Què hi fa a Montenegro?

Molta gent propera m'ho pregunta. Em diuen «Però que fas allà? Estàs jugant finals d'Eurolliga o competint per guanyar la lliga a Turquia, a Rússia o, com ara, a Hongria...». Però jo no entreno a qualsevol lloc, a cada lloc on vaig ho faig per alguna cosa.

Deuen pensar que és per diners.

Sí, sí. Creuen que estic aquí per diners i si sabessin el que guanyo riurien... A Montenegro el que tinc és un petit repte perquè la generació de jugadores que hi havia a la selecció han anat plegant, excepte Jelena Dubljevic, i darrere seu hi havia un gran buit. Estic treballant amb jugadores, ajudant també a organitzar les categories inferiors, i marxaré quan pugui estar tranquil que deixo a la Federació un treball fet que ells podran continuar sols.

I tot això per què?

Doncs perquè em sento molt ben tractat cada cop que vinc aquí a Montenegro, molt respectat com a entrenador i perquè veig que, dins els seus límits, em donen tot el que poden.

Sopron també era un repte?

A Sopron és el primer lloc on firmo un contracte llarg. Sempre havia firmat any a any, però després de dos anys a Rússia a Sopron em van oferir un projecte amb gent jove com Salvadores, com Crvendakic i un parell de jugadores hongareses. Això és el que em va convèncer. La idea era construir un equip, aconseguir que aquestes jugadores milloressin i competir a l'Eurolliga. El tema a Sopron, però, és que hem fet en un any el treball que jo em pensava que faríem amb dos o tres.

Vaig llegir que definien la trajectòria del Sopron fins a la final de l'Eurolliga com un «conte de fades». Tothom veia només equips russos o turcs a la final. I n'hi va arribar un d'hongarès.

Quan ha acabat la temporada he hagut de parar, mirar enrere el que havíem fet i pensar com havíem de seguir. Pel que fa als resultats ha estat una sorpresa com ha anat l'any. Inclús per a mi. Tenia clar el treball que volia fer, però els resultats han arribat abans del que m'esperava.

Ara tindrà un problema: l'any que ve el Sopron haurà de tornar a arribar molt lluny.

Serà un problema per a qui es faci aquestes expectatives. Jo només penso en el treball que he de fer demà. No em posaré a pensar que Sopron ha de tornar a ser finalista de l'Eurolliga, perquè conec la realitat de Sopron. Som un dels pressupostos més baixos de l'Eurolliga, si mires els 16 equips segur que el pressupost de Sopron està entre el 10 i el 16. A mi només em preocupa seguir treballant bé. El més important és la millora de les jugadores.

Insisteix a treballar per millorar jugadores, però a la llarga tothom vol guanyar partits. Són dos objectius compatibles?

Això és el peix que es mossega la cua. Si, des del principi, el teu objectiu és només guanyar partits possiblement acabis perdent; si el teu objectiu és millorar les jugadores possiblement cada cop juguis millor i si jugues millor al final guanyaràs partits. És una norma molt senzilla. El problema és que els entrenadors ens equivoquem escollint el camí curt. A mi m'havia passat quan tenia menys experiència que ara, perquè el bàsquet és A, B, C... i ens equivoquem quan volem passar directament de l'A a la C. I escollir aquest camí ràpid és el que ens acaba matant, perquè al final trobarem a faltar coses bàsiques que ens hem deixat pel camí. El bàsquet és un joc senzill, però el més complicat és fer-lo senzill.

Això està molt bé, però en les últimes setmanes he vist com es parlava molt de Roberto Íñiguez perquè el Sopron ha estat finalista de l'Eurolliga. I, en canvi, fa un any el seu nom va sonar molt menys després que l'Orenburg es quedés fora de la Final Four. Allò que dèiem dels resultats...

Vaig tenir una discussió enorme en directe amb la Cadena Ser de Vitòria, perquè ells em felicitaven per jugar la final d'Eurolliga. I jo els deia que la meva temporada anterior a Orenburg va ser igual o millor que aquesta amb la punyetera diferència d'un partit. Un sol partit que va ser el tercer del play-off dels quarts de final de l'Eurolliga, contra el Praga, que tenia un gran equip amb Xargay, Palau, Dupree, Petrovic... El vam perdre perquè es van lesionar Amanda Zahui i Tiffany Mitchell, que eren les nostres dues millors jugadores.

Un Orenburg que ja no era el de la seva primera temporada.

Després del primer any a Orenburg, el club va haver de canviar set jugadores perquè varen marxar a altres clubs que els pagaven més diners. Vam reconstruir l'equip i ens vam posar en el play-off de l'Eurolliga on vam tenir la desgràcia de les lesions, però ningú parla del meu segon any a Orenburg. Només del primer, en que vaig jugar la final de l'Eurolliga amb Bonner, McBryde, Anna Cruz... o d'aquests dos anys a Sopron. Però, per a mi, com a treball i joc d'equip ha estat igual o millor que els dos anys en què he arribat a la final de l'Eurolliga o els de Fenerbahce.

Insisteixo: resultats.

Al final arribes a la conclusió que, per a l'entorn, el concepte d'èxit vol dir guanyar. I jo ho entenc, però per a mi ha de ser diferent. Èxit és trobar-me una jugadora com Anna Cruz, Sílvia Domínguez, Cappie Pondexter o, en futur, Aleksandra Crvendakic, i que em diguin que els vaig fer guanyar diners, que vaig millorar la seva carrera o que els vaig ajudar a millorar com a jugadores. Al final això és el que queda i és realment important

Parlant de dies que «queden». Vaig veure que recordava a les xarxes el tercer aniversari del seu titol amb l'Uni Girona

És que va ser un dia molt especial. Recordo molt aquell dia, especialment per com van gaudir gent que aprecio molt com en Pere (Puig), Vicenç (Bordas) o el president (Llorenç Biargé). Va ser una alegria molt gran i la veritat és que sovint torno a mirar el vídeo de Fontajau ple. Guanyar és bonic per això i no per tenir títols.

A Girona el club també ha seguit millorant. S'hauria imaginat en aquella època que l'Uni pogués fitxar Laia Palau

No, ho reconec. Ha estat una sorpresa. La Laia va venir a Sopron en l'últim partit de la lliga regular de l'Eurolliga amb el Bourges i vaig estar parlant amb ella. Després d'aquella conversa em va quedar la sensació que es volia retirar i començar a pensar com a entrenadora, perquè em va parlar de venir la temporada vinent a veure com treballava i ajudar-me. Però aquesta oportunitat que li ha sortit a Girona és molt bona.

Hi ha tornat a parlar?

Quan ho vaig saber la vaig felicitar. A ella i a en Pere (Puig), perquè aquesta serà un d'aquelles relacions on guanyen les dues parts. Que sempre són les millors. La Laia pot tornar a casa i començar a pensar a deixar el bàsquet, però a casa amb calma ajudant el club i a una terra que ella estima; i per a l'Uni perquè comptarà amb una jugadora internacional amb molts anys d'experiència. Amb Laia i Núria (Martínez), Girona tindrà la posició de base més coberta que, potser, alguns equips d'Eurolliga.