El Barcelona, guiat per un espectacular Andrés Iniesta, va recuperar ahir l'excel·lència i va desarborar (0-5) un Sevilla irreconeixible per revalidar el títol i cenyir-se la seva trentena corona de la Copa del Rei i la quarta consecutiva.

En la primera final del Wanda Metropolitano va aparèixer la millor versió del conjunt d'Ernesto Valverde, molt diferent de la que li va costar l'eliminació de la Champions a Roma, i no va tenir rival, perquè els homes de Vincenzo Montella van plantejar molt poca oposició, tot el contrari que va passar fa dos anys, quan va haver d'anar a la pròrroga. Aquella derrota a l'Olímpic de Roma obligava el Barcelona a tractar de pal·liar la tremenda decepció amb el doblet. La primera part ja la té a la butxaca, la segona, Laliga, arribarà en els pròxims dies.

Ho va aconseguir amb rotunditat i fins amb una lliçó de futbol més que notable davant la qual el quadre andalús poc o res va poder rebatre. La concentració amb la qual va sortir el Barcelona, l'esforç per la pressió i la recuperació ràpida de la pilota, va anunciar el que anava a passar. Els de Valverde, liderats per un magnífic Andrés Iniesta i per la màgia de Leo Messi, van ser un huracà que va colpejar la línia de flotació del conjunt sevillista.

Al Sevilla, la seva línia defensiva avançada no va funcionar, tant que una pilota llarga del porter Cillessen va ser per a Coutinho, que va marxar fins gairebé la línia de fons i li va posar en safata la pilota a Luis Suárez, que va obrir el compte a porta buida. Va ser un cúmul de despropòsits per als sevillistes i l'inici perfecte per a un Barcelona que, tot i l'intent de reacció per mitjà únicament de Jesús Navas, va cavalcar cap a un nou títol de forma indiscutible.

El Barça va da deixar sentenciada la final abans de la mitja part. El festival blaugrana va trobar el premi dels gols de Leo Messi -després rebre de taló de Jordi Alba- i de nou de Luis Suárez, que es va rescabalar de la mala fortuna que havia tingut en les seves anteriors finals coperes.

Entre Iniesta i Messi guiaven, amb el seu futbol de seda i amb la seva precisió, un equip que no trobava resposta, en què jugadors clau al mig del camp, com Banega o N'zonzi, no apareixien i sense la seva referència el vaixell anava a la deriva en una nit desastrosa.

Encara que Montella va buscar en el descans la solució de Sandro en lloc de Correa, estava clar que ja la història seria saber fins quant volia arribar el Barcelona, que tot i baixar el pistó va trobar totes les facilitats del món. Iniesta va coronar, a passada de Leo Messi i després de regatejar David Soria, la seva obra d'art. L'afició del Barcelona, amb gairebé tota la segona part per davant, va poder corejar el «campions» sense por a cap dubte. No és la primera vegada que el quadre andalús pateix potents golejades aquesta temporada. Va tornar a mostrar la seva pitjor cara i ho va pagar davant un Barcelona inspirat, concentrat i ansiós per recuperar el crèdit i la il·lusió perduts a Roma.

La més de mitja hora que quedava per davant era un autèntic malson per al Sevilla i temps de sobres perquè el Barcelona pogués agradar-se i aconseguir un marcador històric. Sense forçar, va disposar d'ocasions per aconseguir-ho, però ja era igual. El futbol ho havia recuperat i el títol estava ja garantit.

Sandro va tenir la seva ocasió per salvar part del tacat orgull sevillà, aquest que va mantenir la seva infatigable afició amb els seus càntics en els pitjors moments, cantant l'himne de l'Arrebato quan Coutinho, als 69 minuts, signava el 0-5 de penal. Aquesta final pot fer un mal terrible a Sevilla, que encara ha de lluitar per entrar a la Lliga Europa, tant com bé al Barcelona per mitigar els mals europeus.