«Veig viables uns Jocs d'Hivern a Barcelona dins d'un projecte que tingui sentit»

Van ser uns Jocs Olímpics únics. Per organització i pel trencament de models anteriors. I ens emociona als que hi vam ser perquè des d'un punt de vista humà, va ser una experiència única. Ser capaços de celebrar-ho 25 anys després, és perquè hi ha hagut un factor humà i unes experiències irrepetibles.

També passa en altres ciutats que han tingut Jocs Olímpics?

En algunes una mica; en d'altres, gens, però en cap passa com aquí. No ho he vist mai en la meva experiència de 25 anys en el COI. Miri, de 120 professionals que estàvem a la divisió d'esports, cent ens hem connectat ara a través de les xarxes socials. I ens trobarem tots a l'octubre en un sopar. La gent té ganes de retrobar-se.

Quin és el seu millor record dels Jocs?

Molts. Potser a la cerimònia de cloenda quan al final em vaig poder seure a l'Estadi amb la meva dona amb la sensació que realment tot estava fet, encara que sempre quedaven les precaucions de l'últim segon. Després de sis anys d'organització, quan arribes al final tens una sensació de plenitud total. I de pensar que havíem posat Barcelona, Banyoles, la Seu d'Urgell al món.

I amb quin fet esportiu es queda?

La medalla de plata de waterpolo. Jo havia jugat amb el Manresa. A l'equip del 92, encara hi havia quatre o cinc jugadors amb qui havia jugat. Aquest partit el vaig veure per la televisió des del centre d'operacions. Era l'última competició abans de la cerimònia de cloenda. I vam patir molt perquè el partit s'anava allargant. En un moment determinat el Pere Fontana, que era el director general, va dir: que guanyi qui sigui, pero que s'acabi. I jo li vaig respondre: de qualsevol manera, no. Ha de guanyar Espanya. Al final, malauradament vam perdre. Ens va quedar temps suficient per deixar-ho tot a punt per a la clausura dels Jocs.

I la medalla d'or de waterpolo va arribar als Jocs següents.

Efectivament. A Atlanta. Vaig ser-hi present.

El fenomen dels voluntaris s'ha repetit en alguna altre lloc?

Sense voluntaris, seria impossible organitzar uns Jocs Olímpics. El que n0 s'ha repetit és aquest esperit de pertinença a alguna cosa important. Els voluntaris d'aquí sabien que participaven en una cosa que era important per a la seva ciutat i el seu pais de cara al món. El que és únic de Barcelona és que es va formar un col·lectiu que ha perdurat. No conec cap cas amb un sentiment tant fort. Els voluntaris van fer possible que els esportistes, els àrbitres, els turistes hagin oblidat aquelles coses que no van funcionar, que per descomptat n'hi va haver. Arreu del món on he anat, recorden la simpatia dels voluntaris.

Banyoles va estar a l'altura?

I tant! Va ser una seu complicada. Jo la vaig viure molt de prop. Vam tenir problemes al començament. La longitud del llac, les preocupacions ecologistes, el tema de l'independentisme... També preocupava la transformació urbanística, però tots aquests problemes es van solventar de forma exemplar. Tots. Crec que tot Banyoles està avui dia orgullosa de les solucions que es van donar. La transformació ha proporcionat uns fruïts increïbles. El parc de la Draga, el llac.

Va viure vostè algun moment crític?

Només un. Al cap de dos o tres dies, els autobusos se'ns perdien. No exitien ni els GPS ni els mòbils. Molts conductors havien vingut de la resta d'Espanya. Ens feia por que passés un problema seriós. Imagini's que el Drem Team no arriba a l'hora a Badalona! Una persona va tenir una idea magnífica: vam posar taxistes voluntaris al costat dels conductors.

El 1986, Barcelona competita amb la París de Chirac. Sense Joan Antoni Samaranch, hauríem tingut Jocs?

Difícil. Em consta que sense el Samaranch hauria sigut molt, molt més difícil.

L'actual Ajuntament de Barcelona és injust amb ell?

No m'agrada ser negatiu. Ho miraria al revés. Potser encara no han estat capaços de valorar objectivament els mèrits històrics que té Samaranch. En el moment que siguin capaços de valorar la dimensió del que Samaranch va fer serà reconegut, no només per grups i persones, sinó pel conjunt de la societat. En l'acte commemoratiu del 25é aniversari pràcticament tots el van citar en els seus parlaments.

Menys l'alcaldessa Ada Colau.

(somriu)

L'olimpisme no seria el mateix sense Samaranch?

Va transforma-lo totalment. Va ser un visionari. Jo vaig tenir el privilegi de treballar amb ell des del 1992 fins al 2001. Va transformar aquest moviment aprofitant una bona cojuntura. Ell sempre deia que es tractava de posar les veles a favor del vent. Era molt pragmàtic.

Quin és el principal llegat de Barcelona als Jocs Olímpics?

El model. Utilitzar els Jocs com a eina de desenvolupament d'un projecte ciutadà i social per a la millora de la comunitat, va començar amb Barcelona. Inclós, en aquells moments hi havia gent de l'olimpisme que ho posava en dubte. Deien que Barcerlona es volia aprofitar dels Jocs quan aquest ha estat el concepte bàsic. És que hem de fer que els Jocs serveixin per a la comunitat que els desenvolupa. Aquest model avui en dia és més vigent que mai.

Los Angeles, que va celebrar els Jocs del 1984, es perfila per organitzar els del 2028. Veu Barcelona optant-hi de nou a mitjà termini?

Repetir Jocs és possible, però hi ha d'haver quelcom al darrere que sigui important per a la mateixa ciutat. Barcelona té un potencial. I el va demostrar en un moment que poca gent hi creia. Era una gran desconeguda. Després dels Jocs, ha fet un salt increïble. Avui en dia és una ciutat capdavantera al món. S'ha dotat d'un conjunt de serveis que són els que fan falta per organitzar uns Jocs. Si Barcelona volgués organitzar-los, només pensant en els 16 dies, estaria preparadíssima. Una altra cosa és per què li serveix a la mateixa a la ciutat. I el que sí veig clar és pensar amb els Jocs d'Hivern.

Són viables a Barcelona?

Almenys d'entrada, i no ho conec a fons, pot tenir el projecte. Estem parlant d'un desenvolupament de tot la part de muntanya. Podria ser el catalitzador per a una operació com la que es va fer a la mateixa Barcelona el 92. Model de combinació de ciutat gran amb muntanya, són tots els últims Jocs d'Hivern. Sochi era això. Vancouver pràcticament també. Vancouver va organitzar tot el que era el gel, i la muntanya l'esquí. Torino també. I Bejing, el 2022, que serà la primera ciutat que ha organitzat els dos Jocs OIlímpics, és aquest model, però exagerat. Per tant, perquè no. Ara bé, dintre d'un projecte que tingui sentit.

Si Barcelona repetís un Jocs d'estiu, em fa la impressió que a Madrid no ho entendrien.

Seria complicat, sí. No ho puc valorar. Madrid ho ha intentat tres vegades. No ho va aconseguir malgrat tenir molt bones candidatures, sobre tot l'última. No sé fins a quin punt Madrid hi està interessada ara.

El setembre, en principi s'ha de confirmar que París organitzi els Jocs de 2024 i Los Angeles els de 2028. El COI aposta sobre segur?

Totalment. Ens trobem que tenim dues ciutats molt potents candidates per al 2024. És una llàstima que una de les dues es quedi fora. L'assemblea general del COI va aprovar que a Lima dintre de dos mesos es decideixin simultàniament les seus de 2024 i 2028 amb aquestes dues ciutats, sempre que hi hagi prèviament un acord entre tots. Després tenim temps de pensar per al 2032 com reforçar aquest concepte de ciutats amb projectes i que els Jocs s'encabeixin dintre.

Veient l'evolució política dels últims temps a Turquia, respiren alleugerits que Toquio organitzi els Jocs de 2020?

(somriu) Respirem tranquils perquè Toquio és una aposta segura. Treballem molt bé amb ells. I des d'un punt de vista econòmic, també. Seguretat política econòmica i capacitat organitzativa.

Als Jocs Olímpics hi van els millors esportistes de cada disciplina, menys del futbol. Algun dia hi veurem els millors futbolistes?

Ho dubto. El programa dels Jocs el decidim entre el COI i la Federació corresponent amb una filosofia molt simple: que hi guanyem tots. El que en anglés es diu win-win. Amb la gran majoria d'esports és fàcil. A tots els interessa, que hi hagi els millors esportistes i les millors proves de cada esport. Aquest cas, es dona inclós en el bàsquet. La Federació entén que una cosa retroalimenta l'altra. I, per descomptat, passa més amb els esports petits. El seu aparador són els Jocs.En el futbol, la Copa del Món en sí mateixa ja té una potència extraordinària. No necessiten els Jocs. No els interessa. I hem arribat a l'acord de jugadors sub-23 més tres sense límit d'edat. Tot i això, els partits de futbol han omplert els estadis a Rio, Londres i Bejing.

Com es veuen des del COI els creixents casos de corrupció en el futbol (Blatter, Patini, ara Villar)?

Amb preocupació. L'esport defensa valors. I quan la integritat està en dubte, ho estem tots. Si perdem el que defensem, no som ningú. Hem de tornar als valors.

La corrupció i el dopatge són les principals alarmes de l'esport?

No podem perdre la credibilitat. La corrupció, el dopatge i el bon govern en general els hem de reforçar. Molts punts de l'agenda 20/20, el pla estratègic del president del COI, Thomas Bach, tracten sobre això.