Ponferrada està lluny. Molt lluny. Cau a més d´un miler de quilòmetres de l´Empordà. Hi viuen prop de 70.000 persones, està envoltat de muntanyes i a l´hivern hi fa força fred. Tant, que no és estrany que a vegades hi nevi. Fa cinc anys, res d´això va importar massa a Alan Baró (Darnius, 1985). La feina és la feina i ell, futbolista de professió, va fer les maletes cap a El Bierzo. Allà hi ha viscut cinc temporades, esquitxat per bones i males experiències a títol esportiu, com també acompanyat de vivències que mai oblidarà, com el naixement dels seus fills. Però a la vida, tard o d´hora és necessari canviar. D´hàbits, de rutina, de ciutat. Ell va decidir que el moment havia arribat. Passat un últim any «molt dur», amb un descens a Segona B inclòs, va apostar per fer un tomb radical. La decisió el va dur a acceptar una oferta del Melbourne Victory de la Primera divisió australiana. I cap als antípodes que hi va posar rumb al juliol, acompanyat de la dona i els fills. Una nova vida, amb tot el que això comporta, l´esperava. Canviar d´hàbits, aprendre l´idioma, adaptar-se a un nou país i una cultura diferent, són els reptes que ha d´afrontar en una aventura que tot fa ben poc acaba de començar.
Indiscutible i capità del Ponferradina, Alan Baró no amaga que «l´any passat va ser molt dur a títol individual i col·lectiu». Un descens pesa i si és a Segona B, encara més. Arribats a aquest punt i amb encara corda per estona, va decidir que era l´hora de marxar. D´ofertes en tenia unes quantes però n´hi havia una més llaminera que cap altra. «Em va cridar l´atenció. Significava canviar d´aires, una nova competició, jugar a Primera i fer-ho en un club referent a la categoria. A més, viure en un país com Austràlia. Ho vam valorar a la família, però tot plegat va ajudar a decidir-nos». Dit i fet. Al juliol, després d´arreglar papers i de carregar fins al capdamunt les maletes, Alan Baró, la seva dona i els seus dos fills van enfilar cap a l´altra punta del planeta. A partir d´aquell moment, s´obria un món del tot desconegut, al qual, a poc a poc, s´hi han anat fent.
«Al principi va ser dur», recorda. Trobar allotjament, aclimatar-se a la vida diària, fer paperassa, escolaritzar els petits; i tot plegat, compaginar-ho amb els entrenaments. «Als primers dos mesos hi havia molta feina. No només acostumar-me a un país nou, sinó també fer un munt de coses, la majoria d´elles destinades als nens. La pretemporada, a més, era exigent. «Però amb el pas de les setmanes, ho hem anat controlant tot una mica més», explica. I afegeix que «el club m´ha ajudat en tot el que he necessitat».
Un dels obstacles per superar només posar els dos peus a Austràlia va ser el de l´idioma. «I això que tinc un nivell bàsic d´anglès», se sorpèn un Alan Baró a qui al principi «em costava molt entendre la gent, perquè no és tan fàcil com et pots imaginar». El «handicap» de l´idioma, però, l´ha anat superant amb el pas dels dies. «El vestidor m´ha donat un cop de mà i cada cop m´hi sento més de gust». També s´ha hagut d´acostumar, per exemple, a conduir per l´esquerra; sembla fàcil, però l´empordanès ha necessitat alguns dies per fer-ho sense cap ensurt. «Els primers dies sempre hi havia algun moment en què perdia les distàncies. Fins i tot feia patir la meva dona!».
Un futbol de Segona; afició i infraestructures de Primera
Als seus 31 anys (en farà 32 al gener), Alan Baró pot afegir al seu ja nodrit currículum l´experiència d´haver debutat a la màxima categoria del futbol a Austràlia. Amb el 15 a l´esquena, ha jugat ja 5 partits amb els Melbourne Victory, equip que ara ocupa la cinquena posició de l´anomenada A-League. Suficient per treure les primeres conclusions d´una competició fins ara desconeguda per a ell. «Ell nivell futbolístic és bastant similar a Espanya, un pèl per sota en l´aspecte tàctic. És un futbol on el físic influeix molt». On sí que ha notat el salt és pel que fa a les infraestructures i també a la resposta de la gent. «Nosaltres juguem a l´Etihad Stadium, un camp espectacular. El primer dia, en el derbi de Melbourne, hi havia gairebé 50.000 persones. No vam guanyar, però va ser una experiència que mai oblidaré. També he jugat a Brisbane o Adelaida, davant moltíssima gent i en uns estadis molt macos». I també parla de la gent, aficions entregades que es fan sentir. «Es nota que vénen perquè els agrada el futbol. I ho fan per gaudir de l´espectacle. És com aquell que va al cinema o a veure una obra de teatre. La gent ve a gaudir i no pas a patir». Tot i que té molt clar que «el futbol està enganxant cada cop més persones», no amaga que no és l´esport majoritari del país. «El futbol australià, el criquet i el rugbi són els més cridaners per a la gent».
Una ciutat molt familiar
Tot i que canviar Ponferrada per Austràlia ha estat «molt radical», a Alan Baró no l´ha «sorprès» en excés el que s´ha trobat. «Venia ben informat», confessa. I explica com és Melbourne, la seva nova llar. Una ciutat de més de 4 milions d´habitants «on es respira qualitat de vida. La gent que hi viu no té els problemes econòmics que es poden tenir a Espanya. Hi ha feina i no pas dificultats per arribar a final de mes». Allà hi ha trobat una «vida tranquil·la», en un indret «molt enfocat a la vida en família». Fora del futbol, el de Darnius dedica «bona part del temps» als nens i també aprofita per dur a terme «moltes activitats per aprendre l´anglès i gaudir de la ciutat i el país. Estem envoltats de parcs, hem visitat el zoo... Volem emportar-nos molt més que futbol quan tornem cap a casa».
Un retorn que, de moment, no té pas data. «No em plantejo el futur a llarg termini. Tinc un any de contracte i el vull gaudir al màxim, fent-ho el millor possible. L´ideal seria tenir l´opció de valorar al final de l´any si puc quedar-me o no». De moment, seguirà «gaudint» l´experiència, jugant al futbol com a ell li agrada i també «trobant a faltar la família, els amics i la terra. És el principal inconvenient de ser a l´altra punta del món!».
