L'esport professional no és sa. Ho diuen els esportistes i ho reconeixen els metges. Per això és "una mica absurd tractar d'imitar l'alta competició sense copiar també el control de riscos que tenen els professionals, amb els seus metges i biomecànics, els seus entrenadors i psicòlegs".

El doctor Nicolás Terrados, director de la Unitat Regional de Medicina Esportiva, acaba de prescriure prudència i vigilància preventiva contra la "mort sobtada" de l'esportista, que s'ha cobrat quatre vides en menys d'un mes en proves atlètiques populars, de recorreguts exigents i alta demanda física, la penúltima dissabte a la mitja marató de Gijón i la més recent ahir mateix en una prova de muntanya disputada a Otañes (Cantàbria). Desplomats en plena cursa havien caigut altres dos atletes aficionats el passat 17 d'abril a Castelló. Els morts tenien entre 37 i 57 anys i un més està hospitalitzat a Gijón.

En diagnosticar la freqüència que ha adquirit l'aturada cardíaca en competició sense símptomes previs diran els metges que certa predisposició genètica a l'infart en condicions d'esforç físic intens resulta de vegades indetectable fins i tot per als exàmens més exhaustius. Que no hi ha per tant el "risc zero", però sí moltes patologies asimptomàtiques i situacions de perill que un electrocardiograma o una prova d'esforç cardiològica són plenament capaços de trobar.

"L'esport professional no és sa", confirmarà Terrats. "L'exercici, sí".

Es diria que darrere de la imatge, aparentment saludable, dels milers d'esportistes preparats per sortir a córrer una marató popular s'amaga una amenaça invisible i silenciosa. Tal com l'explica David Calvo Cuervo, cardiòleg de l'Hospital Universitari Central d'Astúries (HUCA), fins i tot entre persones que es dirien amb raó sanes "poden existir factors que predisposen a determinats tipus de cardiopaties però que poden romandre latents, sense manifestacions clínica o símptomes fins que un bon dia, coincidint moltes vegades amb la realització d'un esforç físic intens, es posen de manifest de la pitjor manera possible, amb una arítmia i parada cardíaca ". Diu el seu judici clínic que "situacions de deshidratació associades a un esforç intens poden provocar desencadenants per un infart si un té el substrat bàsic necessari".

Aquesta base pot haver estat fabricada per problemes "de caràcter hereditari que no s'han posat de manifest abans perquè potser ningú de la família havia realitzat esport competitiu d'alta intensitat". Són alteracions genètiques que no s'identifiquen, que fins i tot en els controls mèdics més estrictes ofereixen "signes subtils, o fins i tot inexistents", el que explicaria que la memòria recent de la història de l'esport sigui capaç de trobar un grapat abundant de víctimes fins i tot en la alta competició professional.

Des de la commoció que va causar als Estats Units, ja a finals dels vuitanta, la mort en directe del basquetbolista de la lliga universitària Hank Gathers fins a la més recent i propera d'Hugo Suárez, el futbolista corverano de 28 anys que no fa ni dos mesos va morir fulminat per un infart durant un partit de Primera Regional amb el Llaranes, la galeria té altres cares marcades per la tragèdia de la mort sobtada. Antonio Puerta, jugador del Sevilla, va morir als 22 anys durant un partit de Primera; Daniel Jarque, de l'Espanyol, amb 26 a l'habitació d'un hotel durant una concentració del seu equip, i el passat recent compta amb diversos casos en competicions populars. El 2012, un estudi de la FIFA va calcular que només en els cinc anys anteriors havien mort en els camps de tot el món 84 futbolistes per problemes cardíacs.

Però no és exacte dir que d'un temps ençà, matisa Calvo amb la mateixa veu que Terrats, s'hagin incrementat les morts que provoca la pràctica esportiva amateur, sinó més aviat que "fa trenta o quaranta anys" no existia amb la intensitat d'avui "aquest tipus d'esdeveniments massius en els que molta concorre per a una prova esportiva molt exigent des del punt de vista físic", assegura Calvo.

"S'ha posat de moda" i potser, en algun cas, això pot arribar a relaxar els controls. "Una activitat física de la intensitat d'una marató no és una cosa que una persona hagi de plantejar alegrement. Hi ha d'haver un entrenament previ, una preparació física que permeti fer-ho sense arribar a l'extenuació". I encara que aquí "la possibilitat de marcar un risc zero no existeixi", i tot i que sempre quedarà "un buit al qual serà difícil arribar", les prevencions imprescindibles aconsellen com a mínim "un estudi mèdic que sí que serà capaç de detectar les alteracions més habituals".

La tasca de sensibilització popular ha d'arribar, al seu parer, als organitzadors de proves esportives populars. Han d'estar preparades, apunta David Calvo, "per assumir aquestes complicacions. Un dels requisits fonamentals per evitar casos com aquests és que l'atenció sigui molt ràpida, immediata, molt coordinada, i que tingui prevista en tot moment la possibilitat de traslladar al malalt a un centre sanitari on pugui ser atès".

Nicolás Terrados afegeix a l'argument la urgència d'"un mínim control mèdic que inclogui almenys un electrocardiograma" "sobretot per a qui no hagi fet esport de joves. A partir dels 55 anys és a més recomanable una prova d'esforç cardiològica". En la seva versió dels fets, "no em sembla normal que una persona que decideix als quaranta anys participar en aquestes proves d'esport extrem ho faci sense sotmetre's a un mínim de control mèdic". Influeix l'augment del gust competitiu, o potser no tant, perquè la veritable moda consisteix, al seu parer, que "cada vegada més gent s'ha adonat del que beneficiós de fer esport. Després, d'aquesta gran part n'hi ha una que li dóna un matís competitiu ", diu. "Però amb un mínim de control mèdic gran part d'aquests problemes desapareixeria".