El 20 de maig és una data que el barcelonisme mai oblidarà gràcies al gol de Ronald Koeman a Wembley contra el Sampdoria que va suposar la primera Copa d'Europa per al Barça, el 1992. El 20 de maig tampoc es podrà esborrar mai de la memòria de dos futbolistes gironins que, tal dia com avui, de fa 10 anys, van complir el somni que tenien des de ben petits i van debutar amb el primer equip del Barça en competició oficial. Va ser en un escenari de luxe com San Mamés, on Ramon Masó i Pitu Comadevall van poder compartir al costat d'Eto'o, Belletti, Giuly o Motta, entre altres, uns minuts en el darrer partit de Lliga de la temporada 2005-06, que va acabar 3-1 per als bascos. El premi a tot l'esforç dels anys a la Masia donava el seu fruit però cap dels dos tornaria a tastar l'elit. Masó continuaria un any més al Barça C però el descens del B a Tercera i la desaparició del tercer equip va fer que hagués de deixar Can Barça, amb destí Montilivi (07-08). De la seva banda, Pitu va tancar la seva etapa de blaugrana aquell mateix estiu. El saltenc va aterrar al Girona i va ser clau per conduir el club gironí a l'ascens a Segona B (06-07). Deu anys després, tots dos continuen jugant a futbol. Mentre Pitu, després d'haver passat per Las Palmas, Gavà, Badalona i Hospitalet, segueix al món professional, a Segona A amb el Llagostera, Ramon Masó defensa la samarreta del Figueres, on va arribar després de passar per Girona, Cassà, Sant Andreu, Santboià, Olot i Manlleu. L'olotí compagina el futbol amb la seva feina d'advocat.
El Barça s'acaba de proclamar campió de la Champions a Wembley i Frank Rijkaard necessitava completar la convocatòria per a l'última jornada a San Mamés d'una Lliga ja guanyada. El Barça B es jugava les últimes opcions d'aspirar a entrar al play-off a Segona A i per això el tècnic holandès es va endur a terres basques Jesús Olmo, Ludovic Silvestre, Andrea Orlandi, Javi Martos, Paco Montañés i els dos gironins. «Va ser un somni fet realitat», coincideixen tots dos. Ramon Masó va estar a la Masia 6 anys i va coincidir amb la generació de Messi, Piqué o Fàbregas. L'olotí va compartir estada al planter amb el seu germà Aniol, amb qui «amb el nostre avi anàvem a veure els partits de l'Stòitxkov i companyia al Camp Nou». Masó revela que Eusebio Sacristán, segon de Rijkaard, buscava un migcampista per completar la convocatòria i el seu tècnic al Barça C, Albert ?Benaiges, el va recomanar. Amb només 18 anys, Masó tocava el cel quan va entrar al camp per substituir Ludovic, al minut 81. «Rijkaard em va dir que estigués tranquil i gaudís del moment, que era quelcom que m'havia merescut», explica. Masó confessa que els membres del primer equip eren «molt propers». «Mentre érem a la banqueta, recordo que en Valdés ens preguntava com ens havia anat la temporada». Després d'aquell tastet de paradís, Masó va veure com les portes del Can Barça se li tancaven un any després. «Es van ajuntar un cúmul de circumstàncies negatives. El B va baixar a Tercera i el C va desaparèixer. En futbol, he vist que cal ser al lloc adequat en el moment oportú», explica. En aquest sentit, sí que admet que té una espina clavada per no haver fet més carrera. «Quan ho tens tan a tocar, al palmell de la mà, penses que potser sí que se m'ha escapat una oportunitat». Del Barça va passar al Girona, on Raül Agné no li va donar oportunitats (només 4 partits). Tot i això, Masó només té paraules d'elogi cap al de Mequinensa. «Al Girona vaig veure la realitat del futbol. Vaig aprendre molt d'Agné i d'una gran plantilla amb qui vam viure l'ascens a Segona A». Després vindrien Cassà, Sant Andreu, Santboià, Olot, Manlleu i Figueres. «Vaig viure en un núvol tot aquell temps a la Masia i el debut va ser un somni. Potser no n'era del tot conscient però ara amb el temps, se'm posa la pell de gallina».
Pitu recorda sobretot «el gran ambient» que hi havia a San Mamés aquell dia. Pel saltenc no era del tot nou formar part de la dinàmica del primer equip, ja que ja hi havia fet un parell de gires, una pretemporada i sovint pujava a entrenar-se a les ordres de Rijkaard. «Va ser una experiència molt maca. Hi havia molta gent ja quan vam sortir de l'hotel amb l'autocar i va ser tot espectacular», diu. El jugador del Llagostera confessa que l'objectiu aquell dia, més que guanyar el partit, era que Eto'o marqués i s'endugués el trofeu Pitxitxi. «Ens va dir a tots que li passéssim pilotes. Va marcar un gol i després va estar més tranquil». Aquell dia, Pitu sabia que jugaria però no si seria titular. Va entrar al camp al minut 63 en el lloc d'un Giuly que «em va xocar la mà i em va desitjar sort». El saltenc, que tenia 22 anys, recorda especialment coincidir amb Julen Guerrero sobre el terreny de joc el dia que el de Portugalete s'acomiadava del futbol en actiu.
L'estiu del 2006 va ser «complicat per un tema de representants i el club» i Pitu va decidir acceptar anar-se'n cedit al Girona, a Tercera, on Javi Salamero estava fent tot el possible per incorporar-lo. «Vam creure que era el millor. A mi m'era igual baixar a Tercera si era per ser feliç. Vaig fer un any bo i em va valer fer el salt a Segona A amb el Las Palmas. La vaig encertar». Pitu ha seguit la seva carrera per Gavà, Badalona, Hospitalet i ara ha tornat a la categoria de plata amb el Llagostera. «Des de petit que somiava jugar al Barça però era conscient que són ben pocs els que hi arriben i més a la meva època. El futbol no s'acaba al Barça. Hi ha molts més equips i ara per exemple, amb 32 anys, estic gaudint molt», explica.
