Els Amics de les Arts van tancar el concert de Porta Ferrada amb Matrimoni Arnolfini. Això no és cap novetat, ho han fet repetidament en els concerts d´aquesta gira de presentació d´Espècies per Catalogar, però, el títol de la cançó, encara que parlant de pintura sigui només «l´únic que se´m va quedar de l´institut», remet al paral·lelisme entre la contenció de les formes de la parella que va pintar Jan Van Eyck al segle XV i la que hi havia a l´escenari de l´Espai Port de Sant Feliu de Guíxols. Els Amics de les Arts són un fenomen molt consolidat en l´actual panorama musical català, i a Porta Ferrada ho van tornar a demostrar amb un concert molt sòlid, però si d´alguna cosa va mancar la nit va ser del mateix que no té el famós quadre del pintor flamenc: transgressió en les formes. I això no és necessariament dolent.

El públic no es va aixecar dels seus seients, i per tornar a seure tot seguit, fins que al voltant de l´hora de concert Joan Enric Barceló va deixar anar un clarificador «qui no s´aixeca ara és perquè no vol» que donava pas a la conegudíssima Jean Luc. La gent no saltava gaire, o gens, però estava educadament entregada.

Els Amics de les Arts han aconseguit arribar a un públic molt nombrós, nens inclosos, a Porta Ferrada n´hi havia per tot arreu i de totes les edats. En aquest ambient marcadament familiar el quartet, sorgit d´un pis d´estudiants del carrer Muntaner però cada cop més gironí, ara ben acompanyat per «la banda per catalogar», van anar saltant dels temes del seu nou disc a moltes peces de l´aclamat Bed&Breakfast (de L´home que treballava fent de gos a Les meves ex i tu o 4-3-3) a alguna incursió a la seva discografia anterior, Tren Transsiberià, fins a completar un espectacle bastant rodó. Amanit amb alguns gags ja coneguts pels més fans, però encara efectius, com la trucada al doblador de Bruce Willis com ja havien fet uns pocs dies al concert de les Ruïnes d´Empúries, o alguna proclama reivindicativa al voltant de la pujada de l´IVA de la cultura. I amb la Independència, demanada pel públic i assumida per Dani Alegret com la «solució que tenim més a mà». Els discursos van ser molt aplaudits pel familiar públic de Porta Ferrada, bé menys per alguns que altres nens que ja dormien a les faldes dels seus pares, abans d´entrar en un tram final de concert amb la gent, ara sí ja més dreta, per anar acomiadant a un grup que viu el seu gran estiu de somni sense deixar de fer amics saltant de festes majors, com la de Porreres la nit abans, a tots els grans festivals del país com aquest de Porta Ferrada.

Això sí, sense perdre el bon costum de quedar-se una bona estona, o millor dit molta estona, a firmar «tot el que faci falta» a la llarga cua de fans/famílies que els esperaven tot just després que sonés la darrera nota del Matrimoni Arnolfini.