Amb puntualitat britànica i vestit i corbata negres impecables, Raphael va ser rebut abans de començar a cantar per dos minuts d'aplaudiments per part del públic dempeus, situació que es va repetir en nombrosos moments al llarg de l'actuació. El cantant de Linares va començar el concert donant una bona pista del que seria l'actuació: va cantar les primeres estrofes del Cantares de Serrat a capella, en una bona mostra que de veu, com de carisma, continua sobrat. A poc a poc, Raphael es va deixar anar, es va mostrar més proper al públic, -ja sense jaqueta i amb la seva inseparable camisa negra-, interactuant amb ell mentre el nivel d'entrega mútua s'elevava per moments.
El cantant andalús es va mostrar encantadíssim d'actuar en un "lloc paradisiac" com els Jardins de Cap Roig. Va afegir que era el primer cop que els visitava i va prometre que tornarà aviat perquè en aquesta gira només celebra "els seus primers 50 anys de carrera".
El primer clímax de la nit es va produir amb la interpretació de Digan lo que digan i Hablemos del amor, moment en el qual va jugar amb una imatge seva del passat, gràcies a tres pantalles gegants que també li van permetre fer un emotiu duet amb Rocío Dúrcal.
Raphael va mostrar en tot moment el seu domini escènic habitual, regalant constantment els seus tics genials i els seus recursos de gat vell que tant agraden als seus seguidors i tant copien els seus imitadors, als quals va fer referència en un moment de l'actuació.
Recordant les cançons de sempre, amb girs vocals que en qualsevol altre serien extranys, es va anar ficant el públic a la butxaca fent el que tothom esperava i volia, repassant una llarga carrera plena d'himnes a mig camí entre la reivindicació personal i les mostres d'amor més passional.
En tot cas, més motivat que mai per celebrar els seus cinquanta anys de carrera i amb una energia envejable per a un home de la seva edat (no la direm, a ell no li agradaria), va saber alternar aquests temes propis amb els d'altres cantants amb els quals ha compartit el seu darrer disc, Raphael, 50 años después, tot un homenatge de grans artistes a l'intèrpret de Linares.
Després de superar fa uns anys una greu malaltia i haver-se reinventat centenars de vegades, la seva tradicional barreja escènica entre xuleria ben entesa i propera tendresa va resultar novament efectiva en cançons com Escándalo, Qué sabe nadie o la mítica Yo soy aquél.
Veient una actuació tan autèntica i plena de força, la reflexió a fer resulta bastant obligada: més d'un frontman i cantant de grup interplanetari amb aires messiànics hauria d'haver assistit al concert per apreciar realment el que és carisma a sobre d'un escenari. Oi que sí, Bono?
