música crítica

La veu del gitano americà

Diego el Cigala va pujar a l'escenari acomiadant-se de les simples coses i va marxar regalant gardènies

21.07.2013 | 07:43
Diego El Cigala va inaugurar divendres a la nit el Festival de la Porta Ferrada.
Diego El Cigala va inaugurar divendres a la nit el Festival de la Porta Ferrada.

"El cantaor s'havia guardat el ritme per al final, quan va decidir arrencar-se amb el que ja són clàssics del seu repertori. Així, els versos de Lágrimas Negras van delectar un públic que el va tractar bé però que solament es va sentir obligat a aixecar-se i ovacionar-lo amb La Bien pagá, que va posar el fermall poc després que l'artista hagués descobert que és possible estimar dues dones alhora amb Corazón Loco".

Diego el Cigala va pujar a l'escenari acomiadant-se de les simples coses i va marxar regalant gardènies. I entre una cosa i l'altra va entregar al seu públic el millor de si mateix i el darrer que ha fet, que no és el mateix encara que igualment agradi. La seva gola va tenir dos moments i ni una pausa per oferir sencer El Romance de la luna tucumana i tirar de repertori per embaladir l'auditori de Portaferrada, que va fer curt amb les entrades en el dia de la seva inauguració. La 51. La primera que el de Lavapiés visita Sant Feliu de Guíxols.

Va cantar amb banda i ho va clavar perquè malgrat El Romance de la luna tucumana li resti nervi a la seva veu i suavitzi els seus quejíos per tal que s'acoblin perfectament a la part instrumental, ell es dedica a explicar històries. D'això va el seu últim treball, de cantar sense estripar-se l'ànima i convertir-se en narrador perquè la seva veu flamenca mostri al món les delícies del folclore (argentí per descomptat, com els tangos que va fusionar). És un gitano gaucho a qui agraden les músiques del poble, on s'amaguen costum, sentiment i arrels.

Va defugir qualsevol protagonisme que no fos compartit. Per això van ser nombroses les vegades que es va girar per mirar a la banda. Va tenir especial devoció a la guitarra elèctrica de Diego García per com sona aquest twang que sobrenomena el músic. Aquest trémolo envolupant que no li és natural al cant però tampoc grinyola si l'acompanya. Això va deixar en un segon terme les notes flamenques que rascava Juan José Paquete en la seva guitarra amb especial virtuosisme. Perquè, en definitiva, aquesta era la marca principal de cada músic i més d'una ocasió van tenir per demostrar-ho. Ho va fer també Yelsy Heredia quan es va esmolar els dits a les cordes del seu contrabaix i va deixar clar que ell regnava entre els greus. O Isidro Suárez copejant el calaix cavalcant els palmells fins a l'extenuació. Però sens dubte, el llustre el va treure Jaime Calabuch quan, amb el piano a les seves mans, se li va permetre passar-ho bé i jugar interpretant. Després va tirar per el tango.
El Cigala va entristir la seva veu a Garganta con arena i la banda li va donar consol. El piano de Calabuch i la guitarra flamenca de Paquete el van abrigallar en aquest afligit tango però la melancolia va anar dissipant-se a mesura que s'acostava l'hora de tancar. El cantaor s'havia guardat el ritme per al final, quan va decidir arrencar-se amb el que ja són clàssics del seu repertori. Així, els versos de Lágrimas Negras van delectar un públic que el va tractar bé però que solament es va sentir obligat a aixecar-se i ovacionar-lo amb La bien pagá, que va posar el fermall poc després que l'artista hagués descobert que és possible estimar a dues dones alhora amb Corazón Loco.

Si una cosa li va faltar a El Cigala va ser entregar-se més al públic. Va interactuar poc i encara que va convèncer no es va deixar la pell a l'escenari. Va estar bastant contingut assegut sempre en el seu tamboret quan, en realitat, va tenir moments de sobres per esbudellar-se la gola i evocar sentiments de l'ànima més que cenyir-se a una bona interpretació. Li va faltar fondària. No obstant això, va agradar.

Enllaços recomanats: Premis cinema