Arriba amb bermudes, un polo fosc i les mans a la butxaca. Somriu i saluda més d'un conegut. Des del primer moment es mostra amb ganes de parlar i parlar dels seus estius, tot i que el que comença preguntant és ell: "Què hi fas al diari, en quina secció estàs?", diu. "Tot bé?", afegeix. Fetes les presentacions, doncs, engeguem. Rafel Nadal, com tota la seva família, estiuejava a la Fosca i després passaven uns dies a Aiguaviva. La massificació i la mort d'un germà, però, el van allunyar de la zona de Palamós. Ara, gaudeix passant les hores al seu hort. I és que Nadal necessita el contacte directe amb la natura i "ser conscient del pas del temps", confessa.

Pensar en la família Nadal i l'estiu és pensar en la Fosca?

Per nosaltres l'estiu era bàsicament la Fosca sí, perquè ens hi traslladàvem per Sant Pere i ens hi estàvem fins la primera setmana de setembre, que era quan hi havia l'aplec de la Bell-lloc, que és un aplec popular que hi ha al costat de Palamós i que era l'últim que fèiem. L'endemà ja marxàvem a pagès.

I ho han anat mantenint?

Bé, ho vam anar mantenint durant bastant de temps i hi ha alguns dels meus germans que encara ho mantenen. Jo, la veritat, és hi va haver un moment que vaig trencar bastant amb la Fosca. A banda que sentimentalment quan hi va haver la mort d'en Toni a tots ens va representar un cert trencament afectiu amb la Fosca, sobretot també perquè la Fosca s'ha anat desnaturalitzant. Continua sent un paisatge esplèndid, especialment si hi pots anar els mesos de juny o de setembre. Però clar, els que no ens agrada és estar estirats a la sorra i prou i ara s'hi poden fer molt poques coses. De fet ja és difícil fins i tot anar en barca, perquè n'hi ha a cada cantonada. No pots pescar, no pots tirar les xarxes, no es pot anar a fer musclos.

No es pot fer tot allò que feia llavors.

No. Si poguessis anar uns dies a descansar a mar en el sentit d'aixecar-se d'hora al matí, anar a pescar, llevar les xarxes, esmorzar un bon peix i després fer quatre musclos i tornar a casa. I a les hores de més aldarull, poder estar llegint una mica a l'ombra d'un pi doncs fantàstic. Però com que ja no es pot fer, prefereixo estar a l'interior i m'estic més a Aiguaviva on tinc l'hort, que és més agradable i més entretingut.

A Aiguaviva és on anaven just després de marxar de la Fosca, no?

Sí, sí, al setembre. I jo ara els caps de setmana de primavera ja m'instal·lo a Aiguaviva i després a l'estiu és el que m'agrada fer, estar-m'hi, que s'hi està molt bé.

Quan pensa en la Fosca i en aquells estius quina és la primera imatge que li ve al cap?

La primera que em ve és el matí a primera hora, quan t'aixecaves i les vaques de pesca, les vaques d'arrossegament (els bous n'hi diuen alguna gent), sortien de darrere del promontori de Cap Gros allà a les set del matí, quan el mar encara és una bassa d'oli i les 40 o 50 barques s'anaven separant perquè anaven a punts diferents a arrossegar les xarxes. Allò creava un fort enrenou, un soroll que s'anava aproximant de mica en mica a la Fosca fins que petava de cop al mig de la badia. I era un moment d'una lluminositat molt gran. Un moment molt agradable que a més coincidia en l'instant en què nosaltres acabàvem de tirar la barca a l'aigua per anar a llevar les xarxes cada matí. Era fantàstic, treure les xarxes, mirar el peix que hi havia i després fer un primer bany per relaxar-se després de l'esforç que havíem fet.

Al llibre Quan érem feliços explica que Graham Green afirmava que el lloc més bonic del món era al darrere del Trinity Collage a Cambridge, però el corregeix i reivindica que no era aquell sinó la Fosca.

Sí, jo dic que és aquell tros que va des de s'Alguer i Castell fins a cala Estreta, les Formigues i Calella. El que a mi m'agrada més d'aquest tros és la barreja de l'espai salvatge fet per la pròpia natura amb l'espai conduït per l'home i civilitzat. La platja del Castell és segurament la darrera platja rural que queda a la Costa Brava. Encara hi ha camps que arriben gairebé a tocar, una riera plena de jous que amorra a la platja. Al costat hi ha una pinedes fantàstiques, que són replantades, perquè com a la majoria de la costa antigament hi havia hagut vinya i olivera però amb la fil·loxera van desaparèixer. I hi ha el poblat ibèric de Castell... el record de la petjada humana gairebé prehistòrica. Aquesta barreja de civilització amb les roques, el mar...

Continua pensant que ho és, malgrat els canvis?

És que si tu et poses amb la Fosca a l'esquena, mirant cap a s'Alguer que encara hi són les barques dels pescadors. Castell està verge, només amb la casa que hi va fer en Sert i hi ha una petita construcció que va fer en Sert perquè en Dalí hi anés a pintar. I d'aquí fins a Calella és verge, tret d'algunes cases perdudes sota els pins, que gairebé ni es veuen.

En el llibre també explica com al principi feien fora de la seva zona de platja els turistes francesos (Privé, privé, cridaven). El primer turisme molestava, era una mena d'invasió?

Quan nosaltres érem petits, a la platja encara hi havia aquell fenomen, que ara seria impensable, de la privatització de la platja a través del tendal. Tu arribaves, plantaves el teu tendal, posaves un rètol de privat i allò era teu durant tot l'estiu. Fins aquest punt hi havia poca gent a la platja per poder-ho fer. Cada hotel ho feia i la gent estiuejant de tot l'estiu també. Llavors arribaven els turistes i no entenien que hi haguessin quatre canyes i una ombra ben agradable i que no s'hi poguessin posar a sota, perquè hi havia uns nanos que no hi estaven a sota i els deien que no s'hi podien posar. Era ridícul, però era un moment i per això ho descric. Forma part d'una època. I a la que arriba la massificació s'entén com una molèstia.

Malgrat aquesta "invasió", els turistes devien aportar altres coses positives. L'arribada de les noies per exemple.

I tant, i tant! Era una "invasió", però una invasió agradable. Nosaltres el turisme, la percepció que en tens de petit i en aquella època, és que és un aire d'alliberament, de varietat... En tot, en coses molt petites. Les marques de cotxe eren diferents. Els cotxes en aquella època tenien l'obligació de portar un senyal identificativa del país. I recordo que ens dedicàvem a mangar aquests senyals i els col·leccionàvem. Era tot un món, veies els primers diaris estrangers, senties uns perfums diferents, unes cremes solars diferents... Coneixies noies amb les quals podies parlar i començaves a experimentar això de parlar en francès. Per nosaltres era molt atractiu i suggeridor. Això de la invasió ho relativitzo molt, en el sentit de la massificació, però no perquè fos gent diferent.

Continua amb la seva afició a la pesca o ha canviat?

No, ara ja no hi vaig mai i francament ho he canviat per l'hort, que és el que em diverteix realment.

I fa moltes vacances o a l'estiu segueix treballant?

Vacances sí que en faig, però en el sentit que durant l'estiu hi vinc els caps de setmana i en canvi a l'agost m'hi quedo fix. Però continuo escrivint. I de fet, jo espero les vacances per alliberar-me de molts compromisos i escriure d'una manera molt més intensa, perquè em fa falta i ara tinc moltes idees al cap. Escriure necessita això que tenen les vacances, que tens la sensació que el temps és il·limitat, to i que no és així.