Apareix a l'Oficina de Turisme Cal Lero de Banyoles dalt una bicicleta. És Josep Brugada (Banyoles, 1958), director mèdic de l'hospital Clínic de Barcelona. Ara només queda esperar el seu germà Ramon (Banyoles, 1966) i degà de la Facultat de Medicina de la Universitat de Girona, que es trobava pintant la seva casa de Besalú. Junt amb en Pere, que treballa a Brussel·les, els tres cardiòlegs són reconeguts gràcies al Síndrome Brugada, relacionat amb les morts sobtades. Diari de Girona anècdotes de la infantesa i comentar com són les seves vacances actuals.

Com eren les seves vacances d'estiu?

Josep Brugada: Anàvem a Empuriabrava.

Ramon Brugada: No, tu quan eres petit encara no hi anàvem. Era quan ja tenia uns 20 anys. Abans ens quedàvem a Banyoles a pescar.

J.B: Nosaltres vivíem aquí i, per tant, això era casa nostra. Era continuar vida normal però a l'estiu. Anàvem sovint a la platja i els ?diu?menges la mare ens portava a Llafranc, els dimarts a Calella i passàvem per la Bisbal a veure la família de la meva mare.

També anàveu a l'estany?

J.B: Tot el dia. Jo era molt aficionat a la pesca. Cada dia, al sortir de l'escola, venia a pescar. I a l'estiu, per descomptat.

R.B: Black Bass i peix sol, el gardí no picava.

Dels tres germans, qui era el que més pescava?

J.B: El més aficionat a la pesca sóc jo, però no vol dir que era el que pescava més. El que va pescar la captura més gran va ser en Pere. Va agafar un luci de tres quilos. Ara no crec que en quedi cap, però era la captura més gran.Precisament, la foto està en aquell bar d'allà, a la Carpa. Cada vegada que pescava un luci en Pere es feia una foto. Recordo que vam anar a fer-la a Can Mateu. És un record.

Quina és l'anècdota de la infància que recordeu més?

R.B: Sí, home! Jo entrava d'amagat al Club (Natació Banyoles). Jo ja era soci del Club abans de ser empadronat a Banyoles perquè el meu pare era el secretari. Amb els amics ens colàvem tot i que jo era soci. Ho feia perquè els altres també es colaven (riu).

J.B: Per mi el record és l'estany. L'estany. L'estany en totes les seves formes. Per venir a banyar-te, a pescar, a passejar, a festejar. L'estany era i és el lloc central de la nostra vida.

Actualment, què acostumen a fer un dia de vacances?

J.B: Com que jo viatjo molt durant l'any a l'estranger, tot i que ara una mica menys, sempre m'agrada no viatjar durant les vacances. M'agradava i m'agrada estar a Banyoles, tranquil. Allò que et quedes a casa i gaudeixes de la casa i l'estany. També m'agrada anar uns dies a la platja, però res de viatjar. R.B: A nosaltres ens agrada molt la muntanya. La setmana passada vaig estar al Pirineu aragonès i anem a pujar pics. Caminar, eh? Sense escalar. Després anem algun dia a la platja, però no ens hi quedem. Anem i tornem.

Llavors es pot dir que un és de mar i l'altre de muntanya?

R.B: (Rumia) Som gent de quedar-nos a casa. És un problema d'haver viatjat molt. Agafar les maletes, avions...

J.B: Com que ho fem molt durant l'any. Si ho tornes a fer durant les vacances és com si no fossin vacances. Com si continuessis amb la feina. Llavors ens agrada quedar-nos a casa i mirar la televisió una estona, fer la migdiada, preparar el sopar, fer una barbacoa, etc. Allò més relaxat.

Hi ha algun moment de l'estiu en què es reuneixin els tres germans?

J.B: A l'estiu no perquè és més complex. Sí que ens trobem el dia de Nadal i possiblement és l'únic dia que estem tots plegats. En Pere està a Brussel·les, en Ramon fins fa quatre dies estava a Estats Units i Canadà i jo durant vuit anys vaig estar a França i Holanda. Som una família de gent que sempre ha estat molt dispersa.

R.B: Ens trobem més en congressos que res més.

J.B: Ens trobem més a Estats Units per fer un sopar perquè hi ha un congrés. És més fàcil trobar-nos per qüestions de feina que dir per quedar a Banyoles. És complicadíssim.

Quan estan a Banyoles, què els agrada fer?

R.B: Per exemple, fa uns dies vam venir a fer el toc aquí a l'estany. Venim a passejar per Banyoles i a donar mitja volta a l'estany.

I ara que hi ha la nova barca, hi pensen pujar?

R.B: L'altre dia vam estar a punt però encara no havien obert. Em faria gràcia anar-hi. Mira, és un record. Tota la vida hem estat aquí. També, quan has estat fora llavors veus què significa tenir l'estany.

Es valora més, oi?

R.B: He estat setze anys a l'estranger i, quan venia un mes o tres setmanes de vacances passejava per aquí, pensava: "Caram, una feina com la dels metges de família -de vuit del matí a tres de la tarda- i sortir i trobar-te amb l'estany. I haver de decidir entre natació, rem, piragüisme, bicicleta, etc". Clar, és un luxe.

J.B: El dissabte i el diumenge, si no estic viatjant, sempre estic a Banyoles. El dissabte i diumenge sortim amb els amics amb bicicleta a les vuit del matí. Anem per aquí la muntanya. Al Rocacorba, a la Mare de Déu del Món i totes aquestes muntanyes que hi ha per aquí. A dos quarts de dotze arribem i ens parem a esmorzar en un bar que hi ha aquí prop de l'estany. Quan ens assentem sempre diem el mateix: "Quina sort tenim de viure a Banyoles!".

R.B: No es valora prou el que tenim. Jo he estat set anys a Houston. A la seva platja, que es diu Galveston i que era un poble de pirates, és allà on Jesucrist va caminar sobre l'aigua de tant bruta que està! Sortir de casa i poder venir aquí és espectacular.

Apaguen el telèfon mòbil durant les vacances?

J.B: Mai de la vida. És gairebé impossible. Ni el mòbil ni la Internet. Estem amb feina permanentment. Tenim pacients i és molt difícil per nosaltres dir "tanco". Jo vaig fer vacances una setmana al juny, una altra al juliol i me'n guardo una pel novembre i així poder anar a veure una filla que viu a San Francisco.

En el seu cas, Ramon, ara ja deu preparar el proper curs...

R.B: Sí, ara l'agost és més lent. El problema que hi ha és que tenim moltes feines que no s'acaben mai. Una és la recerca. Tenim un laboratori amb 25 persones treballant. A l'estiu és quan intentem (perquè durant l'any és molt complicat) impulsar amb projectes, articles, beques i tot plegat. Jo rebo al voltant de 80 correus cada dia que he de contestar. Si em quedo sense respondre, els correus s'acumulen i em ve un neguit la quantitat de feina que tinc a darrere. Hi ha pacients, recerca... No s'acaba.

I per acabar, Josep, com valora que el nominessin per ser Català de l'Any 2011?

J.B: Sortir o no és circumstancial. El més important és estar allà i el reconeixement que significa no només per mi, sinó per la professió mèdica. En un any de retallades, doncs, és un reconeixement a una feina en moments molt difícils.