La pregunta del títol hauria estat més fàcil de respondre fa uns mesos. La primera part de la temporada va ser una costeruda pujada per a una Noemí Jordana que, més d'un cop, i reconegut per ella mateixa, es va penedir de no haver acabat deixant el bàsquet l'estiu passat, quan va dubtar entre acceptar el repte de liderar l'estrena de l'Spar Citylift Girona a l'Eurolliga o, ja amb 35 anys, retirar-se i entrar en el món laboral aprofitant els estudis de magisteri.

Al final va guanyar seguir en l'esport i, després de veure-la jugar 45 minuts diumenge en el segon partit de la final, queden una mica més esmorteïdes aquelles paraules del mes de novembre, quan reconeixia que s'havia penedit «un parell de cops i prou» de no haver plegat a l'estiu perquè «al principi de temporada anava molt perduda. No acabava de trobar el meu lloc dins l'equip. Hi havia molta gent perduda i jo en el caos no m'hi sento bé».

La manera d'entendre el bàsquet de Noemí Jordana és diferent de la de Miguel Ángel Ortega. A la pretemporada, amb la voluntat del tècnic de l'Hospitalet, posteriorment matisada, de pressionar a tota la pista Jordana ja no ho va veure gaire clar i la relació entre tècnic i jugadora al llarg dels mesos no va passar mai de ser «professional».

Demà, quan es trobin a Salamanca, no es faran cap gran abraçada. Amb tot, Noemí Jordana, tant amb Ortega com ara amb Xavi Fernández, ha remat com mai per tirar endavant una temporada complicada a l'Uni exercint el seu habitual paper de jugadora, capitana, traductora i assessora tècnica. L'arribada de Chrissy Givens, amb qui ha connectat molt bé esportivament, va ser una ajuda per posar ordre dins la pista, però, just abans de la Copa, la base nascuda a Torelló tornava a deixar clar que aquest estiu haurà d'agafar-se uns dies per decidir el seu futur. «Guanyar la Copa seria el millor comiat abans de la retirada», deia a mitjans de febrer la base.

Però, en aquella Copa, encara amb Ortega a la banqueta, l'Uni no va ser gens competitiu i Jordana en va marxar amb un especial mal regust de boca. «Hem fet una primera part vergonyosa», va dir després de la clara derrota contra el Perfumerías Avenida en la semifinal.

Ara, a tocar d'un altre partit contra l'equip de Salamanca en el qual l'Uni podria acabar guanyant la Lliga després d'una temporada molt complicada, Noemí Jordana aparca les decisions del seu futur per d'aquí a unes setmanes. Però, a diferència del que passava fa uns mesos, la base ha recuperat el somriure. Igual que altres jugadores de l'equip. L'Uni arriba molt just de forces a la final, i minvat per les lesions de Pikciute i Ibekwe, però amb Xavi Fernández l'equip juga un bàsquet menys frustrant per a Noemí Jordana, a la qual el seu actual tècnic no té problemes per definir «com la millor base de la Lliga i un referent històric del bàsquet femení espanyol».

Jordana acabarà la temporada lluitant per revalidar la Lliga, sent peça clau a l'equip, i mantenint un bonic duel amb Sílvia Domínguez, la base internacional de l'Avenida.

Últim partit com a jugadora professional? Això només ho sap ella. Potser encara ni ella. Igual que també haurà de decidir ella si el seu futur passar per les banquetes. Filla de Ramon Jordana, un històric del bàsquet de formació i que va fer una pinzellada a l'elit durant uns mesos l'any passat a Girona, Noe Jordana és la clàssica base a qui li agrada parlar amb les companyes, manar dins la pista i opinar en els temps morts.

En els últims estius, Jordana ha treballat amb la Federació Espanyola fent de delegada en campionats d'Europa o Mundials de categories inferiors - amb Anna Caula o Mario López (Gernika) de seleccionadors-, però ella diu no veure's fent el trajecte cap a les banquetes com a primera entrenadora. «No, no en faré. Com a entrenadora seria massa cabrona. Molta gent m'ho ha preguntat i sempre contesto el mateix. Si ara, de vegades, ja m'empipo sent jugadora, imagini's fent d'entrenadora...», explicava en una entrevista en aquest diari Jordana fa un parell d'anys.

Ara, però, han passat dues temporades més on, a més de títols, ha acumulat experiències de tota mena jugant a les ordres del seu pare, de Roberto Iñíguez, de Miguel Ángel Ortega i de Xavi Fernández. La gent que la coneix bé sí que la veu en una banqueta i, aquesta mateixa setmana, Anna Carbó explicava que ella no seria entrenadora «perquè m'agrada molt el bàsquet però no sé portar grups» mentre que, en canvi, deia que «sí que hi veig la Noe, tot i que ella diu que no».