Sens dubte Jonas Kaufmann és el factòtum de la lírica contemporània. No només és capaç de dominar admirablement el repertori italià i francès, sinó que en el seu haver trobem grans títols del drama alemany, amén del gènere liederístic. És fonamentalment un cantant d'òpera capaç d'encarnar els grans personatges del gènere. Normalment, només realitza 4 o 5 gales a l'any i ha explicat que aquest format li resulta més complicat que no pas protagonitzar un personatge operístic perquè en aquest registre pot concentrar-se més en la caracterització i en els elements vocals que requereix. És per això que un programa tan complicat com el que va fer ahir a Peralada -que enguany ha recuperat admirablement la seva trajectòria compromesa amb la lírica i ha tancat el festival amb un espectacle com aquest- representa un gran esdeveniment d'una banda, per les escasses ocasions en què el podrem escoltar en aquesta tessitura i de l'altra, perquè és dels poquíssims artistes que poden encarnar tants rols en un sol espectacle.
Dimarts a l'aeroport del Prat va explicar als mitjans que "Ara puc fer de tot" i té raó. És una rara avis absolutament imprescindible. Té els tics propis dels cantants de la vella escola. Malgrat que ja té ganes de protagonitzar personatges que encara no ha portat d'alt l'escenari, té clar que cal esperar esperar el moment adequat per cada cosa.
Ve de Salzburg de cantar Ariadne auf Naxos de Strauss, La Bohème i Carmen i després del sojorn empordanès hi retorna. Particularment em va soprendre amb un disc admirable dedicat als lieder de Strauss amb el qual ja apuntava que una veu tan portentosa com la seva havia de tenir un espai especial per l'òpera i així ha estat. Amb aquest currículum les expectatives són màximes, més encara si recordem que havia d'haver vingut al Gran Teatre del Liceu i malauradament no va poder ser.
Abans que la rotativa es posi a treballar en la impressió d'aquesta capçalera encara tenim un marge per reportar les evolucions del tenor muniquès que va començar l'actuació després de la feroç obertura de La forza del destino de Verdi -amb una musculosa Orquestra de Cadaqués- amb l'ària Cielo de mar de La Gioconda. Les primeres notes són les d'un veritable mestre del cant. No confia en el torrent incontestable de la seva veu. És un cantant savi. Com ha dit Josep Carreras recentment a propòsit del gran art del baríton Joan Pons, Kaufmann és un músic que -també- "sap cantar". I quin saber dir!
Amb La fleur que tu m'avais jetée de Carmen sap cosir tots els perfils de l'amort foll i amb la seva última intervenció abans de la segona part ens porta vers l'emoció extraordinària de Mamma, quel vino è generoso de Mascagni.
Kaufmann té a més a més una habilitat poc comuna per filar els fortes i els pianos amb una màgia especial al servei de l'expressió. El cant que es gira vers les ànimes de cada personatge de creació és el gran cant. Què ens reserverà la segona part? De moment tot el públic ja està convençut que estem davant d'un prodigi. Hauran d'esperar a demà per llegir la crítica de tot el recital. Quins bisos més? Quanta bellesa més? Fa poc aquest tenor ha gravat un Fidelio d'infart amb Nina Stemme i Claudio Abbado. La seva carrera és imparable. Alerta, que comença la segona part!
