Anna Carbó · Jugadora de l'Spar Citylift Girona

«Abandonar el bàsquet és la decisió més correcta per a la meva salut»

Després de vuit temporades a l'Uni Girona, una inoportuna lesió al genoll esquerre obliga l'aler barcelonina a deixar el bàsquet amb només 27 anys i una espina clavada: no haver pogut debutar a l'Eurolliga. Carbó se'n va dilluns de vacances a Austràlia i quan torni decidirà cap on enfoca la seva nova vida laboral. En aquesta entrevista repassa les emocions d'aquest difícil últim curs en actiu, que s'ha passat en blanc.

20.04.2016 | 07:40
«Abandonar el bàsquet és la decisió més correcta per a la meva salut»

Què se sent quan una rep l´aplaudiment unànime de 4.000 persones, com li va passar diumenge a Fontajau?
Se´m va posar la pell de gallina. No m´ho hauria imaginat mai, jo sóc molt humil i realista. Va ser una alegria molt gran, i més enllà dels èxits esportius que he aconseguit a Girona, el que més valoro és aquesta estima de la gent. He guanyat una lliga, he jugat Copes de la Reina, però això només són trofeus. El sentiment de veure 4.000 persones dretes aplaudint-me a mi, que sóc de Barcelona, que sempre he anat fent sense omplir titulars de diaris ni ser cap gran estrella de 30 punts per partit, no va tenir preu. Jo he sigut de fer feina bruta, de fer equip, de posar-hi caràcter i la gent ho ha valorat.

El malson de la lesió arrenca al setembre. Què en recorda?
Jo em vaig lesionar en un entrenament el setembre passat. El dia que vam jugar, i guanyar, la final de la Supercopa, contra el Perfumerías Avenida, tenia el genoll molt inflat i al migdia vaig anar a fer una ressonància. Allà ens vam adonar que no tenia cartílag, que és una membrana que separa els ossos. Aquell vespre no vaig jugar la Supercopa perquè el genoll estava molt inflat i això feia que els meus lligaments encreuats no estiguessin ben posicionats, i corria el risc de trencar-me més coses. Després vaig anar al doctor Llop, a Barcelona, i em va dir que en no tenir cartílag això no es regenera i comportava que els meus ossos anessin picant entre ells. Volia dir risc de patir problemes ossis, artrosi... Em vaig operar per netejar els trossos de cartílag que hi havia per allà dispersos i fer forats al fèmur per intentar que sagnés i fes una crosta que ha tardat sis mesos a fer-se. Ara, amb aquesta crosta, els ossos ja no piquen i puc fer vida normal però no puc jugar de manera professional perquè me la podria endur amb qualsevol moviment brusc.

Quan pren la decisió de deixar el bàsquet?
La decisió la vaig prendre exclusivament jo. Els metges no m´han dit "no juguis". Ells m´han posat sobre la taula totes les possibilitats. Em van dir que si se­guia jugant hauria de veure com a­guantava el dolor i, després, caldria estar atent a si el genoll es tornava a inflar o no. Però el factor que per a mi va ser determinant van ser les conseqüències de continuar en actiu, com ara la possibilitat de patir una artrosi en el futur. Quan vaig prendre la decisió? El mes passat. El febrer havia forçat perquè hi havia dos objectius molt importants, poder jugar ni que fos un partit, l´Eurolliga, i la Copa de la Reina. Forçant se´m va tornar a inflar el genoll, em feia mal, vam haver d´aturar la recuperació perquè em vaig fer un edema ossi bastant heavy, vaig passar per un tractament de corticoides... veient això, que tot i intentar aguantar el dolor i forçant seguia fent-me mal, va ser quan ho vaig tenir clar. Em vaig dir "mira Anna, això no té cap mena de sentit. Ni aguantant el dolor ens en sortim". Ho he intentat i no ha pogut ser. Potser al setembre que ve estaria en condicions de començar a entrenar, però en quines condicions? Amb dolor? Quin nivell donaria?

Amb qui ho va parlar?
Amb la família, evidentment, els metges, els amics. Tothom ha respectat la meva decisió, que és la més correcta, mèdicament, per la meva salut. És clar que m´hauria agradat jugar més anys a bàsquet, però havia de mirar el futur. Tinc una carrera de Dret, espero trobar noves sortides professionals, tot i que ara entro en un món desconegut com és el laboral.

Es veu més treballant en el bàsquet o en el món del Dret?
El bàsquet pot tenir moltes vessants. El club també m´ha ofert la possibilitat de seguir treballant amb ells, a les oficines, perquè volen seguir creixent i necessiten gent, però no sé com acabarà. Ara el que tinc ganes de fer, allò que necessito, són unes vacances. Dilluns me´n vaig dos mesos a Austràlia per fer un reset. Quan torni ja veurem què faré.

Es veu fent d´entrenadora?
No. Ho tinc molt clar. Sí que hi veig la Noe (Jordana), tot i que ella diu que no. M´encanta el bàsquet, em puc passar hores veient bàsquet... però no sé portar grups, no m´hi veig.

Divendres, en el seu comiat, deia que quan va arribar a Girona amb 19 anys tenia ganes de jugar a bàsquet i de menjar-se el món. Ho ha aconseguit?
Ho he aconseguit tot menys una cosa, jugar l´Eurolliga. El meu club sí que ho ha aconseguit, però jo no. Això m´ha sabut molt greu. Estic supercontenta i superorgullosa d´haver vist l´Uni Girona en aquesta competició. Per mi és un orgull que la Diana Taurasi hagi vingut a Fontajau, hi hagi patit per acabar guanyant només de tres, i havent d´anotar 36 punts. Ara ja sap què és Girona. Les millors jugadores del món ja saben on és Girona! Això m´emociona. Aquest és el meu club i la meva ciutat.

Més enllà del títol de Lliga de l´any passat, amb quin partit es queda dels 202 que ha jugat amb l´Uni?
És molt complicat. No ho sé, em quedaria amb tots. Recordo la primera temporada, sentint-me ja molt a gust aquí perquè estava a casa, no a 600 quilòmetres de distància. Jo ja havia tastat la Lliga Femenina 1 a Burgos i a Madrid amb l´Estudiantes, però les experiències no van acabar de reeixir. Per això vaig acabar acceptant venir a Girona tot i haver de baixar a Lliga Femenina 2. Aquella temporada vam guanyar molts partits, i deia a l´Anna Caula que tenia més victòries en aquell sol any que en els dos anteriors, on vaig patir dos descensos i molt males sensacions. En el meu primer any a Girona vaig fitxar especificant que només m´entrenava de tardes perquè jo volia estudiar i cada dia, al matí, me n´anava a classe a la Universitat. En aquells moments pensava que la Lliga Femenina no era per a mi, hi havia tingut males sensacions, i vaig optar per tornar a casa, jugar i estudiar. Ho havia intentat dos anys i el bàsquet professional no era allò meu.

Qui la va venir a buscar? Com va anar el seu fitxatge?
Jo ja coneixia l´Uni perquè m´hi havia enfrontat moltes vegades amb el Mataró. Havia guanyat fins i tot un campionat de Catalunya júnior a Fontajau. L´Anna Caula havia estat entrenadora meva en una selecció catalana infantil i també em sembla que en una espanyola de base. El 2006 em van venir a veure l´Anna Caula i en Pere Puig en un Europeu a Tenerife però tot i això jo vaig anar a jugar a Lliga Femenina 1. Dos anys més tard van tornar a venir en un campionat sub-20 a Pescara. Em van vendre un projecte petit, de club familiar amb ganes de créixer, i com que jo volia tornar a casa per estudiar ho vaig acceptar.

Quan descobreix que realment podia ser una professional del bàsquet?
Quan vam pujar a Lliga 1. Jo em pensava que tindria un rol de suplent o que em donarien les gràcies i s´estimarien fitxar altres jugadores, i no, la Caula em va dir que confiava en mi i que jo era la seva aler titular. Això em va donar molta confiança i vaig veure que sí que era capaç de jugar a l´elit i ser professional del bàsquet. Em vaig anar consolidant i amb el club vam anar pujant graons. Guanyar la Lliga va ser un gran èxit però també hi ha hagut moments durs com quan a la Copa de la Reina mai hem pogut arribar a la final. El partit de l´any passat contra el Conquero va ser dramàtic. Però en definitiva he rigut més que no pas he plorat aquí. En els viatges, en les hores de pista, en els partits. Hem treballat molt però també ens ho hem passat molt bé.

En aquests vuit anys a Girona ha tingut ofertes per marxar?
Sí.

I per què no les va acceptar?
No em veia jugant en cap altre lloc. Aquest és el meu club. He tingut ofertes, algunes per més diners. Entengui´m, no li parlo de superofertes, però sí d´altres clubs de la Lliga Femenina. Per què havia de marxar si estava bé a Girona? He valorat sempre molt més això que els diners, que 1.000 euros més. Aquí hi he sigut feliç, el club sempre m´ha donat confiança i he estat al costat de casa. M´estimo més estar aquí que guanyar X en un altre lloc. Imagini´s si n´he sigut, de feliç aquí, que hi ha hagut estius que he treballat al campus del club, com una monitora més. Jo i la Jael Freixanet, per exemple, els dèiem a final de temporada: «molt bé, de setembre a abril hi ha la lliga, però ara què fem», i ens oferien aquesta feina i poder seguir vivint al pis aquí. Gràcies a això també he passat grans estius a Girona.

La que sí que va aprofitar va ser l´experiència d´Austràlia.
Sí, vaig conèixer aquí a Girona l´entrenadora de l´equip on anava a jugar els últims anys. Em va ­proposar si estaria disposada a anar allà, tot i que ja em va advertir que no em podrien pagar. Em donaven pis i cotxe, i els bitllets. Evidentment que ho vaig acceptar, perquè a més els calendaris no es trepitjaven i podia jugar la Lliga Femenina aquí i després anar cap allà. No havia anat mai a l´altra punta del món a jugar a bàsquet i em va encantar. Va ser espectacular.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema