Agustí Montal Costa, mort ahir als 82 anys, era el president viu més antic del FC Barcelona, del qual va recuperar el seu posicionament catalanista els últims anys de la dictadura franquista i per al qual va fitxar Johan Cruyff, un dels futbolistes més cotitzats de l'època.

Montal va exercir la presidència del Barça entre 1969 i 1977 i el seu nom està íntimament lligat al fitxatge, el 1972, de Cruyff, amb el qual el conjunt blaugrana va conquistar la Lliga la temporada 1973-74, després de catorze anys de sequera.

El cognom Montal té una gran significació en la història del barcelonisme, ja que Agustí Montal Costa era fill d'Agustí Montal Galobart, que també va ser president de FC Barcelona de 1946 a 1952. De fet, és l'únic cas en la història de l'entitat en què un pare i un fill hagin estat presidents.Nascut a Barcelona el 5 d'abril de 1934 en el si d'una família d'empresaris del tèxtil, va estudiar fins a convertir-se en enginyer industrial. El 1958 es va casar amb Anna Prat, amb la qual va tenir quatre filles i un fill. El 1964 va morir el seu pare i, amb només 30 anys, es va haver de fer càrrec d'Industrial Montalfita, que va ser el centre de la seva activitat empresarial fins que la crisi de la indústria tèxtil la va fer tancar, el 1989.

Com a barcelonista, Montal fill havia viscut de molt jove els èxits del Barça de les Cinc Copes, però també la sequera dels anys seixanta. El 1968, Montal va ser un dels tres vicepresidents del club a la junta d'unitat que encapçalava Narcís de Carreras. Però aquesta junta va durar poc i, al desembre de 1969, els pocs socis compromissaris que llavors podien elegir el president van escollir Montal, que es va imposar a les eleccions a Pere Batet per 126 vots a 112. Amb Cruyff sobre la gespa, Agustí Montal ho va tenir fàcil per revalidar el càrrec a les eleccions de compromissaris de desembre de 1973, quan es va imposar a Lluís Casacuberta per 902 a 340 vots.

Aquella temporada va ser la més feliç per a ell com a president del Barça, amb el cèlebre 0-5 en el Santiago Bernabéu i la consecució del campionat de Lliga cinc jornades abans del final. Va ser un revulsiu enorme per a un equip que feia catorze anys que no guanyava el títol i que en el primer mandat de Montal només va aconseguir la Copa del Generalíssim de 1971 i la final de la Copa de Fires d'aquell mateix any.

La presidència de Montal es va caracteritzar també pel seu suport a les seccions del club i la construcció del Palau Blaugrana i la pista de gel, inaugurats a l'octubre de 1971.

Durant el seu mandat, el club va accentuar el seu catalanisme els últims anys de Franco. Així, va promoure un butlletí del club que va introduir la llengua catalana, va imprimir els carnets de soci en català i va ser cridat a l'ordre pel governador civil per utilitzar el català en la megafonia del Camp Nou.

Va fer seu el lema «Més que un club» - ideat per l'empordanès Narcís de Carreras, president del club blaugrana uns anys abans - que Agustí Montal va utilitzar en la campanya de reelecció el 1973 i va donar suport a la I Trobada de Penyes Barcelonistes. Sota el seu mandat, es van organitzar els actes del 75 aniversari, que va identificar el club amb l'avantguardista cartell de Joan Miró i va deixar com a llegat permanent de l'entitat el «Cant del Barça», compost amb motiu d'aquella commemoració.

El mandat de Montal va culminar durant la Transició, quan va proposar a l'assemblea de socis a l'abril de 1977 l'adhesió del FC Barcelona a la demanda de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, i va rebre al Camp Nou, sis mesos després, al president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas. Fidel al compromís de no sobrepassar els vuit anys en la presidència, Montal va dimitir al desembre de 1977 i va ser substituït pel seu vicepresident, Raimon Carrasco, que va convocar eleccions uns mesos més tard.

En deixar la presidència, Montal va continuar la seva feina en la indústria tèxtil i en altres institucions. Va formar part de l'equip directiu de La Caixa en diferents càrrecs entre 1982 i 1992, i també va ser director general i president de Mutuam, així com de la Fundació Enciclopèdia Catalana.