P - Les esportistes catalanes destaquen més que els homes en els Jocs Olímpics, Fontajau s'omple per veure bàsquet femení... Creuen que encara fa falta fer una jornada de discriminació positiva de l'esport femení com la d'aquest diumenge a Girona?

Carla Dorca - Pel que fa a l'hoquei, sí. Segur que sí. És necessari que es parli de les dones dins d'aquest esport, perquè competint a la màxima categoria les noies són amateurs i els nois viuen de l'hoquei. Fins que no hi hagi una certa igualtat haurem de seguir apostant per aquestes jornades perquè la gent s'adoni del que hi ha.

Noemí Jordana - Parlant de bàsquet, crec que depèn molt de la resta d'esports que hi ha a la ciutat. Nosaltres tenim la sort que, en aquests moments, no hi ha bàsquet masculí. També és cert que nosaltres, com a club, fa anys que som allà treballant-nos molt, aconseguint bons resultats i crec que, deixant de banda algun partit que ha estat bastant desastrós, la gent quan ve a Fontajau en surt contenta.

P - I tornen...

NJ - Sí.. Els agrada el que veuen i queden sorpresos. L'altre dia la meva mare m'explicava que, a la sortida del pavelló, sentia com dos nois joves, dels que venen amb alguna invitació, comentaven allò de «doncs està prou bé, això del bàsquet femení».

P - De petites, totes, o moltes, nenes fan esport. Ara bé amb quinze, setze anys, moltes ho deixen i costa fer el salt als equips sèniors. Per què existeix encara aquesta barrera?

CD - Hi ha el tema dels estudis, jo m'hi vaig trobar. Jugava a Sant Hipòlit de Voltregà i m'entrenava quatre dies la setmana més el partit i, de cop, em trobava que en ple Batxillerat havia d'anar quinze dies al Japó per jugar el Mundial. I penses, què fas? Repeteixo curs perquè em perdo moltes setmanes de classe? El més important és els estudis perquè de l'hoquei no en podràs viure. Entenc que moltes noies no poden fer l'esforç de compaginar-ho tot, que, al final, és l'opció més difícil.

P - Però aquest problema dels estudis també l'haurien de tenir els nois?

NJ - La diferència està en la frase que ha dit la Carla abans «d'això jo no en puc viure». Els nois poden pensar que si amb setze anys estan jugant un mundial si «m'esforço aquí d'això en podré viure». Un home de tercera divisió de bàsquet cobra més que una dona de primera. Tercera divisió.

P - No més que totes les jugadores de Lliga Femenina 1

NJ - No, de totes no, però sí que d'una majoria. No estic parlant de l'Uni, sinó més en general del bàsquet. Jo mateixa sóc conscient que l'any vinent, quan plegui, hauré de treballar perquè tot el que he guanyat no em servirà per viure. Jo he d'haver estudiat perquè hauré de fer alguna cosa. No com els de l'ACB, que és la mateixa categoria que la meva, quan pleguen poden muntar cinquanta bars o viure de rendes si han estat intel·ligents i han estalviat. En Navarro, descomptant l'any que va estar a la NBA, fa les mateixes temporades que és a la màxima categoria que jo: divuit. I segur que li canviaria el compte corrent.

P - ...

NJ - Sempre he sabut que havia d'estudiar. Potser més a poc a poc, no et cal fer la carrera any a any, i no perquè siguis més tanoca que la resta, sinó perquè ho compagines amb una altra cosa i guanyes prou diners per fer-ho així. Però sempre tenint clar que has d'estudiar. El cas dels homes amb nosaltres no té res a veure. Jo no m'he comprat cap pis, vaig amb un cotxe molt modest i no he deixat mai de jugar per tenir família. Amb un home tot això seria diferent.

P - I amb un esport més minoritari, com l'hoquei, encara més. La Carla va ser campiona del món molt jove, i avui continua jugant, però hem fet l'entrevista al migdia a l'hora del descans de la seva feina.

CD - I, a la tarda, acabaré a dos quarts de nou per a les nou estar ja canviada a la pista per començar a entrenar-me.

P - Una campiona del món.

CD - Sí. Vaig guanyar el mundial molt jove, tenia quinze anys, però el nostre problema ja ve de la Federació Espanyola. Les noies vam guanyar un mundial al Japó, que feia molts anys que no passava, i ens van regalar una televisió per dir-nos «felicitats». Havíem estat entrenant-nos quatre mesos al CAR de Sant Cugat, matí, tarda i nit deixant els estudis, família, tot; després marxes a l'altra punta de món tres setmanes més, guanyes i et donen una televisió. Jo amb quinze anys més feliç que unes pasqües, però amb el temps veus l'esforç que van fer els meus per portar-me a entrenar cada dia al CAR, perquè jo no tenia carnet i, encara que entrenéssim tot el dia, tampoc ens quedàvem allà concentrades. I llavors els nois tindran unes primes descomunals per guanyar un mundial d'hoquei.

P - Canviar el Voltregà, on guanyava lligues, pel Girona va ser per compaginar millor esport i feina, oi?

CD - Sí. És clar. A mi m'encantava jugar a Sant Hipòlit. És el club amb què ho he guanyat tot, que m'ha obert moltes portes i on estava molt bé. Però havia acabat els estudis i necessitava trobar una feina en una població que tingués el pavelló d'hoquei a cinc minuts del lloc de treball.

P - El tema està clar: L'esport no fa diferències de gènere, les diferències venen per la societat.

NJ - Sí. L'esforç per arribar a dalt és igual en els homes que en les dones. És quan hi arribes que veus que les diferències hi són.

CD - Exactament la recompensa no és la mateixa. Quan arribes veus que ets una dona. Parlant d'hoquei qualsevol copa o competició masculina sortirà per Esport 3 i Teledeporte; i en canvi la mateixa competició en femení no.

P - En canvi en els Jocs Olímpics tothom parla d'esport femení.

NJ - Perquè els mitjans de comunició són tots allà en uns Jocs i ja es troben tant les proves masculines com les femenines. Ja veuríem el que passaria si els Jocs Olímpics femenins se celebressin en unes dates diferents de la dels masculins. Segur que no tindrien la mateixa repercussió.

P - Veig poc optimisme.

CD - És que està tot dit. En el meu cas, parlar de l'esport femení és picar ferro fred. Vam estar vuit anys a la màxima categoria aquí amb el Girona i no hem tingut cap reconeixement. Ens donen una Copa, ve algú a fer-se la foto i ja està. Juguem per pura vocació. Fins i tot les que han vingut de fora, que arriben aquí i s'han de buscar una feina mentre les d'aquí les intentem ajudar com podem deixant-les quedar unes setmanes al nostre pis o com sigui. Juguem perquè ens agrada i l'equip és una pinya, però la recompensa...