"El panorama és desesperant, és bo tenir un refugi com la música"

Trobador, showman, cantautor, actor de cabaret.... quin Alfonso de Vilallonga veurem a Peralada?

El públic de Peralada veurà les meves facetes de cantant, músic i compositor, perquè és un espectacle de cançó, gairebé tot amb obres originals meves i seré a l'escenari amb cinc músics molt bons.

Les seves cançons destil·len sarcasme i provocació. L'art, per ser art, ha de ser provocador?

Provocar és un verb molt ampli, i hi ha molta provocació feta a propòsit. Això no m'interessa. Recitar la poesia de Lorca assegut en un vàter és una provocació antiga i passada de moda, sense efecte. A tots ens agrada moure emocions. Tot menys la indiferència.

Què escriuria de la situació actual? La corrupció i la crisi poden ser fonts d'inspiració?

No m'inspira gens, em cansa! Si estiguessis al cas del que passa, et tornaries boig. Has de crear una realitat paral·lela on puguis viure respectant els altres i reivindicant el que és teu. El panorama és desesperant, el millor és tenir un refugi com la música. T'has de concentrar en allò que et fa feliç, i no observar l'entorn, perquè és penós.

Una de les cançons que cantarà és Maldà State (Estat propi), on diu: "Ja m'agradaria viure a una Catalunya lliure. Però aviam, lliure de què, mamà?". Què li sobra a Catalunya?

Li sobra pretenció i corrupció. Lamentablement, crec que això de la independència és un canvi de mans, és passar de dependre d'uns a fer-ho d'uns altres que no són millors. Sense ser espanyolista ni res que se li assembli, diria que tot aquest independentisme no deixa de ser un engany.

Als espectacles combina música, teatre i poesia. Tota eina és bona per explicar històries?

El més important sempre és la història, els instruments han d'estar al seu servei. És igual si és cinema, pintura o poesia. L'important és tenir alguna cosa a dir, que és el que falta. Hi ha gent que parla molt, però no té res a dir.

Ha obtingut els seus últims èxits com a compositor de bandes sonores, especialment amb Blancanieves. Com s'afronta el repte de posar música a un film mut? Ha sigut la banda sonora més exigent de la seva carrera?

La veritat és que sí. Per una banda, pel volum de música, perquè hi ha 104 minuts de banda sonora pràcticament ininterromputs. També perquè hi havia molta música descriptiva, que és el més dificil de fer. Per exemple, a The Artist, que també és muda, la música no és descriptiva, té un discurs paral·lel i fa d'acompanyament. La música a Blancanieves és esclava de les imatges en bona part de la pel·lícula, i això era decisiu. També ha costat combinar tots els estils que necessitava la pel·lícula, des de la part més clàssica, al flamenc, el jazz i la música descriptiva pròpia del cine mut.

Una de les cineastes amb qui més ha treballat és l'Isabel Coixet. És fàcil posar música a les seves històries malencòniques?

Hem fet quatre pel·lícules junts en 15 anys i, de fet, ella no n'ha fet gaires més sense mi en aquest temps. És una relació molt natural i fluïda, perquè li agrada el que faig. Jo li envio els temes i ella me'ls canvia de lloc (riu).

Vist l'èxit de Blancanieves, pensa explotar més aquesta faceta de compositor o té por que això l'allunyi dels escenaris?

Intento combinar les dues coses: no vull deixar de fer concerts, perquè és la meva teràpia màxima, però tampoc vull abandonar les bandes sonores. No m'hi vull dedicar en exclusiva, vull seleccionar al màxim les pel·lícules que faig. He tingut sort de fer-ne de molt bones i personals, i procuro continuar aquesta ratxa de no fer qualsevol film només perquè me'l proposin. Ara estic llegint guions, busco projectes que m'engresquin.