«M'agradaria ser entrenador; és el que s'escau amb la meva personalitat»

Estava pendent de si el genoll em permetia seguir jugant. No ha estat fàcil perquè la decisió no l'he pres jo però ja està paït. M'he sentit desubicat perquè ser futbolista és una feina que et comporta constants emocions setmanalment. De cop i volta ha desparegut tot.

Tenia ganes de seguir?

Sí que en tenia! Era conscient que, per edat, no em quedaven gaires anys, tot i que després de dos anys lluitant amb quatre operacions, tornar era ja més una qüestió de voluntat i de poder tenir un retorn personal a tot l'esforç.

Es va plantejar seguir jugant a prop de casa a un nivell menys exigent?

Mai. Hauria estat rebre una satisfacció, sí, però la veritat és que no puc fer activitat física gaire exigent. Hauria estat un succedani d'allò que m'hauria agradat.

Quin futur visualitza o desitja a partir d'ara? L'atreu la idea de ser entrenador?

Sí. És el que m'agradaria i més s'escau amb la meva personalitat i manera de funcionar. Ho tinc clar. Tot i que no descarto ubicar-me en alguna altra àrea, on més útil i realitzat puc ser és al camp. M'agrada la gestió de grups.

El veurem aviat a les banquetes doncs?

Ara tinc uns objectius i uns reptes per endavant. Per sort tinc una carrera encarrilada que em va quedar pendent quan vaig començar a voltar pels diferents equips on he estat... El curs que ve hauré acabat CAFE a l'EUSES de Girona i a més a més estic fent el curs de nivell avançat d'entrenador amb l'Agrupació Barça Jugadors. El més normal és que m'ho plantegi a l'estiu del 2018.

Què en queda d'aquell nano que amb 20 anys va marxar del Figueres al Barça?

En queda molt. La base és la mateixa però hi ha hagut una gran evolució personal. En el món en què he viscut, el procés de maduració s'accelera moltíssim. Et cal saber sortir de la teva zona de confort i gestionar moltes coses.

Va anar tot massa de pressa? Amb cinc mesos va passar de jugar a Vilatenim a 2a B a fer-ho amb el primer equip del Barça...

Del Figueres al Barça B i després al primer equip va ser ràpid però no trobo que fos el que costés més. Dos anys i mig abans de debutar amb el Barça estava a punt de deixar el futbol i centrar-me en la meva carrera d'Educació Física. Mai m'havia plantejat ser un professional. Un cop al vestidor del primer equip, no tens temps de pensar-hi. Posteriorment, quan les coses van bé, guanyes la Lliga i signes un contracte professional, sí que ve el vertigen.

No ho veia clar?

Dubtava de si tenia nivell o no. Evidentment no en tenia pas per estar-hi molts anys però sí puntualment. Llavors quan marxo al Racing, Betis i Osasuna sí que trobo la meva situació real al futbol professional. A un nivell inferior al Barça, però era Primera i em permetia seguir creixent.

En quin moment va estar a punt de deixar-ho?

Vaig jugar un parell de partits amb el Peralada a Tercera quan era juvenil de segon any. Després vaig marxar a estudiar a Barcelona i gràcies a en Tià Roca vaig jugar a la Ferran Martorell (2000-01). Va anar prou bé i vaig fitxar pel Caprabo, de 1a Regional (01-02). Llavors vaig tornar al Peralada mig any a Tercera (02) abans d'estar uns mesos al València (03). Va ser aleshores, amb 20 o 21 anys quan decideixo no apostar pel futbol. Tot i això, vaig acabar al Figueres (03-04) i després... cap amunt.

Arribar al Barça era el seu somni de petit?

No n'era un fanàtic. Els meus avis eren del Madrid, els meus amics del Barça... A mi m'agradava el futbol, els jugadors. De petit també m'agradaven d'altres esports com anar a esquiar.

Va debutar amb derrota a la Copa contra el Gramenet. Després van venir San Mamés, el Villamarín i un Barça-Madrid. Ho té present?

Ho tinc tot recordat cronològicament. Ara bé, són partits puntuals. Recordo molt bé el dia que vaig tornar a jugar amb el Betis després de la lesió però no gaires més. Com si fos memòria selectiva a causa del gran impacte que em va suposar la lesió. El dia de l'Athletic el va marcar molt sobretot per l'endemà. Vaig anar a comprar al diari i el quiosquer em va felicitar, felicitaven la meva parella, els nanos se m'acostaven... Va ser xocant. Ni era ni sóc ningú. Pensava: «Això és el que m'espera? No sé si m'agradarà». Un cop deixo el Barça i em poso una altra samarreta ja va ser diferent. A Sevilla o Pamplona tothom et coneix però és una altra història.

L'última lesió va fer que l'aventura al Middlesbrough no fos l'esperada.

Sempre havia tingut la il·lusió de jugar a la Premier. Teníem el gran objectiu de pujar però malauradament no vaig poder participar-hi ni tenir continuïtat.

Amb quasi 200 partits a Primera, està al Top10 de jugadors gironins a l'elit. Què li diu això?

He estat 9 anys a Primera i si hi paro a pensar no és senzill. Algú es podria pensar que debutant amb el Barça està tot fet. No és així. Hi ha molts jugadors que no han tingut la sort o capacitat d'allargar la carrera. Després vaig tenir la lesió al Betis. Em quedo amb haver tingut la capacitat adaptativa de permetre'm allargar la carrera i trobar el meu espai. Estic orgullós d'això, no pas de les xifres.

El Girona lluita per pujar, el Llagostera és a 2a B, hi ha 5 equips a Tercera... Com veu la salut del futbol gironí?

Fantàstica. Esperem que el Girona pugi. El segueixo. Estan enganxant molt la gent i no és fàcil amb un gegant com el Barça i fins i tot l'Espanyol al costat. Després, la resta ho estan fent molt bé. A Tercera, la Jonquera ha tret el cap a un bon nivell i el Peralada ha signat un bon conveni amb el Girona. L'Olot amb Calderé també fa bé les coses.