Els dies que no volta per Espanya veient partits d'Asobal, Divisió d'Honor B o Primera Nacional, Jordi Ribera (Sarrià de Ter, 1963) aprofita la tranquil·litat del despatx del seu domicili de Girona per treballar buscant la millor manera d'encarar el repte de dirigir una selecció espanyola que es va quedar fora dels darrers Jocs Olímpics. I tot sense oblidar mai la seva darrera etapa de quatre anys dirigint la selecció brasilera, setena a Rio: «L'handbol hi ha fet un gran pas endavant i n'estic orgullós».

El dia 2 de novembre contra Bòsnia i el 5 contra Finlàndia en dos partits de classificació per a l'Europeu del 2018. Com encara la seva estrena al capdavant de la selecció espanyola?

Després dels Jocs em vaig quedar uns dies més al Brasil, encara que teòricament el meu contracte amb Espanya començava l'1 d'octubre, quan vaig arribar al setembre ja vaig començar a veure partits, a parlar amb entrenadors... A avançar feina perquè tenim aquests dos partits i era necessari posar-me al dia de tots els jugadors perquè abans els tenies tots centralitzats aquí, tots en tres o quatre equips, i en canvi ara estan repartits per molts països d'Europa. Ara els partits contra Bòsnia i Finlàndia, que són la primera cita que tinc com a seleccionador, ja són aquí i tinc moltes ganes de començar a entrenar.

Entrenar, entrenar poc. Un parell de sessions amb els jugadors abans de Bòsnia i a debutar...

Sí. És ben diferent del que ens va passar al Brasil que, sobretot en els dos primers anys, vam poder entrenar molt amb els jugadors i el progrés es va notar molt de pressa en el mundial d'Espanya, al cap d'uns mesos. Després molts d'ells se'n van anar a Europa, es va passar de tenir quatre o cinc brasilers jugant a Europa a tenir-ne més de cinquanta ara. Aquí sempre és més complicat poder establir unes bases fermes, perquè això necessita entrenament i els jugadors tenen moltes activitats amb els seus equips. Ara tindrem un parell de sessions abans de jugar contra Bòsnia i una abans de Finlàndia. Després el Mundial ja tindrem més temps de preparar-lo (es juga el mes de gener a França).

El Brasil i Espanya són dues seleccions, però el nivell d'urgències amb els resultats serà prou diferent.

Sí. Al Brasil, el 2012 vam començar a buscar jugadors de base amb un perfil que ens agradés i que poguessin arribar als Jocs. Quatre anys no són gaires i, com que vam agafar els jugadors molts joves amb setze i disset anys, van arribar molts justos als Jocs, però en vam poder incorporar cinc dels que havíem captat. Si els Jocs haguessin sigut una mica més tard encara n'hauríem pogut incorporar més, però el pas endavant de l'handbol al Brasil ha estat molt gran i n'estic orgullós perquè deixem allà jugadors per a Tòquio el 2020 i, fins i tot, per al 2024.

Com es poden arribar a trobar tots aquests jugadors?

Viatjant per tot el país, que és immens. He conegut 25 dels 27 estats que té el Brasil. A cada lloc organitzàvem uns campus amb els millors jugadors locals i ens reuníem amb els entrenadors per explicar com volíem que treballessin. Els millors nois de cada estat els portàvem a un campus nacional amb els millors 120 jugadors de cada categoria. D'aquests n'agafàvem 16 o 17 i els treballàvem perquè poguessin arribar a dalt. Per exemple, dels jugadors de la trobada dels nascuts el 94 en van sortir alguns dels que van anar als Jocs (i per explicar-ho Ribera mostra una de les imatges de les diferents trobades dels 120 millors jugadors de cada generació que té penjades al despatx del seu domicili).

Espanya no va anar als Jocs Olímpics de Rio. Sobre Jordi Ribera cau ara la pressió de revifar l'handbol espanyol, fer un canvi generacional... Li donaran temps i marge per treballar?

Això de parlar que els entrenadors tenim temps sempre es fa amb la boca petita. Tothom és conscient que a la selecció s'han de fer alguns canvis, però s'han de fer forma progressiva. Això no és com al Brasil, on ja estaves classificat per als Jocs, aquí encara que pensi amb l'objectiu final has d'anar comptant sempre amb els millors jugadors per afrontar totes les competicions que hi ha al mig d'un cicle olímpic. Al Brasil et podries permetre alguna ensopegada, però pensaves que et podia servir per créixer i aquí t'hauràs de guanyar anar a Tòquio.

I el canvi generacional? A la seva primera llista ja hi ha dos debutants: Ferran Solé (Tolosa) i Miguel Sánchez (La Rioja).

El canvi generacional no vull que sigui una obsessió. No posarem jugadors joves per posar-los. Han de ser jugadors que avui tinguin un rendiment i que d'aquí tres o quatre anys en tinguin un que s'hagi multiplicat. Hem de buscar jugadors que, realment, tinguin aquesta progressió.

Va a veure partits de Primera Nacional o Divisió d'Honor B. Creu que pot trobar-hi jugadors de futur que encara ningú ha detectat?

És més difícil. Has de pensar que trobaràs jugadors molt joves. Estic veient partits de Primera Nacional i de Divisió d'Honor B pensant en jugadors nascuts el 1996, 97, 98. Aquí tothom es coneix i sap els jugadors que hi ha, però els hem de tenir controlats perquè no se n'escapi cap. A vegades hi ha jugadors amb quinze anys que pel seu físic no destaquen tant com un jugador petit i hàbil però que pel seu físic poden tenir una progressió important i en canvi, a vegades, aquest tipus de jugadors es queden a mig camí.

Fa un dies parlava amb algú que el coneix bé des dels seus inicis a Sarrià, l'Emilín Rodríguez, i em deia que vostè està molt preparat i que ho farà molt bé. Però que necessitarà també un punt de sort. Em recordava que Manolo Cadenas no va classificar Espanya pels Jocs per culpa d'un sol gol en el preolímpic...

Això va lligat intrínsecament amb la feina de l'entrenador. És evident. Sempre diem que la sort afavoreix a qui treballa, però hi ha cops que això no es pot controlar. Per exemple, en els Jocs amb el Brasil vam fer tot el que havíem de fer per evitar el quart lloc del grup perquè, teòricament, això ens emparellava en quarts de final amb França. I llavors França perd un partit, acaba segona i ens toca a nosaltres.

Un setè lloc als Jocs Olímpics que, però, és un gran resultat per a l'handbol brasiler.

Sí. L'handbol a Brasil ha fet un pas important i, en gran part, ha estat pel resultat en els Jocs. Allà tothom tenia una expectativa amb la selecció femenina, que aspirava a medalla, i quan van acabar els Jocs només es parlava del masculí. Vam ser capaços de guanyar Alemanya, amb tot el que va significar per al país guanyar a Alemanya perquè allò tot es relaciona amb el futbol i hi havia el comentari que la selecció de futbol no havia pogut guanyar-los i, en canvi, l'handbol sí. En els Jocs de Rio l'handbol va ser el segon esport que més entrades va vendre després del futbol.

Parla molt del Brasil. Les dues etapes allà l'han marcat de veritat, oi?

Sí. El Brasil ha estat el lloc on realment jo he pogut fer el que jo he volgut, que ha estat treballar amb la formació. Quan hi vaig arribar per segona vegada el 2012 vam poder fer molts i moltes activitats per tot el país, d'allà va sortir tota aquesta gent jove, i col·locar l'handbol brasiler en un nivell que pot competir contra Alemanya, Polònia o qui sigui.

Amb tot ara ha acceptat l'oferta per dirigir la selecció espanyola i deixar el Brasil.

Ara mateix, i ja des de bastant abans dels Jocs, no està clar que al Brasil apostin per posar els diners necessaris per seguir mantenint aquesta línia de treball. Amb aquesta indefinició i davant l'interès d'Espanya, que és una selecció potent que va ser campiona del món fa uns anys, vaig optar per tornar cap aquí perquè la meva primera idea era seguir al Brasil un cicle olímpic més.

Canvia la selecció brasilera per l'espanyola. I els clubs, no el motiva tornar al dia a dia?

El que em fa més por és acabar sent una espècie d'administratiu que, puntualment, entrena la selecció. Van ser quatre anys a Lleó amb dos partits a la setmana i al Brasil, encara que tenia molta activitat, se'm va reduir les possibilitats de competir i aquí encara serà més clar. El que em preocupa és que això afectiu el meu rendiment a la banqueta, cosa que hauré de valorar quan hagi passat un temps en el càrrec.

Abans parlàvem de l'Emilín i del Sarrià. Va començar molt jove, llavors pensava que podria estar tants anys a primera línia?

No. En aquella època recordo que només parlar de Barcelona ja ens semblava que era molt lluny. Jo vaig començar a entrenar el sènior del Sarrià quan tenia vint anys, però molts abans, als quinze, ja entrenava nois petits. Vaig entrenar sempre, però mai pensava que podia arribar a fer tot el que he fet. Sobretot la continuïtat perquè jo vaig començar ser professional amb l'Arrate als vint-i-sis anys, on tenia molts jugadors que eren més grans que jo, i ara en tinc cinquanta-tres i, en tot aquest temps, he estat molt poques vegades inactiu. Amb moments més bons o més dolents, però sempre amb l'handbol com a activitat amb molts anys a l'Asobal, jugant dos Jocs Olímpics i cinc mundials.

Com s'aconsegueix?

Quan he arribat a un lloc sempre he pensat que hi estaria tota la vida. Mai he estat en un lloc pensant que el meu objectiu és estar en un altre al cap de dos anys. La resta ha anat arribant. Recordo que després de sortir d'Irun tinc una finestra de mig any sense entrenar, perquè allà havia acabat malament i em van fer fora a mitja temporada, i és quan em surt la possibilitat d'anar a l'Argentina. Jo sabia que si esperava tindria una l'oportunitat d'agafar un club professional, però llavors havia estat ja disset anys o així entrenant i em vaig agafar l'opció de l'Argentina com una aposta de vida. Vaig estar-hi però es van acabar els diners i, abans de tornar, em van trucar del Brasil. Anys més tard, i després que el Brasil no anés als Jocs de Londres, em van tornar a trucar, just quan jo havia acabat el meus quatre anys a Lleó. Tot ha anat arribant i jo he pogut anar prenent les meves decisions.

Per anar acabant, què em pot dir del Sarrià i el Bordils? Sé que quan pot va a veure'ls jugar.

Sóc soci del Sarrià, del Bordils i del Garbí. Sempre que vinc a Girona acostumo a anar a veure els partits del Sarrià i del Bordils. Té molt mèrit que Sarrià i Bordils hagin estat tants allà, unes vegades uns més amunt i unes altres més avall. El Bordils té un equip a Divisió d'Honor i un altre a Primera Nacional i una base molt ben formada; mentre que el Sarrià té un grup de jugadors joves que fa tres anys van quedar tercers en el Campionat d'Espanya i que ara ja entren al primer equip amb molts bons resultats, anant primers. El Bordils tot i que li han marxat jugadors manté el tipus i ara ha sumat quatre punts seguits. És molt bo que els dos clubs segueixin allà competint i en un bon moment.

La terra tira?

A la foto del meu mòbil (i l'ensenya) sempre hi ha una foto de Sarrià, d'allà on vivia amb els meus pares, que era al carrer Major i des d'allà va baixant fins al riu i una zona, la resclosa, que és on jugava sempre de petit. M'ensenya que quan tens problemes has de tornar aquí per trobar la solució. Tornar a quan era a casa, quan era petit... Això és molt important.

Rocas, Saubich, Canyigueral i Nonó. Quatre gironins a l'Asobal.

A en Canyigueral li va costar entrar l'Aranda, però crec que el període d'adaptació li va anar molt bé i ara al Conca està tenint més protagonisme i entrant bé. En Nonó és un jugador que anirà a més, el primer partit va cometre algunes errades pels nervis però en els últims partits ja l'he vist molt millor. És un jugador que pot funcionar bé a l'Asobal. En Saubich ha tornat al Barça i com que tenen un nivell d'exigència molt gran en les dues competicions això li permetrà anar entrant; mentre que de l'Albert (Rocas) no hi ha res a dir perquè és un jugador que ho ha estat tot. Important als clubs i també a la selecció, en els partits que ha pogut jugar després de la lesió ho ha fet molt bé.