La diada de Sant Jordi del 2015, l'Uni es va proclamar campió de Lliga a Fontajau en un partit històric davant més de 5.000 persones a Fontajau. Aquell títol, però, s'explica més pel que va passar cinc dies abans a Salamanca en el primer assalt de la final quan, amb les veteranes Jordana i Kuktiene molt encertades tirant de fora davant un rival massa preocupat per protegir-se del poder prop de cistella de Gidden i Ibekwe, l'Uni va emportar-se la victòria del Würzburg (70-85). Una gesta que capgirava el factor pista i permetia rematar la feina a Fontajau. En les dues temporades següents, l'Spar Citylift Girona ha tornat a arribar a la final de Lliga, però mai ha pogut guanyar el primer partit de la sèrie a Salamanca. I encara que, tant el 2016 amb Xavi Fernández a la banqueta com l'any passat ja amb Èric Surís, les gironines van guanyar a Fontajau en el segon partit la final sempre ha acabat decantant-se del costat castellà en el tercer partit. No només en les tres finals que han jugat Uni i Avenida el guanyador del primer partit de la sèrie ha estat el campió, sinó que això ha passat en totes les finals de Lliga Femenina-1 de la darrera dècada.

Amb aquests precedents, l'Spar Citylift Girona encara avui a Salamanca (21.00, Teledeporte) l'inici de la seva quarta final consecutiva amb una il·lusió que no es pot amagar veient les cares de jugadores com la capitana Rosó Buch. «Somric només d'imaginar-me jugant la final, i guanyant-la aquí a Girona», apuntava la jugadora de Mataró que, amb Kristina Alminaite, són les dues úniques jugadores de la plantilla que van perdre la final de l'any passat contra un Perfumerías Avenida que, amb algun canvi de cares com el de Milovanovic per Robinson, manté un esquelet semblant i la mateixa filosofia de bàsquet. La filosofia Ortega, que busca en aquesta final completar el seu cinquè títol consecutiu dirigint el Perfumerías Avenida, entre Lliga i Copa, abans de fer un pas al costat i allunyar-se del bàsquet femení aquest pròxim estiu.

Buch i Alminaite, a més de Surís, són les úniques supervivents de la final de la temporada passada, però la resta de la plantilla sí que va viure la derrota en la final de Copa a Saragossa. Un partit on, sobretot a partir del tercer quart, les gironines no varen poder oferir resposta a la capacitat física de l'Avenida. Contra els equips d'Ortega l'aspecte físic sempre és important, però abans de marxar cap a Salamanca, Èric Surís va voler recordar que el físic no ho és tot. «Són molt físiques sí, però si ho redueixes tot a això, no veus que et pot sortir una jugadora com Sílvia Domínguez, que no és la més forta ni la més alta, i decidir el partit fent 28 punts com va fer en la final de Copa de l'any passat aquí a Girona», va dir Surís, que busca fórmules perquè «la manta ens arribi a tot arreu». I és que, tradicionalment, en els partits contra l'Avenida, l'Uni ha patit quan les castellanes han posat la seva «3», Elonu, ha jugat a prop de cistella on ja hi són sempre dues de les seves quatre determinants pivots: les treballadores Lauras (Gil i Nicholls) o les anotadores Erika De Souza i Angel Robinson. «Si fins Givens es mou bé al pal baix en situacions concretes, són realment fortes per dins però si et tanques molt et poden anotar de fora amb Sílvia, Mestdagh o Moss», reconeixia Surís, que parlava de rebuscar «en l'enginy» per intentar sorprendre un rival contra el qual ja s'han enfrontat quatre cops aquesta temporada entre Supercopa, final de Copa i els dos partits de lliga regular. De moment, sempre amb victòria castellana.