«Somric només d'imaginar-me jugant la final, i guanyant-la aquí a Girona»

Sí. Recordo bé aquest escrit i el tinc molt present. Va ser després de perdre l'última final de Copa contra l'Avenida a Saragossa.

Ara el somni és guanyar la final de Lliga? I, si pot ser, diumenge en el segon partit a Fontajau.

Sí. Està clar que seria un somni. Sobretot per guanyar una lliga a Girona, amb aquesta afició que tenim i amb la família i els amics al costat. No crec que guanyar el Salamanca sigui impossible, perquè encara que és evident que tenen un equip molt fort i grans jugadores, nosaltres estem fent un bàsquet molt bonic, i si confiem en nosaltres mateixes i sortim sense por el somni es pot fer realitat.

Tots tenim clar que l'Uni juga un bàsquet alegre, atractiu per als espectadors i que fa bones temporades... Però arriba a les finals i perd. És el pas que falta?

És veritat que estem fent una bona temporada, que el club fa anys que està fent les coses molt ben fetes, i que l'afició disfruta en els partits. Això ens ho emportarem sempre, guanyem o no. Però ens falta guanyar un títol. Fer un pas més per demostrar qui som i que estem aquí. Guanyar el Salamanca en aquesta final seria fer un pas important, perquè no només és guanyar un títol sinó que el guanyaríem contra un club històric que té grans jugadores i una plantilla i un pressupost per sobre del nostre. El títol de lliga ens faria estar més contents, però si no el guanyem, hem d'estar igualment orgullosos del que estem fent com a club.

La recepta sembla clara. Plantar cara en el seu potent joc interior, vigilar Elonu i Sílvia Domínguez, evitar perdre per no encaixar parcials importants... Això, però, és més de dir que de fer, oi?

És complicat d'aturar. Per exemple, ara venim de jugar contra Saragossa i totes teníem molt clar que s'havia d'aturar Ferrari i Barbee. Però, en canvi, contra Avenida si et centres a aturar Elonu deixés més lliure el seu joc interior, amb quatre jugadores que et poden fer molt de mal, o si et tanqués després et surt la Sílvia Domínguez o Moss i Mestdagh que enxufen molt.

I també s'ha de «sobreviure» a la seva defensa.

La defensa que practiquen, que agrada tant a Ortega, de ficar moltes mans, i suposo que també de fer molts faltes encara que com que el nivell és tan alt els àrbitres no poden arribar a totes. Sabem que rebrem moltes hòsties i que a Wurzburg hi haurà molt d'ambient, però nosaltres també anirem dures perquè volem guanyar. És un moment d'aquells que esperes des de principi de temporada. Si guanyéssim el primer partit seria molt important per a nosaltres.

Guanyar el primer partit a Salamanca permetria decidir la lliga diumenge a Fontajau. Aquest sí que seria un partit especial.

(Buff). I tant. Recordo el segon partit de la final de l'any passat quan les vam guanyar aquí i ens vam acomiadar de la Noe Jordana amb un ambient espectacular. Si aconseguíssim la victòria a Salamanca i venir a guanyar aquí seria increïble. Només d'imaginar-m'ho ja m'emociono. Segurament seria la persona més feliç del món.

Somriu només de pensar a guanyar a Salamanca, però veure-la feliç a la pista no és gens estrany. Realment està gaudint molt de la temporada.

(Riures). Sí. De natural ja soc una persona molt alegre i acostumo a estar contenta, però aquest any, sobretot des de la Copa cap aquí, que em sento molt bé físicament i amb confiança jugant. Arribo en un moment molt bo a la final. Somric només de pensar a jugar la final, m'imagino jugant a Salamaca, gaudint dins la pista i guanyar. Només d'imaginar-m'ho em sento feliç, per mi però sobretot perquè crec que l'equip i l'afició s'ho mereixen.

Se sol pensar en una Rosó Buch generant joc bonic en atac, però, aquest any, també l'hem vist defensar, tirar bé de fora, posar un punt de pausa... Nota com es va fent gran?

Sí. I tant, que no ho noto. He millorat en molts aspectes del meu joc. Sempre he estat una jugadora feliç, però de més jove tenia un punt més de bogeria amb moments espectaculars i altres de més tontos. Ara, en canvi, em sento més madura, estic més tranquil·la a la pista i ho valoro tot més. Veig el bàsquet d'una altra manera i això m'agrada. He millorant tirant, defensant... però també m'agrada seguir mantenint aquesta alegria en el meu joc.

La defensa sobre Ferrari en les semifinals és la millor prova d'aquest creixement?

Sincerament això és el que més em va alegrar d'aquestes semifinals. El fet que l'Èric (Surís) confiés en mi per defensar Ferrari. Ell va apostar per mi i va sortir bé. Defensar una jugadora com Ferrari et manté sempre dins del partit, això encara em facilita més les coses en atac. Això és una cosa que he anat aprenent a mesura que m'he fet gran.

A l'estiu, el fitxatge de Núria Martínez la deuria sorprendre. Passats uns mesos, sembla encatada de jugar al seu costat.

Admiro i aprecio moltíssim la Núria, però a l'estiu jo venia amb la idea que m'havien dit de jugar de base i arribo aquí el primer dia i me la trobo a ella. Per dins vaig pensar «hòstia i ara què faig jo», però realment ella m'ha ajudat molt com a persona i com a jugadora aquest any. Ens entenem molt bé jugant juntes i hi ha molta confiança dins de la pista. Estic contenta de jugar amb ella.

Tan contenta que ja han renovat totes dues per a la temporada vinent.

Sí. Quan varen renovar ella i la Nadia (Colhado) ja em feien la broma que llavors em tocava a mi. Ho vaig fer i ara a veure qui més s'afegeix. La veritat és que estic molt contenta de jugar juntes amb la Núria.