Una nova vida fora de la pista

Noemí Jordana i Anna Carbó, que demà veuran retirada la seva samarreta a Fontajau, treballen de mestra, i en una entitat bancària, sense oblidar el bàsquet un cop tancada l'etapa professional

02.12.2017 | 07:14
Noemí Jordana, al pavelló de Fontajau.

Noemí Jordana va jugar amb l'Uni Girona les últimes sis temporades d'una brillant carrera en el bàsquet professional de gairebé dues dècades. Ho va deixar el maig passat, l'endemà de perdre la final de la Lliga contra el Salamanca, en el tercer partit, a Würtzburg. Aquella mateixa nit, pràcticament sense dormir, va cobrir els 900 quilòmetres fins a Girona per començar una nova vida com a mestra. També ha continuat, allunyada dels focus de les pistes, fent camí, Anna Carbó. Amb vuit temporades a Fontajau, una lesió al genoll la va obligar a dir prou al final de la campanya 2015/16. Ara viu a Mataró i treballa en una entitat bancària a Barcelona. Demà tornaran a coincidir al pavelló on més hores han passat aquests darrers anys, al lloc que les va veure entrenar-se dia rere dia. L'escenari d'alegries com el títol de Lliga de la diada de Sant Jordi de 2015. L'Uni els retrà homenatge amb la retirada de les seves samarretes, la del dorsal 9, de Jordana, i la que llueix el 7, que duia Carbó.

Jordana i Carbó són les jugadores que acumulen més partits a la història del club i les que més arrels han fet a la ciutat. En el cas de la maresmenca, a l'Uni hi va viure, fins i tot, la darrera temporada a Lliga Femenina 2 i el posterior ascens a l'elit el 2009. Jordana va arribar al club l'estiu de 2011, hi va jugar sis temporades, i ara, establerta a la ciutat, hi manté el vincle perquè Cayetano Pérez la va convèncer per incloure-la a la seva nova directiva. N'és la vicepresidenta.

Totes dues afronten l'homenatge de demà, durant el descans del partit entre l'Spar Citylift Girona i el Cadí (19.00) amb orgull i satisfacció. Jordana explica que «em sorprèn l'estima que he rebut de Girona des que vaig dir que plegava. El discurs de Temps de Flors, ara la retirada de la samarreta... no tinc la sensació de ser ningú important». Carbó, per la seva banda, destaca que «és molt maco que la meva samarreta pugui quedar a Fontajau, on tantes hores d'entrenaments i de partits, i tantes alegries vaig viure».

Tot i que el bàsquet professional ja no forma part de la seva vida, mantenen algun vincle amb l'esport que han practicat des de petites. Jordana explica que els dimecres, a Sant Gregori, juga amb un grup de veterans «per tocar la pilota», tot i que assegura que de moment no «trobo a faltar» el bàsquet professional. Carbó s'ha tret la llicència d'àrbitre. Els dissabtes xiula partits «de nens petits, poca cosa, però et permet veure el bàsquet des d'un altre punt de vista».

En el moment de veure retirada la seva samarreta també toca explicar per què lluien el 9 i el 7. La base perquè de petita «perseguint el meu pare per les pistes» va veure una jugadora, li sembla recordar que d'una selecció catalana, que duia el cabell molt llarg, com ella en aquella època. Li va agradar i com que duia el 9 el va adoptar. Anna Carbó assegura que el 7 «és el número de la meva vida». Fins i tot el porta tatuat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Buscador de deportes

Enllaços recomanats: Premis cinema