Anna Carbó deixa el bàsquet. Prematurament, amb només 27 anys, i quan havia aconseguit arribar a dalt de tot, creixent de la mà d'aquell Uni Girona que havia conegut vuit temporades enrere quan el club tot just començava a somiar a jugar algun dia a la màxima catgoria del bàsquet femení espanyol. L'escorta barcelonina, en una emocionant compareixença que va omplir la sala de premsa de Fontajau com no es veia des de feia temps, no s'ha pogut recuperar de la greu lesió al cartílag del genoll esquerre que es va fer en la pretemporada i que l'ha deixada tota la temporada en blanc. Carbó pot fer vida normal, però els metges li van fer veure que no podia tornar a les pistes amb una exigència professional. D'aquesta manera, ahir posava punt i final a una etapa de vuit campanyes a Fontajau en les quals ha disputat 202 partits oficials amb l'Uni. Un autèntic referent, dins i fora de la pista.
Amb la sala de premsa de Fontajau plena de directius, jugadores, i tècnics de l'Uni, Carbó va aparèixer acompanyada per Anna Caula, l'exentrenadora de l'equip, una persona clau per l'arribada de la jugadora a l'equip i per la seva total integració al club i a la ciutat des que la va «descobrir» l'estiu de 2006 en l'Europeu U18 de Tenerife. «He de deixar el bàsquet molt abans del que hauria desitjat per culpa d'una greu lesió al genoll. He passat vuit anys magnífics a Girona, he viscut l'ascens a Lliga Femenina i he crescut de la mà amb l'Uni. Quan vaig arribar era una noia de 19 anys, amb ganes de jugar a bàsquet i menjar-me el món, ara me'n vaig com a capitana i com una gironina més, després d'haver vestit amb orgull aquesta samarreta», va començar a relatar, visiblement emocionada.
Carbó va explicar que «haver-me passat tot aquest any en blanc, ha sigut molt dur, ningú, i molt ?menys jo, esperava que la lesió acabés sent tan greu. A mida que han anat passant els mesos he hagut i veient que no m'acabava de recuperar he hagut de prendre aquesta decisió. Va ser molt dur quan els metges em van dir que no podia seguir fent la meva feina, que és jugar a bàsquet, i més ara, amb el club a dalt de tot, jugant l'Eurolliga i venint de guanyar la Lliga» en aquell 23 d'abril inoblidable de l'any passat. L'escorta, que va compaginar l'estada a Girona amb els estudis i té la carrera de Dret, espera ara «poder iniciar una nova vida i trobar una bona feina, si pot ser, vinculada al bàsquet». La gran espina que s'endú és no haver pogut debutar a l'Eurolliga, «el somni que tenia des que vaig arribar aquí i que havíem aconseguit junts l'Uni i jo». Segons va revelar «en un moment donat em van dir que si forçava podria arribar a l'últim partit europeu. Ho vaig fer, per la il·lusió de jugar la competició, però encara em vaig fer més mal del que ja tenia», va lamentar.
