´Sempre he fet el que m´ha donat la gana. És dur, però és veritat´

Cantant. El popular Raphael està més d'actualitat que mai amb la gira del seu darrer disc de duets "50 años después". El cantant interpreta les seves cançons al costat d'artistes com Miguel Ríos, Alejandro Sanz, Juanes, Joaquín Sabina, Ana Torroja, Enrique Bumbury o Paul Anka. Un disc que ja és triple platí i que té una intensa agenda de concerts per a aquest estiu. Demà actuarà al Festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell.

PALMA DE MALLORCA | CARLES MULET Amb 16 anys, Raphael (Linares, 1943) va colar el seu estil entre els crooners de l'època, especialistes en fer ballar. Ell només "volia cantar i que l'escoltessin", cosa que porta fent mig segle. Demà actuarà al Festival de Cap Roig.

S'ha de ser un gran artista per no avorrir al públic cantant durant tant de temps.
És cert, però això no ho he dit jo.
La gira del 50è aniversari, 66 anys i avi per cinquena vegada. S'està fent gran?
Per res del món, em trobo fantàsticament bé. L'edat és mental; hi ha gent que en té trenta i són absoluts ancians. El meu cas és especial, en estar transplantat tinc l'edat de l'òrgan. Jugo amb avantatge.
Ha reconegut que va ser un noi sense joventut. S'ho ha retret en alguna ocasió?
No, no sento llàstima de mi mateix. Ningú m'ha obligat mai a fer res. Porto la vida que he volgut viure i la que seguiré vivint. No me n'arrepenteixo.
A Salzburg el van proclamar com la millor veu infantil d'Europa. Era un nen repelent?
No, què va. Per mi allò era només un joc. Del viatge a Salzburg en recordo el camí amb autobús i els entrepans que ens donaven.
Cantant així de bé li devia costar menys convèncer els seus pares que volia ser artista.
He fet sempre el que m'ha donat la gana, és dur, però és cert. Ells tampoc eren tan bons actors com per fingir que no hi estaven d'acord. No estava fent res dolent, i ho he demostrat.
Promet que és autocrític. Quants retrets s'ha fet?
Sóc el culpable de tot, del que està bé i del que no, no tinc excusa per poder donar-li a d'altres la culpa. Afortunadament, m'he equivocat moltes vegades, menys de les que he encertat i de les que han trascendit.
No porta gaire bé això de ser un mite.
M'agrada més veure'm com una costum, entra millor dins de l'apreci personal que el públic i jo tenim.
"Pioner de la música moderna a Espanya". Ho posa a la seva web.
No haig d'estar d'acord amb totes les frases. El que sí que és autèntic és que vaig trencar motlles.
El seu compositor de capçalera, Manuel Alejandro, va escriure "Yo soy aquél". Llavors, aquell no és Raphael.
Per suposat que és ell, jo sóc l'altaveu de Manuel Alejandro.
Espanya valora poc els seus compositors?
Es parla poc d'ells, però no només a Espanya. Crec que des dels anys 80 hi ha falta d'idees, un sot, també a nivell d'intèrprets. Les cases discogràfiques volen clons, els allunyen de poder desenvolupar la seva personalitat.
"OT" sí que és un escándalo? És un programa necessari, però no tots els dies. Les veus han de sortir d'algun lloc, tot i que no és bo que tots cantin i vesteixin igual. Em preocupa que llancin els nois per jutjar el seu treball sense que l'hagin pogut preparar. Cal aprendre des de l'escenari, fent un milió de pobles.
Qui és un sogre més temible, Raphael o el seu consogre José Bono?
(Riu). Cap dels dos. Érem bons amics abans que es coneguessin els nois, ara som família.