Per què deixa el futbol?

Ho deixo perquè em veig moralment preparat per fer-ho. Soc un apassionat del futbol, però, des d'un fred 12 de desembre del 2015, vaig decidir que això s'havia d'acabar. Els meus companys ho sabran, he viscut com pocs les victòries, m'agrada tenir un vincle amb els companys de vestidor, m'emociona recordar les batalletes i parlar de futbol. Però em fa malviure la derrota, el sentiment de responsabilitat que t'atorga la porteria i la sensació de passar exàmens diumenge rere diumenge. He intentat prendre-m'ho d'una altra manera, però, no ha estat possible. M'he donat de marge fins a arribar a retrobar-me amb els meus amics amb qui vam començar a jugar a pilota a Tordera, he tancat el cercle i ara vull provar un altre estil de vida, sense el futbol. Sobretot, ajudar els altres a encarar-ho de millor forma.

Què va passar aquella freda nit del 12 de desembre de 2015?

Aquell dia vam jugar amb el Llagostera B al camp del segon classificat, el Palafolls, i vam perdre el partit en l'últim moment per culpa d'una acció errònia entre els meus centrals i jo. Aleshores em vaig endur un gros maldecap cap a casa. Al cap de pocs mesos havia de ser pare, i el maldecap amb què vaig arribar a casa, i la meva manera de reaccionar, em va fer entendre que això s'havia d'acabar tard o d'hora. O canviava el xip o s'havia d'acabar... en fi, aquella temporada vam guanyar la Lliga i tot va sortir bé, però, allò em va fer entendre que el futbol s'estava acabant.

Quin és el millor record que s'emporta del futbol?

Són molts records, però la satisfacció de la permanència amb el Guíxols certificada en un partit èpic en el que vaig aturar un penal a Marçal Lladó quan jugàvem amb 9, va ser brutal. I evidentment, el campionat i l'ascens amb el Llagostera B va ser fantàstic, jugar per guanyar partit rere partit és una sensació apassionant. Però no voldria deixar passar l'oportunitat de recordar el partit que vaig fer a Tercera amb el Palamós a Castelldefels. Després de set mesos en el forat més fosc que existeix, la banqueta, vaig destacar en aquell partit, va ser una bona recompensa a tot el treball que vaig estar fent i que els companys m'anaven aplaudint entrenament rere entrenament. Aquella data i aquell partit em van fer sentir orgullós de mi mateix.

En quin club s'ha trobat més a gust?

El sentir-te còmode va estretament lligat al valor que sents que els clubs et donen. Està clar que el Llagostera és el club que més m'ha aportat, m'ha ofert una vida en aquest poble i sempre estaré agraït a l'Oriol pels passos que em va deixar fer en les dues èpoques que hi he estat. No obstant, on més he tingut la sensació de sentir-me estimat ha estat al Guíxols i a l'Arenys.

Quin entrenador l'ha marcat més, de qui ha après?

De gairebé tots n'aprens coses, la fam de victòria de l'Oriol em va marcar molt. L'estima d'un tècnic com en Ramon Monràs, del qual en guardo un record tan gran com la il·lusió que torni a tenir el seu lloc dins el futbol gironí. Però vull destacar per sobre de tots en Pep Triadú. D'ell en destaco una frase que encara avui dia segueix respectant: «des d'avui em teniu amb vosaltres les 24 hores del dia dels 365 dies de l'any, treballarem com animals, però no us fallaré mai, sobretot fora del terreny de joc».

Per què va voler ser porter?

És curiós, no ho sé, m'hi vaig trobar. Segurament perquè el meu germà era jugador. Suposo que em feia servir d'espàrring i amb aquest motiu, als tres anys vaig decidir que volia ser porter. A partir d'aquí he anat superant situacions que m'han anat certificant que en una altra vida no seria porter. M'he sentit orgullós de la meva feina sempre, del meu compromís i del meu esforç, fins i tot dels meus resultats. No obstant, he volgut seguir fent-ho mentre m'ha quedat il·lusió per eixugar-me les llàgrimes.

Quins porters admira?

El porter que més he admirat ha estat Iker Casillas. Porter que ha viscut de la intuició i dels reflexos. Que ha aparegut en els moments clau i fent aturades que només les hem vist fer a ell.

El futbol és un bon lloc per fer amics?

Sí, sense cap mena de dubtes, el vestidor és la veritat més gran que he pogut palpar en el món del futbol. En aquestes quatre parets és on es viu el millor d'aquest esport. Tinc la sort de guardar amics de cada vestidor per on he passat i això m'omple d'orgull.

Quin ha estat el millor porter amb qui ha competit per ser titular?

Això és com la pregunta dels entrenadors. Cada porter m'ha ensenyat coses, però si hagués de destacar-ne alguns serien: René, Wilfred i l'Iván Portolés. El que més em va impactar va ser en Portolés, era la primera vegada que compartia vestidor amb un porter que dominava tantes facetes del joc.

Li agradaria seguir vinculat al futbol?

Estic segur que sí, que trobaré el meu espai. M'agradaria ser entrenador de porters o el coach d'algun club. Crec que la vessant emocional és fonamental i em veig preparat per a aquesta parcel·la del futbol.

Un extècnic seu, Ramon Monràs, m'ha explicat que està fent un llibre. Què hi vol explicar?

Sí, és un projecte que vaig engegar a mitjans de març. Veia que s'acostava el punt i a part en el futbol i vaig endinsar-me en la idea de deixar escrites unes reflexions que he anat recopilant amb el pas dels anys. A més, vaig comptar amb l'aprovació d'una editorial esportiva que mostrarà el resultat d'aquest llibre a mitjans d'aquest estiu. Val a dir que he gaudit del suport i la participació de jugadors professionals com René Román (ara porter de l'Almeria, que havia jugat al Llagostera i al Girona) i Sergi Gómez (jugador del Celta).

Quin objectiu persegueix?

Vull mostrar els meus pensaments sobre diversos aspectes d'aquest món, tenint en compte que no hi ha una veritat absoluta. El llibre es titularà El futbol és i estic segur que pot ajudar al lector a entendre diferents situacions que conviuen en el món del futbol, sobretot en el no professional.