les quatre victòries que els separen ara en la classificació?

No ho sé... nosaltres tenim quatre estrangeres, de bon nivell, però quatre. Els nostres rivals en tenen moltes més. Segurament molts creuen que com que som un equip rus tenim molt poder. Som el que som, l'equip està creixent i cada cop té més personalitat. Però també tenim moltes jugadores nacionals, noies russes que han arribat d'equips de segona fila. No disposem d'una plantilla que espanti.

Li ho deia en l'aspecte esportiu però també de club.

No es pensi, a nivell de club l'Orenburg també funciona com una família. No és el típic equips rus com l'Ekaterinburg, que és un gran transatlàtic. El nostre és un club que està bé, que es pot permetre gastar diners per pagar una jugadora com Dewana Bonner, però hi ha el que hi ha. A partir d'aquí no hi ha despeses extra.

Per a l'Uni, perdre gairebé de cop Gray i Spanou ha sigut una patacada massa forta? Com veu l'equip abans de jugar-se el bitllet per a la Copa a Salamanca?

No vull parlar gaire del Girona perquè se'm podria malinterpretar. Dit això, quan se te'n va Gray i se't lesiona Spanou, ho notes. Però no et queda més remei que no plorar, serrar les dents i seguir. Segueixo l'Uni a la lliga des de la distància. I penso que el que han de fer dissabte és anar a Salamanca a guanyar. Si hi van amb aquesta mentalitat, el que vingui, vindrà.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema