«Costa que un empresari aposti per l'esport, però no s'ha valorat prou els que ho han fet»

Sí. Estem fent bé les coses i la gent s'està animant amb l'equip. Portar quatre mil persones un dissabte a les quatre de la tarda i més de dues mil un dijous és molt complicat a Girona. Estem fent bones entrades a Fontajau, gràcies a l'espectacle que dona un equip que juga molt bé a bàsquet.

Un bon joc que serveix per augmentar més l'interès pel bàsquet femení i per l'Spar Citylift Girona.

A poc a poc, el bàsquet femení necessita encara més visibilitat. Aquest 2018, Girona serà la capital del bàsquet femení i això encara li donarà més ressò a aquest esport. I encara més si tenim la sort que l'equip guanyi algun títol aquesta temporada. El que està clar, però, és que a Girona li agrada el bàsquet.

L'Uni creix, però, al final acaba quedant segon rere l'Avenida. Falta un pas més?

És pel que estem treballant. Volem fer aquest petit salt endavant i estar lluitant sempre per als títols i guanyar-los. Al final tothom vol guanyar. Dissabte vam estar a punt de guanyar l'Avenida, ens vam quedar a només cinc punts, tot i que l'equip estava cansat de l'eliminatòria contra l'Olympiacos i amb alguna jugadora important com Mendy amb febre.

Va assumir la presidència fa quatre mesos. Moltes sorpreses o és com s'esperava?

És diferent veure-ho des del vessant de patrocinador que estar dins del dia a dia del club. Amb la visibilitat que estem aconseguint i la bona resposta del públic ha ajudat que més empreses se'ns estiguin acostant i això ens permetrà ser més sostenibles econòmicament. Som un club que ha crescut molt des de la base creada per una colla d'amics que han fet un gran treball des de fa anys i ara hem de mantenir aquest esperit positiu de la colla d'amics i millorar i créixer a tot allà on puguem fer-ho.

L'Spar Citylift Girona segueix creixent en un any on té molta competència a la ciutat amb l'ascens del Girona a Primera Divisió. A l'horitzó també s'intueix el retorn del bàsquet masculí de la mà de Marc Gasol

Jo també hi posaria l'hoquei, que també està a l'elit. A Girona tenim una gran oferta esportiva i ens hem d'ajudar entre tots. Dissabte vaig veure molta gent a Fontajau amb la samarreta del Girona animant l'Uni que devien haver anat primer a un lloc i després a l'altre. A la gent de Girona li agrada l'esport i que hi hagi molta varietat és bo per a tots.

L'any passat, aprofitant la Copa a Girona, el president de la FEB, Jorge Garbajosa, va comparar Girona amb Treviso. Una ciutat italiana on ell va jugar i on coincidien futbol i bàsquet d'elit amb el campió d'Europa de rugbi. Amb encara no 100.000 habitants veu Girona sent un referent esportiu de primer nivell?

Jo crec que sí, fa anys que ho estem aconseguint. Ara mateix surts per les carreteres del voltant de Girona i veus una gran quantitat de ciclistes, molta gent que surt a córrer... Girona és un lloc ideal per a l'esport i, pel que fa a nosaltres, juguem en un pavelló de 5.000 localitats que és molt complicat omplir cada setmana, però estem molt satisfets del suport que rebem dels gironins. Cada cop que ve més gent i això és perquè a la gent d'aquí li agrada molt l'esport.

Als empresaris gironins sempre se'ls havia acusat de preferir un seient de Tribuna al Camp Nou que no pas patrocinar als clubs d'aquí. Creu que és una acusació injusta?

Realment costa que l'empresari aposti per l'esport d'aquí. Des de Citylift sempre hem pensat que per retornar part del que ens dona el nostre entorn mitjançant l'esport col·laborant amb equips que necessitaven ajudar per aconseguir els seus objectius. Vam estar dos anys amb el Girona FC que va pujar a Primera Divisió amb Citylift de patrocinador principal a la samarreta, vam guanyar una lliga amb l'Uni (Spar Citylift Girona) i estem als hoqueis que, tant en masculí com en femení, juguen a l'OK Lliga. Crec que l'empresari s'hauria d'implicar una mica més, perquè a Girona hi ha possibilitat de fer grans coses i, al final, la gent t'ho agraeix.

Els Miquel al futbol de Figueres, Vidal al bàsquet, els Roche al Girona FC i ara Citylift en diferents esports. Mirant enrere creu que aquests empresaris han tingut el reconeixement que es mereixien?

Aquest és el problema. Crec que no, crec que no se'ls ha arribat a valorar tot el que van fer per l'esport i crec que això és una mica injust. Al final quan una empresa posa diners no és només per un sentiment romàntic, també necessita vendre la seva marca. Al final a casa meva viuen de vendre ascensors. Per això és injust veure com la gent no cuida les empreses que ajuden a l'esport d'aquí, no espero res que ningú però crec que, a vegades, se'ns hauria de cuidar més.

En altres països, la figura del mecenes, sigui esportiu o cultural, està molt més protegida per part de les institucions. Beneficis fiscals... Això aquí no existeix.

A Espanya no hi ha res de tot això. Aquí és pur romanticisme i la gent patrocina perquè li agrada o perquè creu que obtindrà visibilitat per a la seva empresa. A l'Uni volem treballar perquè les empreses que ens ajudin se sentin valorades i obtinguin una resposta. Fiscalment no pot ser, perquè l'Estat no aposta pel mecenatge però nosaltres intentarem que les empreses que ens ajudin a fer més gran i visible el bàsquet femení també en puguin sortir beneficiades, puguin vendre més i tenir reconeixement.

Veurem fins a on arriben en aquesta línía de treball, però, fins ara, tant a Citylift com abans als Miquel, Roche o Vidal no els hi hauria estat més rendible invertir menys en esport?

Està clar que, a vegades, penses que agafant tots els diners que posem a l'esport podríem fer una gran campanya televisiva que ens podria donar més vendes, però també hi ha el tema de la responsabilitat social corporativa. Apostar per l'esport va molt associat als valors de Citylift, nosaltres només fa quinze anys que existim com a empresa i hem crescut, en bon part, gràcies als gironins que han apostat per nosaltres.

Patrocinar esport femení reforça més això que anomena «responsabilitat social corporativa»?

A vegades, l'esport femení té un tracte injust. L'altre dia vam fer un acte conjunt amb el Girona a l'escola Puig d'Arques de Cassà i els nens preguntaven a Ramalho per què cobrava molt més ell que una jugadora de Primera Divisió. El bàsquet femení veu com li falta molt reconeixement, però, en canvi després veus com s'entrenen les noies, el seu esforç en el dia a dia i és molt maco. Hi ha encara aquell romanticisme de l'esport, de la superació i l'esforç més enllà dels diners. Hi ha uns valors de l'esport que no s'han perdut en el bàsquet femení com, a vegades, sí que ha passat en el futbol, on entren altres factors que poden desvirtuar el que és esport.

Parla de bàsquet femení, però també sosté el Citylift Girona i a l'OK Lliga femenina sí que les jugadores són pura vocació. Un món antagònic al futbol.

Quan has fet de patrocinador en un lloc i en un altre, xoca molt veure les diferències que hi ha. Veus la implicació de les jugadores i de les mateixes juntes directives. Gent que tenen les seves pròpies feines i que troben hores per tirar endavant els clubs, buscant recursos per tirar endavant, patint perquè el club no arriba a final de més... És una feina molt maca la que fa aquesta gent, una feina totalment altruista i una manera diferent de veure l'esport.

L'ascens del Girona a Primera Divisió amb Citylift de patrocinador el devia fer-se sentir orgullós. Presidir l'Uni és un orgull diferent o els que posaria en el mateix nivell?

Amb el Girona en tinc records des que era molt petit i els diumenges el meu pare em portava a veure partits a Tercera Divisió. Ara el meu pare farà 80 anys i el fet de veure el Girona pujava a Primera Divisió amb el nom de l'empresa del seu fill a la samarreta és un gran orgull; mentre que el món del bàsquet és més la meva passió. El meu pare és més futboler i jo soc de bàsquet.