El camí s'obre pas enmig d'un bosc de Lloret de Mar. De sobte, darrere els arbres apareix el majestuós edifici del Santuari de Sant Pere del Bosc. Ubicat tot just a pocs quilòmetres del turisme de Lloret de Mar hi ha un indret on es respira calma, catolicisme i catalanisme.

El santuari de Sant Pere del Bosc és un edifici rehabilitat el 1898 gràcies a l'impuls de Nicolau Font i Maig (1830- 1908), un indià de Lloret de Mar que va anar a Jaruco (Cuba) cridat per un oncle seu i que va tornar amb una gran fortuna. Nicolau Font era conegut amb el nom de "Comte de Jaruco", un títol nobiliari que ell no va acceptar pels seus ideals catalanistes i perquè trobava absurd pagar a Madrid unes taxes per haver de ser comte.

Va ser el 1860 quan Nicolau Font va adquirir el terreny de Sant Pere del Bosc per uns 200.000 rals (unes 25.000 pessetes de l'època). "Quan en Nicolau Font ho va comprar, Sant Pere del Bosc era una ruïna. Estava tot destruït i ell la va fer restaurar amb aquest aire modernista", explica Nicolau Cabañas, tot recordant la vida del seu "oncle-besavi". Nicolau Cabañas i el seu fill Nicolau Cabañas i Rodríguez són els actuals familiars descendents de Nicolau Font. Així, doncs, ara és la família Cabañas qui s'encarrega de mantenir viva la història i el llegat del seu avantpassat indià.

Nicolau Font encara vivia a Cuba i administrava la fortuna heretada quan el seu cosí i aleshores alcalde de Lloret de Mar li va demanar que comprés Sant Pere del Bosc, un indret que era molt estimat pels lloretencs. Era l'època de la desamortització d'Isabel II i es volia evitar que aquell indret amb tanta història acabés en mans forasteres, segons explica la família Cabañas.

Sant Pere del Bosc és un paratge amb molta història i ha sobreviscut a diversos incendis intencionats. Construït fa més de 1.000 anys, el monestir de Sant Pere del Bosc va ser habitat per religiosos benedictins fins al 1694, quan els francesos invasors van calar foc a l'edifici. L'any 1759 l'ermita va ser reedificada amb un estil barroc. A finals de la primera dècada del segle XIX, els francesos van tornar a cremar l'edifici. Però aquest no va ser l'últim incendi: el 1936 -poc després de l'alçament dels sublevats franquistes-, un grup republicà de Lloret de Mar tenia ordres de cremar el santuari. No obstant això, com que l'edifici era molt estimat pels lloretencs, els republicans van decidir ennegrir els vidres de l'edifici amb fum per fer veure que ho havien cremat. D'aquesta manera, van convèncer altres republicans que el santuari lloretenc ja estava cremat. Els republicans tampoc van voler baixar al mausoleu familiar on hi ha enterrat Nicolau Font i Maig, però sí que es van endur l'altar de l'ermita. "Ho van cremar però encara ho van fer prou net", diu amb resignació Nicolau Cabañas. Per tant, la cripta és l'única part de l'ermita anterior a 1936 que està intacta.

Quan Nicolau Font va tornar de Cuba, en l'últim quart del segle XIX, va viure entre París i Lloret de Mar. Sempre segons la versió de la família Cabañas, a la localitat selvatana l'indià vivia al poble i gairebé cada dia pujava a Sant Pere del Bosc. Per fer la restauració, Nicolau Font encarrega les escultures a Eusebi Arnau i la pintura a Enric Monserdà, oncle d'un jove arquitecte anomenat Josep Puig i Cadafalch. Les creus de terme i el pedró o capelleta de la Mare de Déu de Gràcia van ser projectats per Puig i Cadafalch.

El 1904 s'inaugura l'Àngel, un monument projectat per Enric Monserdà i fet en honor a la Mare de Déu de Gràcia. No obstant, aquesta obra és considerada com el primer homenatge post mortem fet a mossèn Jacint Verdaguer, que havia mort dos anys abans. Al monument s'hi va afegir un medalló amb la cara del poeta als peus de la verge.

El 1898, Cinto Verdaguer va estar dos dies allotjat a la casa de Nicolau Font. Un dels dos dies, el poeta va passar la jornada a Sant Pere del Bosc i "Nicolau Font li va encarregar la reforma del goig a la Mare de Déu de Gràcia i el goig a la Creu de Terme". En aquella època, Verdaguer ja era un personatge molt reconegut i havia renyit amb al marquès de Comillas, fet que li provocà passar mals moments com a capellà.

Un cop es va acabar la reconstrucció del santuari i, amb l'elaboració de la Creu de Terme i l'Àngel, Sant Pere del Bosc es va convertir en un "recorregut espiritual". "Una espècie de zona de peregrinatge i un camí eclesiàstic de Lloret de Mar fins a Sant Pere del Bosc. Era un itinerari marià", explica Nicolás Cabañas i Rodríguez. Aquest recorregut eclesiàstic encara es manté com una tradició. L'Associació excursionista Xino-Xano de Lloret de Mar organitza el diumenge anterior a Sant Romà una caminada fins al santuari i, durant la jornada, es fa un cant a la verge, una botifarrada i una ballada de sardanes.

Un personatge camuflat

Nicolau Font era un personatge amb molts diners i que a Cuba i a París havia viscut d'una manera "còmoda" després d'haver administrat la fortuna heretada del seu oncle. "A Lloret de Mar va tornar per retirar-se. Es dedicava a la vida contemplativa. Els últims anys de la seva vida era catòlic, abans no ho sé", explica Nicolau Cabañas del seu oncle-besavi amb la precaució necessària per no caure en els rumors generats en l'entorn de la figura del seu avantpassat. "El que sí se sap segur és que Nicolau Font a vegades vestia com l'ermità i la gent el confonia. Fins i tot li donaven propina per ensenyar l'ermita. Ell, que era l'amo, agafava els diners per no delatar-se", diu Nicolau Cabañas del seu oncle rebesavi en una conversa en què pare i fill recorden anècdotes dels seu familiar.

Un dia hi havia uns lladres en el camí que condueix a Sant Pere del Bosc i esperaven que Nicolau Font baixés per atracar-lo. L'indià no va anar vestit com una persona amb molts de diners sinó que vestia com un drapaire. Els lladres no el van identificar i li van preguntar quan baixava el Comte de Jaruco. Ell mateix va respondre que baixaria més tard i va tenir temps d'avisar a la Guàrdia Civil.

També és curiosa l'anècdota de les monedes d'or que Nicolau Font volia posar al terra de l'ermita. L'indià ja havia renunciat a pagar taxes per haver de ser comte i va demanar a la Casa Reial poder posar unes monedes al terra. Però clar, els peus podien trepitjar la cara del rei o l'escut de la nació. Ambdues coses eren considerades un insult a la corona. La resposta de Madrid va ser que les monedes s'havien de posar en vertical i no en horitzontal, obligant d'aquesta manera a augmentar el nombre de monedes que s'havien de malgastar i posar-les al terra. Nicolau Font va abandonar la idea.

Un altre dia, Nicolau Font anava cap al santuari caminant i va començar a ploure. S'explica que ell mateix es va prometre que mai més tornaria a quedar-se xop mentre feia el camí i va fer construir una casa enmig del bosc.