La de Gerardo Berodia (Madrid, 1981) és una història peculiar. Caldria unes quantes pàgines per explicar el munt d'anècdotes que han omplert la carrera d'un futbolista que, a punt de fer 36 anys, segueix fent gols a Tercera. És el nom més destacat del CD Móstoles, rival del Peralada al «play-off» d'ascens.
Com arriba el Móstoles a aquesta eliminatòria?
Vam començar la Lliga bastant malament fins que, cap a la meitat del campionat, vam trobar una estabilitat que ens va convertir en un equip molt fort. Els últims dos mesos hem caigut una mica, deixant els deures per a l'últim partit. Per sort, ens hem classificat. Ara comença un campionat nou que no té res a veure.
El seu objectiu era jugar la promoció d'ascens?
L'equip és pràcticament nou, amb només un futbolista de la temporada passada. Hem vingut jugadors que l'any anterior havíem disputat el play-off, però d'altres no. Tothom ens va assenyalar com a clars favorits des del primer moment i mai he entès per què. Al final, però, els hem donat la raó.
Quina mena de club és el Móstoles?
Té una pedrera molt bona, amb gairebé mil nens. Té una infraestructura i unes possibilitats de creixement enormes. El futur del Móstoles és semblant al de l'Alcorcón o el Getafe. El normal és que en uns quants anys, acabi competint a Segona A. A més, la Fundació Íker Casillas s'hi ha posat pel mig i si ho ha fet no serà per a qualsevol cosa.
Anem al sorteig. Què va pensar quan els va tocar el Peralada?
Seré sincer i diré que, en un primer moment, no tenia ni idea del rival. Amb una mica més d'informació he vist que és un filial, però entre cometes; té gent jove, però també jugadors veterans i experimentats. A més, té un conveni amb el Girona. Però el més important per a nosaltres és que el seu camp és de gespa natural. Prefereixo anar a jugar a Peralada que no pas fer-ho a Andalusia, a les 5 de la tarda i en un camp petit ple de públic. Crec que els dos ens assemblem bastant.
Li pesa ser, per experiència i veterania, el referent del seu club?
És d'agrair que se m'assenyali com a un referent. Tampoc em sorprèn, després de tants anys jugant. El que m'importa és que hem arribat fins aquí després de 10 mesos lluitant i passant desapercebuts. És el nostre moment de glòria. Són uns partits en els que, per fi, apareixes en el mapa.
Pujar seria el seu últim gran èxit o té corda per estona?
He viscut el futbol molts anys perquè és la meva passió. Mentre em trobi bé i els nanos no em vulguin retirar, seguiré jugant. Vinc de fer dues promocions amb el Navalcarnero; ara la tercera. L'any passat vaig marcar 25 gols i aquest, 17. Tinc equips de Segona B que em van al darrere, però no és fàcil acceptar-ho.
Mai va arribar a triomfar a Segona A. Per què?
Uf... és llarg d'explicar. Resumint: l'any que vaig pujar amb el Lugo de Segona B a Segona A em vaig quedar perquè tenia un bon contracte. Però amb Quique Setién (el tècnic) no tenia bon feeling. Volia jugar i seguir, però vaig veure que no hi havia manera i al desembre vaig marxar perquè volia gaudir del futbol. I això que al Lugo m'havien anat bé les coses. Havia arribat a ser el pitxitxi durant setmanes i de cop, vaig deixar de jugar. Ningú ho entenia. Per ser com sóc, crec que hauria pogut destacar, però les coses van com van.
I llavors, cap a Bolívia. Allò era un altre món?
Hi havia estat amb 15 anys quan jugava a la base del Reial Madrid. Hi anava amb una mica de por, però em vaig endur una gran sorpresa. La gent es va portar molt bé amb mi. Esportivament em va anar de meravella i la repercussió va ser gegant, amb una afició apassionada.
Fins a quin punt?
Em consideraven un referent. Tothom em coneixia i gairebé no podia ni sortir al carrer o estar tranquil en un restaurant. Van ser dos anys molt intensos.
De ser un ídol, a tornar a Espanya i compaginar el futbol amb la seva feina de taxista. Estrany?
Bàsicament, que el futbol ja no em dona per pagar totes les factures. Només tornar de Bolívia em vaig posar a treballar perquè des del primer dia, el meu sou no tenia res a veure. Aquí cobro en un mes el que allà cobrava en un sol dia!
