Ahir, a quarts de set del matí, arribava a Fontajau l'autobús de l'Spar Citylift. Al darrere quedava una llarga nit a la carretera, amb diverses aturades, per cobrir els gairebé 700 quilòmetres que separen Girona de Bilbao. Cares de son, però satisfacció per la feina ben feta, amb una convincent victòria contra el Gernika. Entre les jugadores, l'única gironina, Laura Roig, està especialment contenta. Després de tota una vida al GEiEG, havent competit com a màxim a Copa Catalunya, una trucada l'estiu passat d'Èric Surís li va obrir les portes del bàsquet professional als 29 anys, quan mai s'ho hauria pogut imaginar. Va acceptar el repte després de confirmar que el podia compaginar amb la seva feina en una gestoria de la ciutat i, de moment, ja ha tingut minuts en dos partits de la Lliga Dia i ha debutat a l'Eurocup en la jornada inaugural. I això no ho pot dir tothom.

«Sempre he donat molta importància a la feina perquè soc conscient que és el que em donarà de menjar, no pas el bàsquet. Vaig estudiar empresarials i la meva prioritat és treballar, però quan l'Èric em va trucar vaig mirar si podia combinar les dues coses i va ser possible», explicava ahir l'escorta gironina, que a Bilbao va sortir els dos últims minuts, tenint temps de tocar una pilota i provar el darrer llançament, errat. Era l'última oportunitat per tastar el bàsquet professional i va llançar-s'hi, tot i que confessa que «encara no entenc com va sortir l'opció, perquè l'any passat vaig jugar poquíssim per culpa d'una greu lesió (trencament d'encreuats)».

Així, ahir, arribada a Girona, es va afanyar per anar a casa, dutxar-se, prendre's un parell de cafès, i marxar cap a l'oficina. Tocava treballar, com també ho havia fet durant el viatge i l'estada a Bilbao. «El meu cap em dona l'opció de poder treballar a distància i així en els desplaçaments o en els hotels aprofito per fer feina. Quan som a Girona començo a treballar a les set del matí, surto per anar a l'entrenament, dino de tàper altra vegada a la feina i vaig a la sessió de tarda. I en els viatges, mentre les companyes escolten música, miren pel·lícules o dormen, jo treballo amb l'ordinador», detalla. De moment, tot i que no amaga que va «una mica cansada» ho porta «bé» i destaca que «m'he agafat aquest repte amb molta ambició. Que l'Èric em fes la proposta ja va ser molt il·lusionant, venint d'estar lesionada, no havent estat mai professional i tenint una feina a la qual no vull renunciar. Penses si podràs fer-ho seguir tot, però la veritat és que estic vivint una gran experiència tant a la feina com dins l'equip. Hi ha un grup maco».

Laura Roig subratlla que «soc conscient del meu rol, l'Èric no m'enganya i ja sé que serà completament diferent al que tenia al GEiEG a Copa Catalunya. Però estic aquí per treballar cada dia i esgarrapar minuts. Això és un premi majúscul». L'escorta es defineix com «una jugadora agressiva, de caràcter. Als entrenaments aporto actitud, poso pressió, defenso al lí mit. Sé que si treballo bé als entrenaments tindrà recompensa en forma de minuts». Roig, apassionada de tots els esports, seguidora del Girona FC, afageix que té «molt d'orgull gironí» en un vestidor on només hi ha quatre jugadores catalanes, ella i les barcelonines Rosó Buch, Núria Martínez i Helena Oma.

De petita havia començat fent patinatge però ho va deixar, empipada, el dia que en una competició no va poder ser primera i va acabar segona. Va tastar el tennis, volia fer futbol, però va acabar provant el bàsquet al GEiEG. Dues dècades de grupista l'han dut al bàsquet d'elit. Amb les mateixes ganes de guanyar que quan duia patins i no acceptava ser segona.