Atès que últimament es disputen més eleccions catalanes que partits Barça-Madrid, la versió futbolística del duel hauria de superar en interès la política. Els comicis no van resoldre el problema, fins al punt que Rajoy s'ar­risca a una acusació de malversació per llançar els diners en urnes. En canvi, els madridistes van lliurar la Lliga al seu etern rival al Bernabéu. Catalunya aprofundeix la seva crisi perpètua, el Campionat 17/18 ja disposa d'un guanyador.

En els prolegòmens del clàssic es debatia si el Barça havia de humiliar-a fer el passadís al Reial Madrid, campió de l´infaust Mundialet que esterilitza els seus vencedors. A l'hora de la veritat, els madridistes van obrir un generós passadís perquè Rakitic circulés al seu aire, camí d'un primer gol tan trenat que va il·luminar el miratge que l'auster Barça de Valverde manté algun tret de Guardiola.

Entre milionaris no hi pot haver víctimes, només culpables. Tots els éssers humans involucrats en el xoc d'ahir van guanyar una fortuna, però l'únic responsable del desastre madridista és Zidane. L'entrenador madridista va començar per despullar d'espanyolitat la trobada davant els catalans, en condemnar Isco i Marcos Asensio a la banqueta en benefici de Casemiro i Kovacic.

Una vegada que l'entrenador madridista es va veure obligat a substituir els picapedrers per artistes, va trigar tant de temps a efectuar els canvis d'Asensio i Bale que gairebé retarda la seva introducció al camp fins al partit de tornada. Entre la decisió i la seva materialització, el Barça va disposar de temps i oxigen sobrats per a un segon gol. El penal sense màcula de Messi no mereixia una celebració tan exagerada, en un jugador que ha perforat xarxes centenars de cops.

És possible que el Barça rebés un premi excessiu per les seves prestacions. Zidane va preparar als blaugrana un regal de Nadal, i en aquests compromisos és tan perillós quedar-se curt en l'obsequi com excedir-se i provocar una vergonya col·lectiva. De no intervenir el rosari de títols anteriors, cap observador conclouria ahir que el taciturn francès mereix ocupar la banqueta blanca.

Els que patim el partit per televisió, no podem afirmar seriosament que contemplem el clàssic. La catastròfica retransmissió produïa vergonya aliena. Costarà igualar un prodigi de falta de sincronització, de pantalla fosca o enlluernadora, de repeticions a deshora. Atès que l'espectacle s'emetia en horari de xinesos, es va mostrar un escàs respecte pels seus destinataris de l´extrem Orient. Abans que el Barça recorregués als gols, el partit només servia per comprovar que dos equips extraordinaris també poden practicar un futbol insuls. La mediocritat permetia divagar sobre les immenses metàfores entre l'esport i la política. Per exemple, mentre la vida pública s'inunda de personalitats tan incompatibles com van ser antany Mourinho i Guardiola, els clubs més representatius d'ambdues ciutats s'han despullat de tècnics que assumeixen el protagonisme de les seves esquadres. Valverde i Zidane són figures òptimes per rebaixar la tensió. La llarguesa mostrada ahir pel francès assegura que la controvèrsia atlètica no es prolongui més enllà de la palestra. Si cal perdre, es perd, ­encara que sigui al preu de permetre que el Barça excavi el seu avantatge a la Lliga als nivells que gaudeix precisament el Manchester City de Guardiola a la Premier. Pel que fa al guanyador, Valverde és un tècnic refractari al carisma. La seva intel·ligència consisteix a aprofitar els últims cops de cua del Barça històric, a la vegada que reforça els blindatges defensius. El terroritzen les possessions de ­pilota per sobre del setanta per cent que caracteritzen Guardiola. Pot ser conservador sense que es noti, perquè compta amb la gràcia de Messi.