Del gol maradonià al penal de Cruyff: la metamorfosi de Messi

Han passat nou anys del gol al camp del Getafe, el temps que el davanter blaugrana ha trigat a transformar-se en un jugador total

16.02.2016 | 07:16
Messi, diumenge contra el Celta.

Del gol maradonià contra el Getafe al penal de Cruyff contra el Celta han passat gairebé nou anys. Nou temporades en les quals la figura de Leo Messi no ha parat de créixer fins a convertir-se en una llegenda, en un geni irrepetible del futbol modern, en el millor jugador -ja no hi ha discussió- de tots els temps.
D'aquell 18 d'abril de 2007 en què un jove Messi emulava l'eslàlom més fabulós de la història d'aquest esport per anotar un gol antològic en una semifinal de Copa fins al penal genial de diumenge ha passat gairebé una dècada. I tres triennis i cinc Pilotes d'Or després, el públic del Camp Nou es posava de nou les mans al cap mentre tornava a sentir que estava vivint un altre moment històric, màgic i irrepetible. Mai un idil·li entre l'afició i jugador en actiu ha durat tant al Barça.
Encara que alguns s'hagin entestat a tacar el seu art intentant aplicar-li una pàtina d'irreverència o provocació, Messi ha fet seva la màxima del seu amic Xavi Hernández, que deia que el futbol és una pilota i uns amics. L'argentí ha trobat en un uruguaià -Luis Suárez- i un brasiler -Neymar- els seus companys d'aventures. Ells són els col·legues amb els quals, cada tres dies, surt a un camp de futbol a passar una estona de rialles amb un pilota pel mig.
Aquests quasi nou anys entre una jugada i una altra ha estat el temps que Messi ha necessitat per sublimar la seva transformació futbolística fins a convertir-se en el jugador total. D'aquell noi de cabells llargs, mirada perduda, que sempre es lesionava i vivia obsessionat amb el gol ja no queda pràcticament res. D'aquell jugador individualista que anava enterrant "nous" al seu voltant, perquè cap no sabia entendre que era ell qui havia de començar i acabar les jugades, d'aquell futbolista individualista més admirat i respectat que estimat per alguns dels seus companys, ja no en trobem cap rastre. Leo Messi ha arribat al zenit de la seva carrera i fa temps que sembla haver-ne vist de tots colors. La seva fam de títols segueix sent voraç, però ja no necessita alimentar el seu ego per sentir-se el millor.
Manel Estiarte, el "Maradona de l'Aigua", explicava en el llibre Todos mis hermanos com es va adonar que, quan va deixar de pensar només a marcar gols i en els reconeixements personals i va començar a pensar en els seus companys, va ser quan es va sentir realment que s'havia convertit en el millor waterpolista del món. Una cosa semblant ha passat al davanter del Barça. Temporada a temporada ha anat millorant en la recuperació, en el seu domini de la cama dreta, en la visió de joc i en l'associació i també s'ha convertit en un magistral llançador de faltes.
Fora del camp, transformat per la seva paternitat, ha anat madurant la seva personalitat, millorant el seu discurs i també guanyant ascendència al vestidor. I gràcies a aquesta metamorfosi de l'astre argentí, el Barça ha passat de ser Messi i deu més a ser un equip que juga al que vol Messi, que sona semblant, però no és el mateix. Perquè abans, només existia ell i ara el futbol coral del conjunt blaugrana simplement s'ordena al voltant de la seva enorme figura.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema