El director del festival Pròxims, Alberto Salmerón, afirmava en una entrevista recent publicada a Diari de Girona que "per fi, els grups de casa nostra poden cantar en l'idioma que vulguin sense por de ser politizats, decidint només en funció de la seva creativitat". I efectivament, la cita guixolenca del certamen barceloní recentment ampliat en dues cites a la Costa Brava en va ser una bona mostra: l'accent balear es va combinar amb l'anglès, i el castellà amb el català de La Bisbal en una vetllada que va suposar un repàs a l'ampli ventall del nostre indie actual, sense complexos ni limitacions ni de llengua ni de format.

Precisament, i seguint la filosofia del festival Pròxims de presentar els artistes a peu d'escenari, el líder dels Standstill Enric Montefusco es va despullar (a ell i a les seves cançons) per oferir un recital delicat i poderós alhora, armat només amb la seva veu i una guitarra. Composicions que amb la formació al complet rugeixen huracanades van mostrar el seu esquelet més delicat, com en el cas d'Adelante Bonaparte; però el cantant també va demostrar que les seves vocals prodigioses són eina suficient per dotar d'energia cançons com 1, 2, 3 sol¿Por qué me llamas a estas horas?. A banda, va aprofitar per avançar que Standstill està treballant en un nou disc, que espera "poder presentar en properes edicions del Pròxims".

Qui segueix presentant el seu darrer treball, Fins que la mort ens separi, és el més pròxim (com a mínim, a Sant Feliu) de tots els artistes d'aquesta edició: Jaume Pla, Mazoni. En el seu cas, ja amb la banda al complet, va pujar els decibels de l'Escenari Port amb guitarres elèctriques, sintetitzadors i ritmes marcats. I el públic va respondre fidel corejant temes com Apocalipsi Now ("escrit fa tres o quatre anys però més vigent que mai", va apuntar el bisbalenc) o la foscor perversa de Caputxeta.

Però sens dubte, a qui no es menjarà el llop serà a Maika Makovski, un prodigi de força sobre l'escenari que deixa petit allò de "les noies són guerreres". El darrer cop que se la va poder veure a Girona va ser al passat Temporada Alta, donant la rèplica musical a Juan Echanove al muntatge Desaparecer, basat en poemes d'Edgar Allan Poe. Però si en aquella ocasió lluïa de blanc virginal, a Sant Feliu es va enfundar en mudes rock per emular el record de Patti Smith al mateix escenari.

Va abordar el concert al capdavant dels teclats, amb una actitud que basculava entre el cabaret desafiant i els refilets del twee pop; però va ser en posar-se rere la guitarra quan la proposta va pujar d'octans per esdevenir fosca, atmosfèrica, inquietant i terriblement sexy. El tancament amb Nevermore, escrita precisament per a l'obra de teatre esmentada i passada per l'accelerador, va deixar bona mostra que el rock, o l'art en general, no entén de gènere.

Després d'ella, als Antònia Font els quedava l'estrany paper d'uns caps de cartell que semblarien deslluïts davant la potència de Makovski, tot i que van reunir la major concentració de públic de la nit. Amb la promesa del nou disc que presentaran a Girona a la tardor, els mallorquins van centrar el repertori en el seu recent treball, Lamparetes, posant la cloenda a la nit amb Calgary 88.

I com imbuït de l'esperit olímpic, aquest primer Pròxims a la Costa Brava va servir perquè la música posés de relleu el que ens uneix, no el que ens separa.