Aquella tarda de dissabte, a l'Estadi de Montjuïc, va néixer el més gran espectacle del món modern i va morir una època. Va ser un part programat cinc anys abans i Barcelona hi va acudir alegre, orgullosa, serena i preparada. La mort també estava prevista i, a més, era desitjada: calia matar davant els ulls del món el temps històric de l'endarreriment, la idea del país incapaç, amant només de la migdiada. I així va ser com van néixer, en un mateix acte, els Jocs Olímpics de 1992.

La inauguració dels Jocs de la XXV Olimpíada, el 25 de juliol de 1992, va congregar a l'estadi 90.000 persones -63.000 espectadors- i per la seva seguretat van vetllar uns 11.000 agents. L'espectacle el van veure per televisió uns 3.500 milions d'espectadors de tot el món, cosa que la va convertir durant anys en la més gran retransmissió televisiva que hi ha hagut mai. Encapçalats pel rei Joan Carles Carlos i la Reina Sofia, a les grades hi eren tots els caps d'estat iberoamericans que, al matí, s'havien reunit a Madrid en la seva cimera anual i que, després de l'acte van viatjar a Sevilla per visitar l'endemà l'Expo 92. A l'estadi hi havia, entre d'altres, el president de França, Francois Mitterrand; el príncep hereu del Japó, Hironomiya Naruhito; el líder del Congrés Nacional Africà, Nelson Mandela; o el president de la Comissió de la CE, Jacques Delors, a més del president del COI, Joan Antoni Samaranch; el del Govern, Felipe González; el de la Generalitat, Jordi Pujol, i l'alcalde i president del Comitè Organitzador (COOB), Pasqual Maragall.

Josep Carreras, Plácido Domingo, Alfredo Klaus, Montserrat Caballé, Victòria de los Ángeles, Teresa Berganza, Cristina Hoyos i «La Fura dels Baus» van actuar en aquell espectacle de tres hores i deu minuts. A les deu en punt de la nit, el rei Joan Carles va declarar inaugurats els Jocs, amb uns lleus xiulets apagats pels aplaudiments majoritaris dels espectadors. Barcelona, que en els cinc anys anteriors s'havia convertit en el municipi d'Europa amb més volum d'obra pública amb una inversió d'un bilió de pessetes, havia preparat els Jocs amb un sistema de gestió basat en un clar repartiment de cartes: els de les obres es dedicaven a les obres i els dels Jocs, als Jocs.

En la cerimònia d'inauguració, un arquer, Antonio Rebollo, va llançar una fletxa sobre un immens peveter i així va encendre la flama olímpica a l'Estadi. Va ser un espectacle màgic que va deixar bocabadats els presents en el coliseu i milions de persones a tot el món. Aquella nit un grup de periodistes va preguntar en un passadís del COOB a un directiu com s'hagués encès la flama olímpica si hagués fallat l'arquer. «Darrere del peveter hi havia un paio amb un encenedor per encendre la flama», els va respondre entre rialles. Passats vint anys, es van assabentar que aquell dia els havien explicat, entre riallades, un dels secrets més ben guardats de la cerimònia.

Però aquell dia els periodistes no van saber que feia poc que s'havia trobat un artefacte explosiu al sostre del Palau Sant Jordi, limítrof a l'estadi, col·locat presumiblement per ETA. Poc abans, el 29 de març de 1992, les forces de seguretat van detenir a Bidart, en el sud de França, a la cúpula d'ETA I encara que durant els Jocs va córrer el rumor de possibles converses per mantenir la «pau olímpica», passats vint-i-cinc anys, fonts de la lluita antiterrorista ho neguen: «En aquells anys ETA, si podia, atemptava. Si no ho va fer és perquè no va poder».