Volia seguir fil per randa tots els seus rituals, gaudir per última vegada d'allò que ha repetit, a consciència, durant els últims 16 anys, cada cap de setmana, cada dia de partit. Dissabte no era un dia qualsevol. Era l'últim. Laia Vives, una de les millors porteres d'hoquei del món es retirava, amb 30 anys, i un palmarès que no admet discussions: cinc Copes d'Europa (2008, 2011, 2013, 2016 i 2017), cinc Lligues, 6 Copes de la Reina, cinc campionats d'Espanya i Lligues Catalanes, amb el Voltregà, el seu club de tota la vida, i a més a més un Mundial i un Campionat d'Europa amb la selecció espanyola.

El matí va començar a Girona. «Encara no tenia el xip del partit», explicava ahir. Però a partir de l'hora de dinar ja va agafar consciència que allò anava seriosament. Va menjar a casa seva, a Santa Coloma de Farners, amb els pares i els seus germans, Oriol i Pol, que, com ella, també juguen a hoquei, un al Breganze italià i l'altre al Palafrugell. El menú, l'habitual els dies de partit: «El meu bon plat d'espaguetis», explica, conscient que havia d'agafar forces pel que li venia a sobre. Migdiada, passeig amb la gossa, i al cotxe, tota sola, com ha fet sempre, camí de Sant Hipòlit. Allà va vessar les primeres llàgrimes de la jornada.

El darrer partit de l'OK Lliga d'aquesta temporada era intranscendent per al Voltregà, que havia perdut el títol setmanes enrere a benefici del Gijón. Però per al rival, l'Sferic Terrassa, el duel era vital per evitar el descens, cosa que van aconseguir. Les locals van perdre 1-2, però Vives no va deixar que això li entelés el seu comiat. «Hi va haver una diferència d'intensitat molt gran, l'Sferic necessitava la victòria i va jugar molt bé per aconseguir-la», explica. Això sí, ni el dia que ha guanyat alguna de les seves cinc Copes d'Europa «havia estat tan nerviosa com dissabte», conscient que esgotava els últims minuts d'una carrera esportiva a l'elit, tot i que mai recompensada amb ingressos econòmics. Vives ha combinat sempre l'esport amb els estudis, primer, i la feina, de mestra, a La Salle de Santa Coloma.

Va sortir a l'equip titular. Va jugar tota la primera part i deu minuts de la segona. En aquell moment el joc es va aturar. El Voltregà feia un canvi. Raquel Serra substituïa Laia Vives i allà es posava punt i final, definitivament, a una etapa que havia començat als 8 o 9 anys al Farners i que havia explotat a Sant Hipòlit. «Aquell va ser el moment en què em vaig ensorrar, va ser molt emocionant. Vaig saludar des del mig de la pista i vaig tenir clar que s'havia acabat. Quan vaig arribar a la banqueta em vaig posar a plorar», destaca la jugadora selvatana. Al final del partit va ser l'hora de les fotografies de record. De les abraçades. I dels comiats. A la grada no hi van faltar els seus pares, els seus germans, la parella i molts amics.

Vives, més tranquil·la, confessava ahir que ho havia gaudit «de valent». No s'havia volgut fer cap pel·lícula prèvia. Que fos com hagués de ser. A la nit va tenir sopar amb l'equip i d'altres amics. Ahir encara va viatjar a Sant Hipòlit per fer un últim entrenament, per tancar la temporada, en forma de partidet entre les companyes. Encara hi haurà d'anar un altre cop, el 10 de juny, per rebre un homenatge del club. De moment diu que se sent «rara, en un núvol». Veu l'estiu a prop. Serà a partir del setembre quan haurà de saber viure sense l'hoquei: ja no haurà d'anar a correcuita tres dies a la setmana a entrenar a Sant Hipòlit quan surti de classe.