Narcís Julià · Director esportiu del Saragossa

«Quan em truca el Saragossa o el Girona és molt difícil dir "no"»

Després de renunciar, per motius personals, a una aventura al Qatar a través de l´acadèmia Aspire, Narcís Julià (24 d´abril de 1963) va haver de decidir en qüestió d´hores, a finals de desembre, si acceptava la proposta del Saragossa per incorporar-se a la seva direcció esportiva. No podia dir que no a un dels dos clubs de la seva vida, confessa. Exjugador, exentrenador i exsecretari tècnic del Barça durant cinc anys, el tècnic de Girona afirma que veu més el seu futur als despatxos que a les banquetes. A La Romareda, on va triomfar com a futbolista, treballa en un projecte a mitjà termini per tornar el club a Primera. Diumenge reben el Llagostera, un equip del qual no es refia ni un pèl.

15.01.2016 | 07:51
«Quan em truca el Saragossa o el Girona és molt difícil dir "no"»

Fitxar pel Saragossa va ser un regal anticipat de Reis?

Les coses no es fan d´un dia per l´altre. Havia tingut converses de futur amb el Saragossa de cares a la temporada següent, per incorporar-m´hi el juliol. No m´agrada parlar-ne gaire perquè abans hi havia uns altres professionals que es mereixen tot el respecte, però sí que és veritat que tot es va precipitar i va ser pim, pam, pum, de pressa i corrents. Havia de dir sí o no de manera immediata. I el Saragossa és especial, on em vaig fer com a jugador, no hagués anat a cap altre club de Segona a treballar.

Després de passar cinc anys a la secretaria tècnica del Barça s´ha guanyat el dret a decidir?

Tothom sap que per a mi hi ha dos clubs especials, el Girona i el Saragossa. Vaig sortir de Girona i és casa meva. I a Saragossa m´hi vaig fer com a jugador professional. Quan em truca un d´aquests dos clubs especials és molt difícil dir que "no". En les meves circumstàncies actuals, trobant-me sense feina, qualsevol possible oferta l´has d´escoltar. Ara bé, difícilment hagués anat a cap club de Segona, em podia permetre esperar que sortís alguna cosa de Primera,i més després d´haver estat tants anys al Barça. A Saragossa el projecte és il·lusionant, amb l´objectiu de tornar a Primera divisió, conec el club...

Què prioritzava ara, tornar a la banqueta per entrenar o seguir als despatxos com a director esportiu?

He fet les dues coses i segurament això ho ha determinat la primera trucada que he rebut. Si m´haguéssin fet una oferta per ser entrenador hi hagués hagut de reflexionar, com ho he fet ara amb la de director esportiu del Saragossa. Si vostè em pregunta per què em motiva més avui per avui li diré que després de l´experiència dels últims anys centrat en gestió esportiva al Barça, em sento més còmode treballant de director esportiu. Fa cinc anys que estic fora del cercle de les banquetes (l´última experiència va ser salvant el Girona 2009/10 amb el penal de Kiko Ratón) i tornar-hi no és fàcil perquè segurament ja se m´ubica més al despatx que d´entrenador. També penso que amb tota l´experiència acumulada puc posar en marxa projectes nous com el que m´ha dut a Saragossa. Veig més productiu posar els meus coneixements al servei d´una direcció esportiva que agafar un equip. De moment tinc contracte per tres anys i mig en aquest càrrec.

Abans de tornar a La Romareda va tenir una oferta de Qatar. Com és que no va reixir?

A Qatar hi vaig anar, l´octubre passat, com a director de captació de l´Acadèmia Aspire, però per motius personals vaig tornar. Ells porten totes les seleccions excepte l´absoluta amb l´objetiu de preparar les coses amb vistes al Mundial de 2022. Volen arribar-hi amb un mínim de capacitat competitiva, com a país organitzador desitgen donar una bona imatge, i per això van contactar amb mi. Vaig estar allà unes setmanes, un lloc espectacular. Va ser una experiència curta, un món molt diferent. Aspire té uns mitjans impressionants a nivell d´instal·lacions.

Diumenge els ve el Llagostera però per a vostè el partit especial serà el dia que rebin el Girona, el mes de marc.

Sí, esclar. Serà un partit especial sens cap mena de dubte. Pensi que fins ara els enfrontaments entre Saragossa i Girona els he viscut sempre des de fora, com a espectador, mai amb un càrrec en algun dels dos clubs. En l´anterior etapa que el Saragossa havia baixat (2008/09) vaig venir a veure el partit de La Romareda perquè em feia il·lusió (1-0 pels aragonesos). Després ells van pujar i jo vaig acabar a la banqueta del Girona el curs 2009/10. La temporada passada vaig estar al play-off, i aquest any era a Montilivi, com a soci del Girona, en el partit de lliga que van empatar a zero.

Per què no acaba d´arrencar el Girona aquesta temporada?

El futbol, a Segona, és molt canviant. Tot està molt igualat. Aquesta temporada no veig cap equip dominador tot i que n´hi ha que ho estan fent molt bé com l´Alabès o el Còrdova. El Girona ha tingut, en moments puntuals, mala sort o manca d´encert de cara a la porteria, combinada amb una efectivitat brutal dels rivals, com el dia del Lugo. La sensació que tinc és que el futbol ha sigut injust amb ells en molts partits. El Girona té molt bon equip, només li falta trobar aquella petita ratxa de bons resultats que et permeti escalar llocs i surtis de la pressió de veure´t més a prop de baix que de dalt. A Montilivi, a més a més, encara s´està gestionant tota l´eufòria de l´any passat. Estic convençut que de mica en mica aniran afinant i trobaran l´equilibri que els permeti situar-se en una zona tranquil·la. Això et permet afrontar els partits sense tanta pressió. Al Saragossa li passa una mica el contrari. La pressió és per estar a dalt i l´hem de saber portar.

El 2010, després de l´agònica salvació amb el penal de Kiko Ratón, no es va poder reprimir les llàgrimes. El 7 de juny, després del gol del Lugo, també va plorar?

Doncs sí. Vaig intentar aguantar-me a l´estadi, però va ser molt dur. Vaig anar al camp a peu, per copsar tot l´ambient. I tot i que sóc molt racional, no em vaig poder-me abstraure de tot aquell ambient. Jo, que em trobava sense feina, ja pensava que la temporada vinent veuria partits de Primera a Montilivi, el Barça, el Madrid, el València... i la setmana següent aniria a Llagostera per seguir la lliga de Segona A. Era un pla magnífic. A nivell professional, tenia futbol en directe assegurat. Estava il·lusionat en veure els equips grans a casa, com tots els aficionats. Però hi havia una part del meu cervell que em deia que primer havíem de guanyar, perquè estava segur que l´Sporting golejaria el Betis. En el moment del gol de Caballero la davallada va ser tant grossa que no li sabria descriure. Va ser un pal per a tothom.

Què era més important, que entrés el penal de Kiko Ratón o que el Girona pugés a Primera?

Independentment que jo en fos l´entrenador en aquells moments, el més important i valuós va ser que el penal de Kiko Ratón entrés. El contrari, pràcticament hagués significat la desaparició del Girona. És així de clar. La situació econòmica era la que era i a Segona B ningú hagués vingut a comprar el club o a posar-hi diners perquè és una categoria que no interessa. Tots n´erem conscients, vam estar sotmesos a molta pressió, a molts mesos sense cobrar. I després també s´ha de dir que el que va passar en les dues últimes jornades va ser lamentable. Havíem guanyat 0-1 a Las Palmas en la avantpenúltima jornada i ens havíem posat amb 51 punts, era la permanència virtual. Després vam anar a Albacete, on vam perdre, però és que si en cinc partits s´hagués donat un únic resultat determinat ens haguéssim salvat ja aleshores. Però no va passar. I en l´última jornada tampoc ens va acompanyar cap resultat, van passar coses molt estranyes, com que el Cartagena, que havia fet una gran temporada, al minut 30 de la primera part ja perdia 0-4 contra l´Albacete. Si el penal no entra, les conseqüències haurien estat dramàtiques. El gol del Lugo també ho va ser, a nivell emocional, va frenar moltes il·lusions, però la supervivència del club no estava en joc.

Com el va viure, el partit del Lugo?

Amb la il·lusió d´un aficionat, com li deia. Grabant un video pel meu germà amb el mosaic que es va fer a la grada, amb la sortida dels jugadors, amb l´himne sonant... va ser el més emotiu del partit. Jo, que sé que el camp del Girona costa d´omplir, veia la grada farcida des de mitja hora abans de començar el partit. Allò va ser un pal molt gros que encara s´està païnt. Però el partit contra el Múrcia era el ser o no ser. Tot i que al final l´ascens es va escapar el Girona continua, ha fet un projecte il·lusionant, té una nova propietat que està treballant amb seriositat, i vol fer les coses bé.

Què n´opina de Javi Álamo, jugador del Saragossa cedit al Girona?

És un jugador cedit sense retorn. Aquesta era la idea. Em sembla un bon jugador. Del mig del camp endavant té molt bones quaitats, potser té més problemes al darrere perquè les seves característiques són més ofensives. Amb el sistema que té el Girona de jugar amb dos carrils molt llargs de 60 o 70 metres potser li està costant acostumar-s´hi. Però és un home consolidat a la categoria, amb un joc combinatiu i desequilibrant a dalt. Això ho dic des de la distància, perquè qui sap millor què vol del jugador és l´entrenador.

I a Saragossa hi té Alfredo Ortuño, heroi de la permanència del Girona la temporada 2013/14.

En aquella època estava al Barça i seguia un altre mercat més determinat. No recordo gaire la seva experiència en el Girona, sé que va arribar a la segona volta i que va fer gols. I ara és aquí a Saragossa.

Quin mèrit li dóna al Llagostera, un equip que representa un poble de 8.000 habitants i que juga a Segona A per segona temporada consecutiva?

El Llagostera sempre havia sigut un equip d´àmbit regional i local, habitual de les categories més modestes. Que arribés a Segona B ja era un èxit, i que aconseguís pujar a Segona A eliminant un Nàstic, un equip molt més potent i consolidat en grans èxits esportius, va ser molt sorprenent. L´any passat es van salvar d´una manera més que digna, lluitant fins i tot per entrar a la promoció. Tenen un mèrit increïble. El principal èxit del Llagostera en els propers anys seria consolidar-se a Segona A amb els recursos que tenen i el handicap d´haver de jugar a Palamós, que no és a casa seva.

Serà un partit d´urgències.

Ells tenen les seves i nosaltres, les nostres. Espero un partit molt complicat. El Llagostera un dia o altre ha de despertar fora de casa. Aquesta mena d´equips em fan molta por i l´any passat van empatar a La Romareda i en la Copa d´aquest curs hi van guanyar 1-2. Són un equip ferit i perillós. Conec l´Oriol, hi vaig tenir tracte durant el traspàs de Gumbau al Barça quan ell era al Girona. Ell té el mèrit d´haver aconseguit dur el Llagostera fins on està.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema