El bàsquet a un segon i set dècimes del final de Dubljevic va acabar sentenciant l´Uni ahir a Fontajau, però abans la tripleta arbitral ja havia començat a posar el peu al coll de les gironines amb un criteri arbitral incomprensible. I rematat amb un minut final on, directament, es van empassar el xiulet i van mirar cap a un altre costat. Però el que no et mata et fa més fort i, com deia Èric Surís als vestidors, que no va voler «perdre el temps» valorant l´actuació dels portuguesos Pedro Coelho i Paulo Marques i de la noruega Viola Györgyi, Europa ha enfortit l´equip i el club malgrat la decepció d´haver tingut a tocar una històrica classificació per a les semifinals de l´Eurocup. Ahir es va perdre una batalla. Queden, encara, per sort, molt més guerres on combatre. Començant per la Lliga, que diumenge es reprèn a la pista del Cadí.

A Fontajau tot estava preparat per viure una nit per al record. D´aquelles per estampar la foto a la samarreta i inscriure-hi el lema «Jo hi vaig ser». Com aquell 23 d´abril de 2015 quan es va guanyar la Lliga contra el Perfumerías. El pavelló va lluir (i rugir) com en les grans ocasions, amb 3.000 aficionats a la grada que no van parar de donar suport a l´equip. Els membres de GirUNIns i de la ­Penya Jovent Gironí lideraven la festa. El partit era igualadíssim i l´afició exercia de sisena jugadora. A la llotja tampoc s´ho van voler perdre ni l´entrenador del Girona, Pablo Machín, ni el seu ajudant, Jordi Guerrero. Per al record, el selfie que es van fer el tècnic de Sòria i la regidora d´Esports Isabel Muradàs. Ells també hi van ser.

La frustració per l´eliminació, tant el què com el com, van donar pas ràpidament a l´orgull i al reconeixament a la feina de l´equip. L´afició es va quedar a aclamar les jugadores. Surís parlava als vestidors i encara retronaven els aplaudiments. S´havia dit adèu a Europa però s´havia fet un pas més a l´hora de tenir l´estima i el suport dels seguidors. Parant l´orella i llegint les xarxes socials, havia sigut un adéu amb el cap ben alt i tres culpables que en un final igualat van voler mirar a un altre costat.