Què respondria als que diuen que a la «muntanya no s'hi va fer a rècords»?

La història de la muntanya ha estat sempre una competició. Ara la gent porta un dorsal, però la història del muntanyisme sempre ha estat qui arribava primera al cim de l'Aneto, que arribava primer al cim del Cerví, del Montblanc, després la conquesta de les muntanyes de l'Himàlaia... Qui diu rècord diu repte. Cadascú té el seu repte, per alguns pot ser fer-la en menys de quatre hores i per altres simplement pujar-la; cadascú es desafia en el seu nivell.

Per què l'Aneto?

Perquè és el cim més alt del Pirineu, però, sobretot, per recuperar el traçat de la cursa dels anys noranta. No era una pujar una muntanya que n tingués cap rècord definit en que corrent una mica més ràpid que el ritme d'entrenament ja estava clar que feies una bona marca. Era com una cursa, competir contra algú de manera imaginària, i també perquè preparar-se per fer-ho suposava un desafiament important en un recorregut molt atractiu.

En el documental hi ha dos vessants. Una seria mostrar el repte de pujar i baixar de l'Aneto en menys de quatre hores; i l'altra recordar el paper de gent com Quico Soler i altres pioners.

Són dues coses diferents. Una era el rècord, que és un repte a nivell esportiu; i l'altra que, aprofitant que ho feia, no volia fer un audiovisual parlant només de mi o del rècord perquè el proper estiu hi pot anar algú i rebaixar el rècord fent que l'audiovisual ja no tingués cap mena de sentit. Es tractava de donar-li la volta i per intentar apropar una realitat que a finals dels anys noranta no sabien ni que eren les curses de muntanya però que ara, arran del boom actual, han començat a córrer.

El rècord de pujar i baixar encara és d'en Quico Soler. Això vol dir que abans del «boom» de les curses de muntanya també corrien ràpid.

Sí. Ara diguem que hi ha més nivell, perquè hi ha més gent que va més ràpid però en aquell temps la gent que anava ràpid, anava molt ràpid. El que passa és que eren pocs. Això demostra que aquella generació era gent molt forta. Gent com en Quico Soler i en Joan Cardona que venien de l'atletisme i podien córrer molt ràpid, però com que haviet fet muntanya tota la vida es movien molt bé en el terreny. Sense buscar-ho ells tenien les característiques perfectes que ara es busca en un corredor de muntanya.

En el documental es veuen molt clar els efectes del canvi climàtic al Pirineu. Ho tenia pensat així?

En trobar-m'ho tan clar, vaig aprofitar per fer aquesta reflexió, perquè crec que potser més fàcil d'interpretar per la gent. Veient les notícies a casa et poden explicar que la temperatura mitjana del planeta ha pujat mig grau i tu penses que mig grau no és res. Però aquest mig grau té l'efecte que on abans hi havia glaceres ara només hi ha pedres.

Teaser ANETO, La història d'un temps from Lymbus on Vimeo.

Sense la desaparició de les glaceres hauria pogut baixar més ràpid i superar el rècord.

El documental serveix per més aportar una mica de reflexió sobre la muntanya que no pas per explicar un rècord personal. És més important que la gent pensi sobre el que passar que no pas que es quedi amb els números freds de si vaig pujar a l'Aneto amb dues hores i vint minuts o amb tres hores. No sé si hagués fet el rècord de la pujada i la baixada de l'Aneto si la muntanya hagués estat en les mateixes condicions que l'any 1998, però és difícil de comparar perquè en Quico competia per guanyar una cursa i jo per rebaixar un rècord.

«Per què sempre una pujada més? Per què una volta més? Per què uns quilòmetres més? Per què uns metres de desnivell més? Per què una ultra en lloc d'una cursa de vint quilòmetres?» Sap qui va escriure totes aquestes preguntes?

Jo, en el meu bloc. El fet de voler fer cada cop més quilòmetres segur que té un punt de repte i un desafiament. He fet 20 quilòmetres, ara en vull fer 30, en vull fer 40... La gent està més en la idea de la quantitat de quilòmetres que no pas en la qualitat dels quilòmetres. La reflexió que vaig escriure té a veure en el sistema capitalista en que tots estem immersos i on quantitat és sempre el que prima. De les persones el que importa és quants amics tens al facebook i ets bon fotògraf en funció dels likes que tens a l'instagram... No ho sé, però el que està clar és que la gent s'està desafiant en fer cada cop més quilòmetres que no pas en fer-los més ràpid.

Kilian Jornet hi té molt a veure que tanta gent s'hagi posat a córrer per la muntanya?

Ho pots mirar des de dos punts de vista. Un és que la gent va començar a córrer i va buscar un ídol, perquè tothom necessita un punt de referència; i l'altra que la gent va començar a córrer perquè el va veure en ell. Segurament no és ni blanc, ni negre sinó una barreja dels dos casos sumats amb altres factors com que cada cop la gent té més ganes de fer esport a l'aire lliure, de cuidar-se més, de deixar de fumar...

Cada cop hi ha més gent corrent per la muntanya i el Barça té cada cop pitjors entrades al Camp Nou. Que està canviant?

El món del futbol estava molt ben acostumat. Si un músic vol vendre entrades, s'ha de gastar diners en publicitat per donar a conèixer quan actua, mentre que el futbol és l'únic espectacle que ha venut moltes entrades, com per emplenar cada setmana que és una autèntica barbaritat, sense moure un dit ni gastar un euro en promocions. Ara, potser, que la gent té més alternatives, tant a nivell d'oci com d'altres esports, el futbol haurà de fer una reflexió i pensar que potser ja no es venen sols

La muntanya i els seus esports ara també surten a la televisió.

És clar que ha canviat molt, quan jo vaig començar en aquest món veure una notícia d'esquí de muntanya en un diari o una televisió era impossible, mentre que ara en Kilian ha hagut de posar una barrera al seu voltant perquè sinó no tindria vida.

Ara no es queixaran que surten massa...

No ho critico. No vull donar la imatge de ser el típic que diu que li agradava Manel quan ningú el coneixia i ara que el coneix tothom ja no li agradava. Per mi com més gent conegui aquest esport molt millor. En part per això també he fet el documental, perquè vull ajudar que aquest esport sigui més conegut i cada cop arribi a més gent.

Arribar a més gent. Això deu voler dir que Marc Pinsach és partidari que l'esquí de muntanay sigui olímpic. O no?

No ho sé, perquè els Jocs Olímpics en si també estan en discussió. Ara mateix tampoc necessites passar pels Jocs per ser famosos. París i Los Angeles eren les úniques candidates pel 2024 i el 2028; a Oslo s'ha fet una consulta per preguntar si la ciutat volia els Jocs i va sortir que no. A Oslo no volen uns Jocs d'Olímpics d'Hivern quan a Noruega l'esquí de fons és com el futbol aquí. A veure, segur que portaria coses positives com una major implicació econòmica d'estats i federacions però el que tinc clar és que fer el viatge cap a l'olimpisme no hauria de suposar perdre les coses bones que té l'esquí de muntanya. Perquè llavors no hauria valgut la pena.