"Isi a partir d'ara només diem mentides?", bromejava Sílvia Pérez Cruz aquest dissabte a Sant Feliu de Guíxols després de confessar que el seu company musical, el guitarrista i productor Raül Fernández Miró Refree-amb qui ha parit el seu darrer disc, Granada- s'havia inventat una història per presentar una de les cançons que van interpretar davant del públic del festival de la Porta Ferrada. Però no, Sílvia Pérez Cruz no sap dir mentides, no li surten. Posats a estalviar-se enganys, fins i tot s'oblida dels codis bàsics que falsegen la relació entre l'escenari i el pati de butaques per defensar, en cada concert, un exercici de sinceritat absoluta: ara la humitat m'estarrufa els cabells, ara m'he oblidat de la lletra, ara me'n ric dels meus problemes amb els idiomes o us dic que faig l'última cançó però no us preocupeu que torno de seguida per fer els bisos.

Acompanyada a la guitarra per Refree, la palafrugellenca va arrencar amb Abril 74 de Lluís Llach el concert davant d'un Espai Port ple d'espectadors que es va posar a la butxaca des del primer minut fent-los riure sospirant que estava encantada de ser a prop de casa, al Baix Empordà, "a Sant Feliu, on em venia a fer el DNI".

Tonada de la luna llena va donar pas a dos lieders de Schumann -"espero que no m'hagi sentit cap alemany per aquí", feia broma la cantant després de recitar en llengua germànica-; a l'Hymne à l'amour, d'Édith Piaf i a Carabelas Nada de Fito Páez, una de les primeres cançons que ella i Fernández Miró van tocar plegats.

"Canto en molts idiomes i no en sé cap, però sé el que dic", avançava abans d'enfrontar-se amb l'standard de jazz I get along without you very well. La versió amb reververàncies de Mercè, de Maria del Mar Bonet, va permetre veure la compenetració total que hi ha entre la veu de Pérez Cruz i la guitarra de Refree que, tocant arraulit amb el nas enganxat al mastil de l'instrument, va anar demostrant el toc personal que ha aportat al disc de versions que han fet plegats.

El primer vers de Papa, jo vull ser torero va fer esclafir de riure els espectadors i va alleugerir la cantant -"ai, hi ha vegades que la gent no riu"- abans d'encadenar la cançó amb dos temes més d'Albert Pla: La sequia i La platja.

I del riure a la pena que amaga La elegía a Ramón Sijé de Miguel Hernández passada pel filtre d'Enrique Morente. Aixarrancada sobre el cajón flamenc, la palafrugellenca va anar entonant "yo no cantaba pa que me escucharas, ni porque mi voz fuera buena, yo canto pa que me se vaya, la fatiguilla y la pena..." del Que me van aniquilando, també del cantaor flamenc, sobre la guitarra accelerada i rabiosa fins a arrencar aplaudiments i xiulets del públic ganxó.

A Puerto Montt está temblando, de Violeta Parra i les Corrandes de l'exili li va seguir Vestida de nit, havanera amb lletra de Glòria Cruz i música de Càstor Pérez.

"Ara fem veure que és l'última, d'acord?", va avisar abans "d'una cançó brutal d'aquelles que és millor no fer", el preciós Pequeño vals vienés que uneix les genialitats de Lorca i Leonard Cohen, que va posar música al poema i a qui Raül Fernández va invocar. "Va actuar en aquest festival... o no?", va dubtar, deixant la pregunta a l'aire.

El públic, dempeus, va seguir la veta als dos, que van fingir sortir de l'escenari per tornar i fer uns bisos "així, com de caxondeo", amb dues versions que no han pogut incloure al disc. Es tracta del graciós mix de Rehab, d'Amy Winehouse, i Single Ladies de Beyoncé, que va fer cantussejar el públic, conseller de Cultura inclòs. "Com que no ens n'han donat els drets, és un secret que queda entre nosaltres, entre els 1.102 que som aquí", van riure.

Gallo rojo, reclamada pels espectadors; un parell de roses recollides d'entre el públic; Menuda de Serrat i El cant dels ocells van tancar el concert. "És un art saber acabar i nosaltres no en sabem", va dir el duet. Queda clar que no se'n surten gaire, en això de dir mentides.